La nissaga dels Forcada: fonedors vigatans
Una història de campanes i campaners
En aquesta història
que segueix, no ens referim a qui toca les campanes, sinó a qui les fabrica o
les fon. Es en aquest sentit que els campaners eren anomenats a Catalunya, mestres de seny, de signe o senyal, nom
que s’atribuïa a un tipus de campana, que variava també segons les dimensions:campanes esquelles, petita o gran clotxa
destinada als campanars o a l’interior de l’església. Originàriament
-segle V- foren anomenades “paulines” en record al seu difusor St. Paulí de Nol·la,
bisbe de la Campània al nord d’Itàlia; territori que acabà per cedir el seu nom
a l’instrument de bronze al qual ens referim.
Fins el segle XI, els campaners eren frares transhumants
i amb el temps la feina passà a mans de seglars. No tenint lloc o taller per
dur a terme les seves obres que haurien requerit un posterior trasllat, els
fonedors anaven d’un lloc a l’altre allí on eren requerits treballant a ple
camp o al peu del campanar d’on era objecte l’obra en qüestió.
Les campanes eren en el seu inicis fetes en planxa de coure o de ferro; més endavant per tal de millorar-ne el so es descobrí la utilitat del bronze: un aliatge compost d’un 80 % de coure i un 20 % d’estany aproximadament, als que s’hi afegia sovint una certa quantitat de zenc per tal de formar el cos de la peça. La professió artesanal es transmetia regularment de pares a fills, arribant a constituir-ne veritables dinasties de mestres de seny que en el segle XVIII canviaren el nom per bronzistes o forjadors.
No ens hem trobat a Vic, malgrat ser
una “ciutat levítica” amb molts temples i oratoris, massa nissagues de campaners o fonedors. Hem de
tenir en compte que abans de les desamortitzacions de 1836, Vic comptava, a
banda de la Catedral de Sant Pere, amb una vintena d’esglésies, convents i
oratoris. Moltes campanes de la ciutat
foren treballades per fonedors vinguts de fora de la ciutat ja que les
dinasties de campaners tingueren bon estatge en les terres del Llenguadoc, a
Perpinyà, al Rosselló, a Narbona i descendint cap a casa, a Girona, Figueres, Banyoles,
Olot, Ripoll, Torelló etc. Es per això
que directament lligats amb treballs per a la nostra ciutat ens trobem amb noms
com Francesc Muntadella fonedor del
Trobem com a fonedor vigatà Ramon ses Comes que a l’any 1417 fongué l’esquella del cor cobrant per a això 7 sous, Joan de Tresvics que fabricà un “seny del lladre” per a la Seu i una “esquella” per a l’altar major, Pere Greugés que al 1504 rep 43 sous per arreglar els “senys” del Monestir de Casserres, Jeroni Domingo que en 1570 fon una campana per a una església de la nostra ciutat. La tríada dels Bernat, Gabriel i Pere Espona que consten com a fonedors de campanes entre els anys 1578 i 1586, Salvi Bosch i el seu fill Pere, Joan de Riudarenes i el seu fill Llucià del 1622 al 1662 i finalment Damià Ventulà que l’any 1803 fon l’actual campana de les hores de la Catedral de Vic. Aquest resum tant esquematitzat ens porta inexorablement a parlar de la darrera nissaga de fonedors de Vic.
Els establiments dels Forcada, àmplia família col·lateralment i per herència dedicada a la metal·lúrgia en tots els seus aspectes assoliren gran prestigi a la ciutat des d’anys enllà. Els noms d’Antoni, Fèlix, Manuel, Josep, Miquel i Llucià apareixen sovint en les cròniques locals en els diferents càrrecs que desenvoluparen en l’ordre social i de l’administració pública. Alguna de les seves botigues s’esmenten per l’art del seu guarniment en les fires de la ciutat. En la de Doménech Forcada i Costa, de la Plaça Major 24, aparegueren els primers rètols en llengua catalana.
Creiem que el primer campaner fou Miquel del qual sabem que a l’any 1808 signà un contracte per fondre la campana major de St. Feliu de Codines. El seu fill Manuel que al 1841 signa per un treball de fosa a l’església de St. Pere de Falgars, és el mateix que juntament amb Mestres de Calaf i Rivera de Solsona fondrà l’any 1823 les actuals campanes del rellotge de l’Ajuntament de Vic.
La llista de treballs per a diferents
esglésies i campanars civils és notòria; entre d’altres les: parròquies de
Manlleu, Centelles, Tortosa, algunes de Sabadell, capella de Caldes d’Estrach,
dues campanes per al Santuari de la Bonanova i un llarg etcètera que volem
culminar amb la construcció de les dues campanes per al rellotge de l’església
del Carme de Vic foses l’any 1862. Cal afegir encara en aquest ràpid passeig
sonor la construcció de les dues campanes civils del rellotge de la Universitat
de Barcelona i les cinc campanetes que servien per a amenitzar la representació
de l’òpera “Mefistófeles” al Liceu del nostre
Cap i Casal.
El dia 6 de juliol de 1886 poc després d’un viatge de treball a Mallorca, moria plàcidament a Vic a la seva casa de la plaça del Mercadal, mentre portes enfora, els vigatans, en motiu de la Festa Major, es divertien amb les facècies del correbou. Per aquest temps ja havien mort els seus germans i el seu fill Miquel que havia treballat amb ell. La indústria campanera a Vic desapareixia amb el seu pare. Les properes campanes per a fondre van ser encarregades al campaner de Ripoll. Aquesta notícia ens dóna a entendre que Miquel Forcada i Costa, fou el darrer campaner-fonedor de la ciutat.
Miquel S. Cañellas (març 2018)
*(Article refós i ampliat de la Revista Vich 1974; de Miquel S. Salarich
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada