El Prat de la Riera

   Del Prat al Parc, de la reforma a la “contrareforma”


Observant un gravat de la ciutat de Vic de principis del segle XIX, des del seu cantó de migdia, se’ns apareix davant de tot un llarg passeig amb arbrat que ressegueix la riera del Mèder. Aquest lloc tan conegut  secularment utilitzat com a lloc d’esbarjo i esplai per als vigatans ben aviat va prendre el nom que li esqueia  popularment: el Prat de la Riera, un nom que el nomenclàtor municipal va oficialitzar l’any 1755 i que passats els anys prendria en les seves dues meitats sengles noms diferenciats : Passeig de Pep Ventura i Plaça de Balmes.

El Prat de la Riera, en l’actualitat i des de 1933 oficialment Passeig de Pep Ventura,  havia estat no fa pas tants anys, recinte firal i destinació del parc d’atraccions de la Festa Major. Però secularment , ho hem comentat abans havia estat i encara és un lloc d’esbarjo social, lliure d’impediments i hortes, que estaven arrapades al carrer de Sant Pere, entre elles el Molí d’en Prat.

El Prat de la Riera, que també se les havia vist amb tropes regulars fent pràctiques d’instrucció en el temps en que a Vic hi havia la caserna de La Galera i més tard la del batalló Alfons XII, ens agrada recordar-lo en aquell ambient bucòlic de mitjans del segle XIX que ens presenta el canonge Collell en les seves memòries : «  Abans era un gust, a les tardes dels dies festius, veure com sortien a passeig les famílies de Vich. La concurrència al passeig del Prat de la Riera, hon tocava la música de sis a vuyt de la tarda, era tan numerosa com distingida. Tot Vich hi era, perquè ni les famílies més aristocràtiques se’n retreyan d’eixes democràtiques reunions a l’ayre lliure ; y ab los menestrals ben ataviats s’hi barrejava sense apocament la gent treballadora honestament vestida ; disfrutant tothom de la fresca de la marinada y de la bona música, fos de regiment, fos de la banda municipal. De vegades era tanta l’espessor dels qui passejaven, Prat amunt i Prat avall que’s feia difícil lo tránsit per sota les velles acàcies que al temps de la florida umplien l’ayre d’aromes”.   I aquí Collell ens fa una revelació; precisament  amb la seva narració ens explica de com va canviar-se l’arbrat anterior per l’actual. “quan les aterraren en 1865 (les acàcies) , per substituir-les per los plàtans actuals , ne vaig passar un greu sentiment”.  Uns sentiments que es repetirien en posteriors canvis que sofrirà el futur Parc Balmes i que en el seu moment relatarem.

Deixem constància de l’estima que tenia per aquell indret un dels prohoms que més han estimat i plorat per la ciutat de Vic ; poeta, arqueòleg, arxivista, historiador, Cronista de la ciutat .Ens ho conta també a « Memòries d’un noi de Vic » el canonge Collell . « Lo encís que per tots tenia aquell passseig a la vora del Meder, lo expressà en una de ses primeres poesies en  Joseph Serra i Campdelacreu (1848-1901) que no hi feya falta may, y solia ser dels primers d’arribarhi, y dels derrers  de anarsen, quan ja el sol era post y’ls músichs havian plegat els faristols”.

Des de l’any 1845 el Prat de la Riera va tenir la companyia d’un nou pont. Desafectada l’antiga via cap al sud que sortia de Vic pel carrer de sant Pere i el pont del Remei s’estrenà la nova carretera de Barcelona per mitjà d’un pont de llosa plana i obra de pedra i maons que enllaçava  la zona d’hortes i  camps on avui hi ha l’Escola del Sagrat Cor  amb la part més nord oriental del Prat de la Riera que ben aviat passaria a denominar-se Plaça de Balmes, just tres anys després (1848) coincidint amb la mort de li.•lustre pensador vigatà.  En aquells moments es bastí una portalada a l’entrada de la ciutat a mode d’arc triomfal i es projectà una zona amb fonts estàtues i jardins a  l’estil del segle XVIII  que finalment no es va dur a terme. L’arc triomfal va ser enderrocat coincidint amb l’esclat revolucionari del 1868. A la mateixa zona , prop del nou pont i tocant la riba meridional del riu s’hi va construir el primer “torin” de la ciutat operatiu fins a finals del XIX , després d’haver  resistit el famós i malastruc aiguat de 1863.
 

