El seguici de la Festa Major de Vic ( V )

-

 

 

EL SEGUICI OFICIAL DE LA FESTA MAJOR DE VIC

 

El protocol d’elements festius de la ciutat de Vic, en tractar del Seguici Oficial de la Festa Major de la ciutat fa constar que :“El Seguici Oficial de la Festa Major de Vic ha esdevingut,amb el pas dels anys, la suma de la cercavila de gegants i capgrossos i la banda municipal que acompanyava les autoritats de la ciutat per assistir a l’Ofici de Festa Major en honor del Sant patró més la processó que portava la imatge del Sant per tota la ciutat .

Actualment doncs, el Seguici de la Festa Major de Vic consisteix en la processó en que els elements festius de la ciutat i la Banda de Música, grallers, gegants i llúpies, bestiari etc. esperen les autoritats a l’Ajuntament per acompanyar-les fins a l’Ofici que se celebra a la Catedral de Vic, aturant-se a la casa natal de St. Miquel dels Sants per acompanyar la imatge del Sant i la seva relíquia fins a la mateixa Catedral on presideixen l’Ofici”.

 Al segle XIX l’ofici o missa solemne de Sant Miquel se celebrava a les 10 del matí a l’església dels Trinitaris, església on es centrava el culte a Sant Miquel dels Sants. El bisbe Morgades (1882 1899) va iniciar el costum que el bisbe celebrés personalment l’ofici. A principis del segle XX el bisbe Torras i Bages (1899-1916) va traslladar aquesta part de la festa a la Catedral.

 Tant als Trinitaris com a la Catedral, l’Ajuntament anava a ofici en corporació, en comitiva encapçalada pels gegants i caps de llúpia, música i els verguers que sortien de la casa de la ciutat.  Acabat l’ofici la comitiva tornava a la casa de la ciutat. La bandera de la ciutat es va incorporar a l’encapçalament de la comitiva en ser creada el 1910 amb motiu de les festes del centenari del naixement de Jaume Balmes.


 Fins 1965 el captard del dia de Sant Miquel dels Sants es va celebrar la processó del Sant, solemne manifestació cívica religiosa a la qual assistien els gremis, associacions, les confraries, les ordres religioses, les autoritats i la corporació municipal. Portar el pendó principal de Sant Miquel era una distinció reservada a prohoms de la ciutat i de tot Catalunya.

En deixar de fer-se la processó el penó principal va incorporar-se a la comitiva (seguici) com a símbol de la devoció de la ciutat al seu patró, perquè acompanyés la relíquia i estes present a l’ofici. El penó i les dues borles es van reservar a vigatans de nom Miquel dels Sants. Fins llavors la comitiva sols apareixia al programa de les festes civils, ara apareixerà també al de les festes religioses.

 El canvi de costums va fer que a finals dels setanta, principis dels vuitanta del segle passat la comitiva es convertís en un acte poc lluït. El 1983 es van incorporar els macers i des de llavors la successiva creació i recuperació d’elements festius de la ciutat iniciada amb el cavaller de Corpus i els trompeters o heralds el 1988, seguida més endavant amb l’àliga, el bou, la mulassa, gegants pubills, gegants petits,cavalls cotoners, ha anat fent créixer el seguici. Paral·lelament als elements festius (gegants i bestiari) s’han incorporat a la comitiva elements religiosos com les insígnies de la Catedral: La basílica i el tintinacle amb la imatge de Sant Miquel, la mateixa que es portava en processó fins 1965.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació