Casernes i milicia a la ciutat de Vic (I)

 

      L’origen medieval de les partides d’autodefensa tenen la seva base normativa en l’establiment del sagramental  de 1068 i d'un usatge denominat Princeps namque. Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial i militar conferit al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de Jaume I, al segle XIII. Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats –com tot dret feudal– mitjançant fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui "metent so". D'aquesta última manera, del repic de campanes (o bé so metent), en sorgeix el nom posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del segle XVI, quan el mot sometent substitueix el mot host. De la frase metre so, doncs, se’n deriva el mot sometent. Quan el so era via fora, s'anava a guerrejar fora de la terra. En els segles XVI i XVII adquirí un paper fonamentalment policial –contra bandolers, hugonots i pirates. 

De fet Barcelona com a ciutat lliure també va arribar a cridar a sometent als ciutadans contra algun senyor feudal per defensar ciutadans de Barcelona contra l'abús d'aquest o cavallers– definit per la Constitució de 1561, vigent fins a mitjan segle xvii. Els Usatges varen ser derogats pel Decret de Nova Planta  (1715)  però el cos armat de voluntaris va ser restablert per Luis Firmin de Carvajal l’any 1793 per lluitar a la Guerra Gran contra França. Una segona supressió fou en temps de la  I República Espanyola, (1873-1875) veient en el sometent un cos marcadament conservador i aliè als aires revolucionaris que es volien imposar al país, en decretà altra vegada la supressió, però la Restauració borbònica d'Alfons XII l’any 1875 el reorganitzà sobretot amb vista a reprimir l'aixecament popular a la Tercera Guerra Carlina. Durant la segona República i la guerra civil espanyola el cos de voluntaris fou novament suspès, però es reinventà en temps franquista  formant-se partides en els pobles de menys de 10.000 habitants amb la comesa principal de perseguir el maquis.

En un altre ordre de coses hem de dir que l’evolució del concepte d’host voluntària havia anat canviant en la ment dels catalans sobretot a partir dels segle XVII quan durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que enfrontà França amb la monarquia Hispànica el compte-duc d’Olivares demana diners per una guerra que no afectava al Principat. Les constitucions de Catalunya que el mateix rei havia jurat garantien que “l’assistència al rei es faria lliurement, mai per imposició”.

Contràriament a aquest conflicte bèl·lic, la Guerra dels Segadors  (1640-1652) afectà de ple al Principat de Catalunya. El 16 de gener de 1641 Pau Claris, amb l’adhesió de la burgesia urbana, proclama la República aliançat amb França, mentre els terços castellans ocupaven Barcelona. Amb el temps però les tropes castellanes i després les franceses foren un malson durant dècades de lluita pel control de la Catalunya Nord, que finalment fou annexionada a França el 1659 pel Tractat dels Pirineus. Els francesos d’aquesta manera s’annexionaven la Cerdanya oriental, el Rosselló, el Capcir el Conflent i el Vallespir.

 I en aquestes que succeí a Europa un nou conflicte; la Guerra dels 9 Anys o guerra de la Lliga d’Augsburg entre els anys 1688 al 1697, en la qual Catalunya també hi va tenir implicació.  En aquells moments la teoria feudal que tots els subordinats d’un  príncep  en la guerra eren vasalls armats i per tant enemics de l’enemic del príncep, havia esdevingut obsoleta a la pràctica. En 1690 l’organització de la guerra, les seves causes, els seus instruments havien quedat sense sentit entre la gent corrent i s’assumia que era l’exèrcit el qui estava relacionat amb l’activitat armada.

El Portal deMalloles en l'actualitat

 És en aquest context, concretament l’any 1691 en temps del rei Carles II, el darrer Absburg “l’encantat” que en el document que hem pogut llegir del lligall de l’Arxiu Municipal  (AMV) es diu de Vic “hallábanse sin quartel alguno para el acomodo de las tropas de su majestad” i per això es veu la necessitat  de construir una caserna per a l’establiment de forces regulars doncs fins llavors les companyies eren de “paysanos capitaneados de sus naturales, pagadas, armadas y vestidas a propias expensa de la ciudad”.  L’obra era de peremptòria necessitat ja que com diu el mateix document les obres de la Caserna de La Galera començaren aquell mateix any en el lloc on s’havia enderrocat el pany de muralla sud-occidental de la ciutat al començament del carrer de la Ramada. L’edifici de dues plantes, la primera per a les cavalleries i sales de guàrdia i la segona per als dormitoris del regiment, comprenia tot el tram que va de del Portal de Malloles fins a l’actual casa d’espiritualitat del Pare Claret, just al davant de l’església de sant Domènech. Pràcticament 102 metres de llargada per 13 d’amplada. Tot una baluerna.  El canonge Collell el recordava així quan en temps de la seva infantesa hi havia anat a classes de gramàtica quan l’edifici ja no servia de caserna...corria l’any 1855. “Tant bon punt me posaren les calces d’home y un casquet en lloch de la còfia infantil, ja’m feren anar a estudi en un casal que en deien la Galera. La tal Galera era un edifici esbalandrat y desfregat que segons tinch entès havia servit de quartel de cavalleria, y estava situat en la Rambla de Sant Domingo, en lo mateix indret que ocupa avui (1905) el Teatre Principal ”  Un teatre que s’incendià l’any 1919 al lloc on ara ocupa una reconstrucció  de la torre de muralla del Portal de Malloles.

 

 

Miquel S. Cañellas 

 

Publicat a EL 9 NOU  el 18-01-2021
 

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)