L’origen medieval de les partides
d’autodefensa tenen la seva base normativa en l’establiment del
sagramental de
1068
i d'un
usatge denominat
Princeps namque.
Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial i militar conferit
al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de
Jaume I, al segle XIII.
Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats –com tot dret feudal–
mitjançant fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de
trompeta o repic de campanes, o sigui "
metent so". D'aquesta
última manera, del repic de campanes (o bé
so metent), en sorgeix el nom
posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del segle XVI, quan
el mot
sometent substitueix el mot
host. De la frase
metre so,
doncs, se’n deriva el mot
sometent. Quan el so era
via fora, s'anava a
guerrejar fora de la terra. En els segles XVI i XVII adquirí un paper
fonamentalment policial –contra bandolers,
hugonots i pirates.
De fet
Barcelona com a ciutat lliure també va arribar a cridar a sometent als
ciutadans contra algun senyor feudal per defensar ciutadans de Barcelona contra
l'abús d'aquest o cavallers– definit per la Constitució de 1561, vigent fins a mitjan
segle xvii. Els Usatges varen
ser derogats pel Decret de Nova Planta
(1715) però el cos armat de
voluntaris va ser restablert per Luis Firmin de Carvajal l’any 1793 per lluitar
a la Guerra Gran contra França. Una segona supressió fou en temps de la I República
Espanyola, (1873-1875) veient en el sometent un cos marcadament
conservador i aliè als aires revolucionaris que es volien imposar al país, en
decretà altra vegada la supressió, però la Restauració
borbònica d'Alfons XII l’any 1875 el reorganitzà sobretot amb vista
a reprimir l'aixecament popular a la Tercera
Guerra Carlina. Durant la segona República i la guerra civil espanyola
el cos de voluntaris fou novament suspès, però es reinventà en temps
franquista formant-se partides en els
pobles de menys de 10.000 habitants amb la comesa principal de perseguir el
maquis.
En un altre ordre de coses hem de dir que l’evolució
del concepte d’host voluntària havia anat canviant en la ment dels catalans
sobretot a partir dels segle XVII quan durant la Guerra dels Trenta Anys
(1618-1648) que enfrontà França amb la monarquia Hispànica el compte-duc
d’Olivares demana diners per una guerra que no afectava al Principat. Les
constitucions de Catalunya que el mateix rei havia jurat garantien que
“l’assistència al rei es faria lliurement, mai per imposició”.
Contràriament a aquest conflicte bèl·lic, la
Guerra dels Segadors (1640-1652) afectà
de ple al Principat de Catalunya. El 16 de gener de 1641 Pau Claris, amb
l’adhesió de la burgesia urbana, proclama la República aliançat amb França,
mentre els terços castellans ocupaven Barcelona. Amb el temps però les tropes
castellanes i després les franceses foren un malson durant dècades de lluita
pel control de la Catalunya Nord, que finalment fou annexionada a França el
1659 pel Tractat dels Pirineus. Els francesos d’aquesta manera s’annexionaven
la Cerdanya oriental, el Rosselló, el Capcir el Conflent i el Vallespir.
I en aquestes que succeí a Europa un nou
conflicte; la Guerra dels 9 Anys o guerra de la Lliga d’Augsburg entre els anys
1688 al 1697, en la qual Catalunya també hi va tenir implicació. En aquells moments la teoria feudal que tots
els subordinats d’un príncep en la guerra eren vasalls armats i per tant enemics
de l’enemic del príncep, havia esdevingut obsoleta a la pràctica. En 1690
l’organització de la guerra, les seves causes, els seus instruments havien
quedat sense sentit entre la gent corrent i s’assumia que era l’exèrcit el qui
estava relacionat amb l’activitat armada.
 |
| El Portal deMalloles en l'actualitat |
És en aquest context, concretament l’any 1691
en temps del rei Carles II, el darrer Absburg “l’encantat” que en el document
que hem pogut llegir del lligall de l’Arxiu Municipal (AMV)
es diu de Vic “hallábanse sin quartel alguno para el acomodo de las tropas de
su majestad” i per això es veu la necessitat de construir una caserna per a l’establiment
de forces regulars doncs fins llavors les companyies eren de “paysanos
capitaneados de sus naturales, pagadas, armadas y vestidas a propias expensa de
la ciudad”. L’obra era de peremptòria
necessitat ja que com diu el mateix document les obres de la Caserna de La
Galera començaren aquell mateix any en el lloc on s’havia enderrocat el pany de
muralla sud-occidental de la ciutat al començament del carrer de la Ramada.
L’edifici de dues plantes, la primera per a les cavalleries i sales de guàrdia
i la segona per als dormitoris del regiment, comprenia tot el tram que va de
del Portal de Malloles fins a l’actual casa d’espiritualitat del Pare Claret,
just al davant de l’església de sant Domènech. Pràcticament 102 metres de llargada
per 13 d’amplada. Tot una baluerna. El
canonge Collell el recordava així quan en temps de la seva infantesa hi havia
anat a classes de gramàtica quan l’edifici ja no servia de caserna...corria
l’any 1855. “Tant bon punt me posaren les calces d’home y un casquet en lloch
de la còfia infantil, ja’m feren anar a estudi en un casal que en deien la
Galera. La tal Galera era un edifici esbalandrat y desfregat que segons tinch
entès havia servit de quartel de cavalleria, y estava situat en la Rambla de
Sant Domingo, en lo mateix indret que ocupa avui (1905) el Teatre Principal ” Un teatre que s’incendià l’any 1919 al lloc on
ara ocupa una reconstrucció de la torre de
muralla del Portal de Malloles.
Miquel S. Cañellas
Publicat
a EL 9 NOU el 18-01-2021
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada