Del teatre "sagrat" al teatre "cremat"

    Gairebé com en totes les manifestacions públiques populars, en l’arrel del teatre a casa nostra hi trobem un origen religiós. L’interior de la Catedral va ser el primer espai escènic on des de l’edat mitjana hi tenia lloc la representació dels “Auto Sagramentals”. Com a teló de fons, les reixes del presbiteri, en un enllumenat de ciris i “atxes”. Com a actors un grup de ciutadans, com a tema de les obres escèniques els profunds misteris eucarístics i històries bíbliques. Els actors eren símbols i aquells guions estaven farcits de personatges de tota mena, de figuracions zoològiques de cites de Moisès  i dels profetes, d’àngels i dimonis, d’àligues de cartró, de gegantons de fusta... Però amb el temps la coreografia va anar més enllà del que en un sentit estricte passava del tema religiós. Serà llavors quan els actors seran discretament “expulsats” del temple. 

La Plaça de la Catedral va acollir inicialment aquella plèiade d’actors que improvisaven nous episodis bíblics de David i Goliat, Daniel i els lleons, Absaló i la seva cabellera, davant d’un públic absort i engrescat. I la inspiració popular va anar amanint aquestes escenes amb la incorporació de nous personatges extra-bíblics, tal és al cas de dotar d’esposa al gegant Goliat: Vic així ja tindria una geganta fora del guió preestablert.

I serà així quan amb la imaginació desbocada el teatre ja no serà apte per figurar a la façana de la Catedral es desplaçarà amb cadafal inclòs a la Plaça del Mercadal. Allí  en un ambient absolutament profà evolucionaven les màscares, les àguiles,  els gegants , els diables i tot un univers de figurants. El sarau s’havia inflamat i popularitzat fins a convertir-se en desori i espetecs de pòlvora.

Un any qualsevol del segle XIV ja no es va aixecar l’estrada. Els gegants i el bestiari varen passar a la figuració representativa de la processó de Corpus i mentre que els gremis de la ciutat pagaven els “artefactes” de la figuració, l’església recuperava per la via cerimonial i litúrgica els antics personatges bíblics i zoomòrfics.

Però havia d’arribar el segle XVIII quan els devots dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià estaven preocupats per a recollir els diners necessaris per tal de construir l’església que havia d’hostatjar les relíquies dels patrons de la ciutat i a algú se li va ocórrer que es podrien llogar comediants i fer representacions per a recaptar els ingressos necessaris per a la construcció del nou temple. Ignorem on es varen fer aquestes representacions però si que podem fer constar que l’art de Talía va col•laborar en la construcció de l’actual església de la Pietat.

Però el Teatre buscava casa i serà aquí quan en un casalot situat on avui hi ha el carrer del Progrés s’erigeix  el primer “Teatre” de la ciutat a finals del segle XVIII. Una idea la de teatre  en aquells temps, distant de l’actual; tal com diu Josep M. Solà Sala  “les funcions no devien limitar-se a representar , amb veu forta, drames i sainets. La funció havia de concloure , inexorablement, amb un carrusel de salts mortals, exhibicions circenses i números extraordinaris. Fins i tot ha va haver alguna companyia que es va fer acompanyar de cavalls per concloure l’espectacle en una animada exhibició eqüestre”. L’any 1801 apareixien unes “Ordinacions Municipals” que pretenien regular l’espectacle i el bona actitud moral dels actors i del públic assistent. Uns ordinacions de gust candorós però taxatives que en estalviem de resumir per manca d’espai però que ens demostren que el teatre, malgrat tot, tornava a estar ben viu.

L’any 1833 es varen fer unes reformes al vell Teatre prematurament envellit però és al 1852 que es desplomarà el sostre del palco escènic. Era el preludi d’una mort anunciada. En l’ànim dels vigatans malgrat uns anys de desencís, sorgiria altra volta enmig de les fragositats  de les guerres carlines el desig fervent de tenir un nou “Teatre”

El rumor prenia cos poc a poc però va ser en el canvi polític de la Revolució de “La Gloriosa” de l’any 1868 quan l’alcalde Josep de Macià convidava als ciutadans per tal subscriuen unes accions per a la construcció d’un nou Teatre que es faria als terrenys de l’antiga caserna i col•legi de La Galera, entre l’església dels Mercedaris i el Portal de Malloles. Es posarien a la venda 400 accions al preu de 60 duros a pagar en 10 anys.
La tardor del 1868, concretament el dia 13 d’octubre es posava la primera pedra al nou “Teatro Ausonense”, anomenat més endavant “Teatre Principal”. Les obres, dirigides per Joan Cortés i Ribera, varen durar 13 mesos i en la construcció del nou “Teatre” es varen concentrar totes les passions i tertúl•lies locals.  El dia 13 de novembre de 1869, s’aixecava el teló per primera vegada amb l’estrena de l’obra  de dos joves conspicus vigatans: Jaume Collell i Bancells i Josep Serra i Campdelacreu amb l’obra “Una diada de Glòria” que rebia tot l’aplaudiment i l’escalf  d’un públic enardit  i orgullós alhora d’aquesta nova baluerna, al servei del teatre, la música i la cultura de la ciutat. 

 Però ...cinquanta anys més tard, concretament la nit del 25 al 26 de maig de 1919 un accident, o un incident, provocà la guspira que alimentà les flames que devoraren en poques hores el gran Teatre dels vigatans. Just ara fa cent anys...Així quedaria durant un quart de segle inesborrable i abatut el nostre “Teatre Cremat”. Com suggereix l’adagi llatí ”Sic transit gloria mundi”.... així passa la glòria d'aquest món.


        Miquel S.Cañellas           (EL 9 NOU 17-05-2019)

*  3 imatges del fotògraf Josep Palmarola cedides per Arxiu Històric Comarcal d'Osona