De l'antiga Ausa al Vicus Ausonae

 

La reconquesta dels antics territoris visigòtics, duta a terme pels francs contra els sarraïns a partir del 798, va ser desbaratada inicialment per la revolta d’Aisó (Aysun-al-Arabi) un cabdill aliat amb la noblesa hispanogòtica, que s’oposà als francs l’any 826 i es va fer amo, amb violència, dels castells i les fortificacions de la Plana, principalment a l’Esquerda de Roda,  fets que van causar una nova dispersió i l’encauament dels seus habitants.

No va ser fins al 842 que Sunifred d’Urgell va fer recular definitivament els partidaris d’Aisó i els sarraïns que li havien fet costat. És aquesta acció la que possibilità la repoblació definitiva del territori,amb la reconstrucció de castells i defenses i amb l’establiment dels comtats francs.

Restes de la paret nord del castell dels Montcada

Amb la repoblació ràpida i massiva, promoguda pel comte Guifré, noble franc, a partir de l’any 875, la ciutat va renéixer de les seves cendres i s’establiren definitivament i per als segles posteriors, els seus centres administratius principals: la catedral i el castell; la primera al raval de l’antiga ciutat d’Ausa, prop de la llera del Mèder i, el segon, aixecat pel comte repoblador, que ocuparà el perímetre ampliat de l’antic Temple Romà, més endavant Castell dels Montcada.

Així va néixer el que a partir d’aquest moment rebrà el nom de  Vicus-Ausonae, el Vic o Raval d’Ausona amb la intenció d’assenyalar-ne  la  refundació i el canvi d’ubicació de la nova seu bisbal que va ser alhora centre del poder feudal i nucli de la nova ciutat habitada.

Des de la refundació i fins al segle XI, la representació i el repartiment polític i administratiu de la ciutat, pel decret del rei Otó, van privilegiar el bisbe mentre que els senyors de Montcada mantenien des de la seva torre fortalesa un paper defensiu i de representació com a feudals del comte de Barcelona. Però el pacte d’infeudació personal que va fer el 1088  el bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà a favor de Guillem Ramon II de Montcada (el bisbe havia de fer front a les despeses per a la reconquesta sarraïna de Tarragona on va acudir personalment), comportà, sobretot a partir dels seus successors,  un agreujament de les relacions entre ambdós poders.

Sota voltes del Castell i paret del Temple Romà

Aquest agreujament s’inicià sobretot per la injusta retenció d’impostos del mercat de la Quintana (l’actual plaça de la Pietat) pels successius senyors. A això van seguir altres reivindicacions dinàstiques i litigis de tota mena que es perpetuaren durant tres segles i que generaren cíclicament, segons les circumstàncies personals i polítiques dels dos estaments, nombrosos episodis de violència. Una violència sols atenuada en curts períodes de treva o per la intervenció conjuntural de personatges de prestigi que actuaren com a mediadors .

Tal és el cas de Bernat Calbó, exabat de Santes Creus, bisbe de Vic entre 1233 i 1243 prestigiat  per la seva fama d’emprenedor i home providencial per les bones relacions que mantenia amb el llinatge dels Montcada, o del dominic Vicenç Ferrer, que predicà a la ciutat l’any 1409, en un acte multitudinari celebrat al Mercadal i que va aconseguir una treva momentània de les bandositats i la reconciliació entre les dues faccions de ciutadans enfrontats.

Restes de La Rodona a la Plaça de la Catedral

 de Vic

Com ja és ben conegut, aquest estat de coses va obligar, a partir del segle XIII, a termenejar, amb torres de guàrdia inclosa, els dos sectors de la ciutat. Una situació, que representava de fet, la consagració d’una divisió jurídica, que es concretà per uns quants segles en dues  demarcacions o partides: la “jussana” o episcopal i la “sobirana”, sota la jurisdicció dels senyors de  Montcada.

 

Miquel S. Cañellas