Però si Vic tenia un “Prat” secular no hi havia fructificat encara el “Parc” entès etimològicament com a “extensió de terreny closa amb jardins, bosc etc. en  una població o prop d’ella destinada a ornament i recreació”.(Fabra dixit). I això és el que sense gairebé saber-ho es van proposar els responsables municipals dels anys cinquanta del segle passat: dotar la ciutat d’un Parc. Potser aquell parc que no havia quallat en el seu moment quan es va construir el pont nou apte per a carruatges i diligències ressorgia ara amb força . Aquell parc on hi havia d’haver flors, arbres, estàtues i estanys i que només es va quedar en una portalada ara prendria volada sota l’impuls de l’alcalde Josep M. Costa i la veu coratjosa i entregada d’un jove locutor de Radio Vic . Era la primavera de l’any 1955 quan Josep M. Solà Sala micròfon en mà des de l’emissora local, sol•licitava als vigatans la seva col•laboració econòmica per a bastir un Parc que s’ubicaria a l’antiga Plaça de Balmes. 

 On no hi havia res més que un terreny erm i polsegós amb cinc afilerades de plàtans, s’hi bastiria amb la concurrència tècnica del dissenyador Sr.Bertran un projecte llargament somniat. Al ressò de la veu de l’emissora, la ciutadania va respondre-hi amb generositat i en poques setmanes s’havia assolit l’objectiu econòmic fixat. Només començar la campanya, que el pic i l’aixada ja es clavaven amb força damunt d’una terra erma que es delia per revifar: es planificaren i plantaren els parterres, les flors, es dissenyaren els estanys i es construí un parc infantil amb els “cavallets” d’en Goula i altres jocs infantils al cantó de llevant de la carretera. A l’altre cantó, i per si no fos poc s’hi ubicà, prop de l’estàtua de Jaume Balmes, obra de Borrell Nicolau, una petita biblioteca i hemeroteca per al conreu cultural dels més grans. El gran projecte del “parc de Vic” fruitava en poc més de tres mesos de treballs il•lusionats, tant és així que el dia 3 de juliol, dintre els actes de festa Major el bisbe de Vic, Joan Perelló i Pou beneïa les instal•lacions del nou Parc de la ciutat.
 
Aquest parc regat amb l’esforç econòmic d’una recapta popular il•lusionant que tenia i té encara inscrits els noms dels col•laboradors guardats en una urna rere l’estàtua de l’il•lustre filòsof, va tenir una fi inesperada després d’uns quants anys d’abandó d’un deficient manteniment. Tant és així que l’any 2001 es desmantellaren els anteriors parterres, els estanys i els fanals de forja ideats pel Sr. Bertran i es passà el Parc Balmes a un disseny més neutre; sense rosers, narcisos, tulipes sense estanys ni nenúfars, sense desmais ni brolladors. Un asèptic “campus”  per on vagarejar-hi sense cap estímul paisatgístic, aromàtic ni ornamental.

Deixeu-me concloure amb unes paraules del mateix Josep M Solà Sala, el qui havia estat el portaveu d’aquell miracle de civilitat, quan l’any noranta set, després de la “contrareforma” es passejava novament per aquell parc que va ser la nineta dels seus ulls “ Ara passo sovint pel parc i m’hi saturo més de nostàlgies que de satisfaccions. Me l’estimo massa íntimament i ho expresso des del cor, com per sentir-me content de l’oblit que s’hi palpa. Sembla una altra cosa. Empobrit de flors, no respectat, camp obert per als gossos, sense la suau rusticitat, traït d’aquell aire primer que la ciutat va voler des del primer moment.(.....) És que ja no s’estima allò que la ciutat sabé estimar ?  Per que, Déu meu, les infidelitats ciutadanes jubilen les il•lusions ? Potser és una opinió més sens dubte, però venint de qui ve: l’actual Cronista Oficial de la ciutat i principal divulgador en el seu moment d’aquell projecte, representa una opinió de pes amb tota la càrrega de nostàlgia i sentiment dels qui servem en el record aquell Parc de la nostra infantesa. 


Miquel S. Cañellas