L'agredolç del carril bici

Em sembla de justícia informar al lector, abans de seguir endavant, que, qui subscriu aquestes ratlles va implicar-se en el seu moment (any 1981) en una campanya cívica que demanava als responsables de les regidories corresponents la implantació d’un “carril bici” a la nostra ciutat. Des d’aquesta posició, favorable d’entrada, a la senyalització del que també pot qualificar-se com a “carril verd”, potser podran estranyar algunes de les opinions que exposo tot seguit.

D’entrada el carril bici, és un bé positiu per a la ciutat. No citaré les múltiples avantatges que suposa prescindir del vehicle privat i apuntar-se a mitjans més nets, menys costosos i menys sorollosos; són òbvies. Unes avantatges per a l’usuari del carril certament, però que reverteixen conseqüentment a favor d’una millor mobilitat i a la descongestió del trànsit urbà. 

En aquest cas la recent publicació d’un “Mapa de mobilitat sostenible” per part de l’Ajuntament de Vic (maig de 2003), amb la informació detallada sobre la situació de les vies i els aparcaments destinats als ciclistes urbans, dóna a entendre, que la voluntat de les regidories de medi ambient, urbanisme i participació ciutadana, pel que fa a aquest tema, obeeix a un desig real que va més enllà de la pura formalitat o propaganda. 

Però hi ha problemes d’ús. Alguns diuen que els carrils bici s’utilitzen poc i no es rendibilitza l’espai que prenen a la resta de trànsit; d’altres s’exclamen sobre l’ús indiscriminat que alguns ciclistes fan de les voravies o de la velocitat imprudent en que s’hi circula aprofitant abusivament les rampes d’accés dels passos de vianants. Personalment he estat testimoni d’aquest fet en força ocasions a la zona del Parc d’en Balmes amb el consegüent perill que suposa ser colpejat o tombat a terra per l’impacte del manillar d’algun ciclista massa “canyat” o imprudent. 

A tot això caldrà posar-hi ordre si no es vol que  un fet positiu per a la ciutat i els ciutadans, acabi derivant en una mena de desassossec general degut a les imprudències d’uns quants, al desconeixement o l’absència  d’una normativa clara pel que fa a l’ús del carril bici, o a la màniga ampla dels responsables del trànsit viari que en aquests casos els pot semblar més prudent acollir-se a la màxima del “prohibit prohibir” ; un greu error. 

El carril bici de Vic continua coix pel que fa a alguns aspectes tècnics que al meu entendre caldria esmenar: entre d’altres l’enllaç dels diferents trams acotats, la millora de la senyalització horitzontal, la supressió o substitució de trams perillosos (l’avinguda de sant Bernat Calbó n’és un exemple)o la indefinició del sentit de la marxa en alguns carrils. Altres aspectes corresponen al que en podríem dir el factor humà,  és a dir: civisme per part dels usuaris de la bicicleta en l’ocupació de zones compartides, respecte dels vehicles més potents envers l’element més dèbil, moderació de velocitat en general, avís acústic (timbre) obligatori per part dels ciclistes i tota una sèrie de mesures que quan no les dicta el sentit comú, la raó o el civisme,  haurien de ser dutes a la pràctica  a través d’una normativa clara, aplicable i eficient. Perquè una ciutat sigui amable cal que ens impliquem tots, administradors i administrats. Que un carril bici compleixi la seva funció és de cabdal importància perquè s’hi senti a bé tothom, ciclistes, automobilistes i vianants.   

Pel que fa al capteniment d’aquests darrers (sovint en companyia) en relació al tema que ens ocupa, seria motiu suficient per encarar un nou article. Només apuntarem la impossibilitat de circular amb dignitat per  damunt del tram assenyalat al  carrer Pius XII, a la zona de l’Estadi,  sense veure’s empastifat irremissiblement per l’esquitx de residus orgànics canins. Ja hi ha més d’un ciclista agreujat que ha batejat la pista d’aquest sector com el “kaka-karril”. En aquest context podríem continuar parlant de les cent-i-una mil cares de l’incivisme militant, però per avui ho deixarem aquí ja que ara com ara...“això són  figues d’un altra paner. 

Miquel S. Cañellas 

*publicat a El 9 Nou - juny de 2003