L'empremta cristiana a casa nostra

El cristianisme, nascut del substrat cultural del judaisme, s’expandí inicialment per la predicació de Sant Pau a través dels territoris romanitzats de la Mediterrània fins a arribar a l’anomenada Hispània Citerior (les terres de l’orient peninsular) on possiblement va arribat l’apòstol, segons tots els indicis, vers l’any 62-63, molt poc abans de tornar a Roma on va rebre el martiri.

Basílica constantiniana del Vaticà segles IV al XVI

La nova fe, perseguida de forma intermitent per diferents edictes imperials al llarg dels tres primers segles, va ser reconeguda per l’emperador Constantí, l’any 313 amb la publicació de l’edicte de Milà pel qual s’abolia el culte estatal, s’acceptava la llibertat religiosa i es retornaven a l’església tots els seus béns patrimonials. Fent un pas més enllà, Teodosi el Gran, el primer emperador cristià, va prohibir l’any 392 la celebració de tots els cultes pagans i convertí el cristianisme, des d’aquell moment , en la religió oficial de l’Imperi.

 En aquell context de progressiu reconeixement de la nova adscripció religiosa, afavorida, en aquest cas, per mesures de caràcter administratiu i polític, hem de fer constar que l’expansió de la nova fe  penetrà a Catalunya pel litoral a partir del segles II-III  i s’expandí orgànicament a mesura que la presència de nous fidels permetien l’estabilitat  d’una infraestructura bàsica. 

Restes arqueològiques de l'amfiteatre romà de Tarragona

A Vic, hi arribà també, igual que a les altres viles de l’Imperi,l’empremta de la nova fe. Malgrat tot, les antigues creences no es desarrelaren tan ràpidament com es podria pensar, sobretot a les zones rurals. Al camp, s’hi van mantenir encara, durant generacions, pràctiques paganes relacionades amb el culte a la terra, als elements còsmics i al cicle de la natura; unes pràctiques i festivitats  que la mateixa església anà desarrelant o adaptà al seu calendari festiu que es marfongué  de forma sincrètica amb elements i festivitats  pròpies de les cultures i costums que va substituir.

Confirmant la seva importància política i estratègica entre les urbs del territori visigòtic, Vic esdevingué ben aviat seu episcopal amb bisbe propi -Cinidi- que segons consta, l’any 516, assistí al concili provincial de Tarragona en tant que cap espiritual de la diòcesi vigatana. 

Actual seu arquebisbal de Tarragona

Cal pensar que en aquestes mateixes dates ja s’havia edificat i consagrat la primitiva catedral preromànica amb els edificis religiosos annexos al servei del nou culte i com a residència de la cort bisbal, els quals van ocupar una àrea urbanitzada entorn de l’anterior temple pagà.

 Sobre aquest primitiu assentament paleocristià, el Dr. Eduard Junyent fa constar que: “El centre principal a Ausona radicava a l’església matriu,que degué ésser edificada així que foren suprimits els cultes pagans i desafectats els edificis on se celebraven. Consistí en una basílica, que sembla que cal recercar darrera del temple romà, en el lloc on segles més tard hi hagué l’església de Sant Sadurní, ampliada posteriorment en l’actual de la Pietat”

Aquest període d’una certa calma i prosperitat, que s’estructurava políticament a tota la península amb la monarquia visigòtica amb seu a Toledo, es va interrompre a partir del 711 per les invasions sarraïnes que traspassaren la Plana sis anys més tard, fet que va obligar els seus homes a abandonar els nuclis habitats, empesos pel temor dels saqueigs i les destruccions.

Les ràtzies musulmanes en una terra de trànsit, tot i l’absència d’assentaments estables i la no instauració d’un domini polític sarraí a casa nostra, varen estroncar la vida rural i urbana del nostre territori. Aquesta situació d’enfonsament, es perllongà més enllà d’un segle.

 

 

Miquel S. Cañellas

 

 Publicat a EL 9 NOU el dia  15 de juliol de 2019