Xifres romanes

-

La pervivència d’un antic sistema arrelat al costum

Encara avui en dia i malgrat els segles passats després de la seva inoperància com a elements pràctics per a la comptabilitat, notem la pervivència dels números romans en quatre àmbits generals que provenen d’antic: les genealogies familiars (sobretot en prínceps, reis i papes), els capítols dels llibres i documents, inscripcions lapidàries (anys i segles) i també en les esferes dels rellotges.
 


SISTEMA EN EVOLUCIÓ
Es creu que el sistema de comptabilitat en deu dígits prové del remot dels temps per la pràctica de fer servir els deus dits de les mans per a realitzar operacions i còmputs senzills. Tal com els coneixem nosaltres provindrien de les antigues civilitzacions hindús que ho van transmetre als àrabs que finalment  a través dels seus erudits de l’escola de Còrdova ho van traspassar a Occident. Curiosament Gerbert d’Orlhach el monjo que passà per l’Escola Catedralícia de Vic, rebé influències matemàtiques dels àrabs i esdevingué papa amb el nom de Silvestre II   se li atribueix al voltants de l’any mil, la introducció del número zero a la numeració del sistema occidental (de xifres aràbigues) tal com el coneixem i apliquem avui: del zero al nou.
 

XIFRES ROMANES
Els romans utilitzaven a l’igual que nosaltres el sistema de numeració decimal. El mateix que fem servir nosaltres, la peculiaritat era la forma que tenien per escriure aquests números. I =1    V=5    X = 10   L=50    C=100   D= 500  M=1000.

 El sistema de números romans va ser desenvolupat durant l’antiga Roma passant la seva utilització a tot l’Imperi, per tant a casa nostra a partir del segle II. Es tracta d’un sistema de numeració no posicional, en el qual s’empren les lletres majúscules en nombre de set lletres com a símbols per a representar els números. Tenen però una desavantatge: amb aquestes set lletres no és possible fer operacions matemàtiques i encara més si considerem que, com ja hem vist, no hi havia cap signe per al nostre número zero.  Proveu  de sumar  II + III = V  en aquest cas l’operació surt perquè ens sembla simple, però prenem una xifra de tres dígits o quatre: CLII +  CXXIV  =  (resultat impossible si no recorrem a la translació aràbiga d’aquests números)  152 + 124 =  276    (en números romans = CCLXXVI ). Una operació fallida d’entrada.
 

 

LA FORMA D’ESCRIPTURA
La forma d’escriptura té sempre una peculiaritat que és d’obligat compliment; no es poden repetir més de tres lletres iguals (*) de manera consecutiva. En aquest cas ens trobarem que per a escriure una xifra llarga, haurem d’anteposar una lletra de valor menor a la seva immediata superior. Ho veurem amb uns quants exemples :   4 = IV   (5-1)    9 = IX  (10-1)    14 = XIV  (10 +5-1)   19 =  IXX  (20-1) la qual cosa ens obliga a fer operacions internes de resta prèvia. Massa complicat per a escriure xifres com 1444 = MCDXLIV  o  2999 = MMCMXCIX  que si bé s’escriuen, com es pot comprovar, seria impossible operar amb elles. 

EN ELS RELLOTGES
Però que ens diu la pervivència de les xifres romanes en els rellotges?  Doncs ens parla de la inèrcia i de la dificultat del canvi de costums en la societats en general i de la nostra en particular .  Per a la gent  de l’imperi fer la lectura horària en un rellotge públic significava llegir en una esfera o un quadrant d’un rellotge de sol, d’aquells  que com encara avui duen xifres romanes. O sigui, signes alfabètics¡ Aquest costum perdurarà inevitablement fins al segle XI en que comencen a utilitzar-se les xifres aràbigues per a la comptabilitat ordinària. 

La utilització de xifres aràbigues en els rellotges continuarà essent però una cosa excepcional ja que malgrat tot i fins amb l’aparició dels rellotges mecànics a partir del segle XIV es continuarà –en la majoria dels casos- pintant les esferes i quadrants, tant de rellotges de sol com mecànics amb xifres romanes. És per això que encara avui molt sovint, fins i tot en rellotges de polsera de darrera tecnologia electrònica hi continuem trobant models on hi  perviu l’esfera amb caràcters romans, ni que sigui parcialment combinada amb xifres representades per segments. En els rellotges públics, els de campanar sobretot, la pervivència de les xifres romanes és majoritària.  Heus ací l’empremta del costum malgrat el pas dels segles.




Miquel S. Cañellas



* La possibilitat de trobar escrita en les esferes dels rellotges la xifra IV d’aquesta manera: ( IIII ) ho hem de considerar un costum aritmèticament erroni al mateix temps que és una tradició secular. No hi ha cap explicació evident o raonada que ens ho justifiqui.  

Un quadrant solar amb majòlica catalana
El resultat d'un sistema mixt en un rellotge modern


 










D'aquests vuit rellotges de campanar civils, sis d'ells duen xifres romanes, entre ells el de Vic


Comentaris

  1. Joan Pedrals21 d’abril del 2021, a les 1:30

    Sembla ser que el número 'IIII' als rellotges és per una qüestió de simetria.
    Així, les XII tenen el seu simètric a les VI, les XI a la I, les X a les II, les IX a les III, les VII a les V i les VIII a les IIII.
    També es comenta que ajuda a no confondre les V amb les IIII (IV) i a l'inversa.

    ResponElimina
  2. Miquel S. Cañellas21 d’abril del 2021, a les 3:35

    S'agraeix l'aclariment i encara més venint d'un professional de la rellotgeria. Com diu l'adagi "Si non e vero e benne trovatto"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació