El rellotge de l'Ajuntament de Vic (I)

-

 A mode de pròleg

Les trifulques sobre el rellotge de Vic, havien començat molt abans del que podria semblar. Les desavinences i reclamacions entre el municipi i el bisbat ja s’iniciaren al segle XV, quan els consellers de la ciutat exigiren per primera vegada als canonges, traslladar la màquina del rellotge de la Seu a la casa del Consell. Respongueren, els canonges amb una consueta concertada des d’antic, per la qual el municipi s’havia de fer càrrec de les tres quartes de les despeses de manteniment del rellotge de la Catedral, doncs la seva utilització en tocs de caire civil, així ho exigia. Plets, i discusions sobre el tema se succeiren al llarg dels segles següents: no era i havia estat des des de sempre, el de la catedral, el rellotge de la ciutat ?  Però al segle XIX, les coses varen donar un tomb. 

A cavall d'una nova situació política, ni que fos transitòria, es va propiciar la posta en marxa d'una vella reivindicació. Fou durant el el trienni lliberal (1820-1823) un temps en que s'aplicà arreu d'Espanya la Constitució de Cadis i s'exclaustraren, per ordre governamental, una munió de convents masculins, quan el consistori de Vic obtingué (mitjançant la compra avantatjosa mitjançant una subhasta) la màquina del rellotge del convent de Sant Josep, una de les cases conventuals de la ciutat que havia quedar erma de frares per l’aplicació del draconià decret. L'església estava en desaventatja i desassossec i en aquests moments no obriria pas un plet contra un ajuntament que volia tenir a casa l’ansiat rellotge secularment reivindicat. Això era "peccatta minutta" al costat del terrabastall de les exclaustracions. Ara si que hi hauria finalment un veritable "rellotge de Vic" . Es d'aquesta maquinària emblemàtica i de la torre civil que l'estotja, estrenada doblement en 1823 i 1827 que us parlem en les ratlles que segueixen a continuació. 

Una màquina en subhasta

Si a l’atribolat religiós Fra Josep de la Concepció, l’anomenat per ofici “El Tracista”, li haguessin dit que dos cents anys més tard de signar els plànols del nou ajuntament vigatà, l’arquitecte municipal de torn li esmenaria la plana afegint una torreta per al rellotge damunt la torra barroca que ell havia dissenyat; o encara pitjor: si li haguessin notificat que la maquinària d’aquell primer rellotge municipal seria sostreta (any 1823) del campanar del que havia estat el seu convent.... segur que hauria dimitit “ipso facto” d’aquell encàrrec tant lluït. Les disposicions governatives d’exclaustració de convents durant el trienni lliberal (1820 –1823) havien posat en mans de l’anomenat Comissionat del Crèdit Públic, nombroses possessions i béns eclesiàstics que més tard van poder adquirir a preu de saldo particulars i corporacions. D’aquesta manera fou com l’ajuntament vigatà es va fer amb la primera màquina de rellotgeria procedent de l’ex-convent carmelità de Sant Josep, situat a la sortida de Vic, al carrer de Manlleu. 


Les alegries duren ben poc

Però els daltabaixos de la política espanyola del segle XIX no havien fet només que començar. Ferran VII , amb l’ajuda de França, aconseguí imposar-se altra vegada amb l’absolutisme d’encuny jacobí i els frares recuperaren els seus convents i possessions. No cal dir que l’Ajuntament no va tenir més remei que acatar la nova legislació i tornar la maquinària als seus antics propietaris. Hem d’afegir però, que en honor a la veritat i a compte de dèbits per part dels frares, l’aprofitada maquinària encara va estar dos o tres anys més donant les hores al veïnat de la plaça, des de la seva caseta de les golfes municipals. Finiquitats els deutes i efectuada la devolució, es pot dir ben bé que les alegries municipals havien durat ben poc. Amb tot, la ciutat havia aconseguit construir definitivament la seva torre del rellotge. Ara però, amb un rellotge cec i mut, alguns ciutadans encara en podien fer major befa qualificant aquell d'obra de fàbrica com a "pila de maons escaldufats". 


Torreta nova, màquina nova

Finalment però, les coses es van adreçar per la via del regateig i el tracte quan pocs anys més tard, després de dues ofertes presentades al consistori pel rellotger Crusat de Moià, l'Ajuntament de Vic es decantés per fer l'encàrrec definitiu, com es diu en les Actes municipals: “al rellotger de la ciutat”, el serraller i artesà Josep Tusquelles. Ell fou el constructor de la primera maquinària pròpia per a la torre del nou rellotge de Vic. Rodes dentades, pinyons, eixos i tirants, eren un conjunt estrafet més semblant a l'obra d'un manyà traçut que no pas a un enginy d’alta precisió. Tusquelles s'havia fet amb l'encàrrec de la nova maquinària pel preu pactat de 500 lliures. Una màquina, la d'en Tusquelles, que a bots i empentes a partir de l'any 1827, aconseguí traspassar amb èxit el llindar del segle XX.


Miquel S. Cañellas


*publicat a EL 9 NOU   1-04-2021








Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació