De la tenebra a la llum

Històries sobre l’enllumenat públic a la ciutat de Vic

Després de la foscor nocturna més absoluta trencada puntualment per alguna accidental teiera de foc de brasa;

l’any 1793, després de la “Guerra Gran” : la lluita contra els  francesos de la Convenció i dels avalots del pa, s’instal•laren a la ciutat de Vic els primers fanalets d’oli penjats a les façanes, en nombre de 252 punts de llum i distribuïts cada dues-centes passes. Malgrat representar un avenç no estaven ben distribuïts i encara en alguns llocs alguns restaven apagats. Així ens ho conta el canonge Collell en les seves “Memòries d’un Noi de Vic”, relatant els jocs de carrer amb els seus amics entorn de l’any 1855 “....també soliem fer posta de valentia, o sia, per desafiar la por. Com que no hi havia només que fanals ab gresols d’oli, y encara pocs, tota aquella banda de la Seu, o sia els carrers de l’Escola, dels Morts i Corretgers quedava deserta i fúnebre “ i segueix el relat unes ratlles més endavant “... Y encara al carrer de l’Escola, de fanals n’hi havia pocs y encara crec que els festejadors els apagaven de modo que per noyets de set y vuyt anys era una proesa darhi la volta sense esporuguir-se”.   I no només els apagaven els festejadors, com diu  Collell sinó que alguns fanals eren el blanc de les pedres llançades per les “lluites de tribus” entre nois del carrer de Gurb i de Sant Pere. Parlem de mitjan segle XIX quan “los vidres dels fanals també solien rebre de mala manera, amb les pedrades que, enjegades ab una fona, feyan uns blanchs molt certers y d’efecte desastrós”. 

A tot això segons escriu Miquel dels Sants Salarich  “en 1861 els veïns es queixen que les faroles de la il•luminació siguin apagades a hores molt avançada. La gent que es vegi obligada a circular després de les set de la tarda corre perill de veure’s tacada amb l’oli que vessa dels llums o rompre’s la closca en topant una cantonada o submergint-se en una claveguera deixada al descobert “..L’escassa lluminositat i el consegüent perill de veure’s empastifat pel degoteig del greixós  combustible van ser sovint  motiu de queixa, fins que s’aplicà una notable millora, abans  de l’arribada  del gas.  Ens ho explicava el mateix Salarich en un interessant article escrit fa alguns anys  (Revista Vic 1976) “ l’any 1864, en les nits del 28 i 29 d’octubre va tenir lloc a la Plaça Major un assaig d’il.luminació per mitjà de petroli; deu grans canelobres col.locats a certa distància l’un de l’altre en el centre de la nostra gran plaça escampaven una llum blanca i brillant per tot el seu entorn”.

Havien de passar encara vuit anys (1872) perquè arribés el Gas a la Plaça i als carrers de Vic de mans de la companyia Humbert i Cia que instal.là un gasòmetre a l’actual Bassa dels Germans Maristes darrere el carrer d’en Verdaguer. Seguiem el rastre anys a  distància de  les grans capitals europees: París la Cité Lumière l’havia estrenat l’any 1818 i Barcelona el 1841;  però també anàvem a retaló de Manlleu que havia aconseguit la instal.lació de gas per a la vila l’any 1864.
Històries de l’enllumenat  que tornarien a  canviar a Vic uns anys més tard (1897) en arribar l’electricitat de la ma de la companyia de  Jaume Hiern Llucià representant de Sociedad Gral. de Electricidad que portà l’explotació de l’energia elèctrica i es quedaria a les instal.lacions de l’antic gasòmetre.  Una central que posteriorment passaria a la titularitat de la Hidràulica del Freser fins a la dècada dels setanta del segle passat en que es va desmantellar la fàbrica del carrer d’en Verdaguer amb la seva alterosa xemeneia. Vic perdia un bé patrimonial però s’havia desempallegat definitivament de la foscor. Ja no anava a les palpentes... ni s’apedregaven els fanals.


Miquel S. Cañellas