La ciutat de Vic i els seus ravals

Si amb anterioritat al segle XII havien sorgit dos nuclis distanciats, extramurs, amb prou entitat com per anomenar-los ravals: el de les Clotes i el de Santa Eulàlia; a partir del moment en què la ciutat va quedar encerclada pel mur defensiu, l’expansió no va tenir altres possibilitats que produir-se en forma de raval. 

Els ravals, en aquesta sostinguda  expansió de la població de la Plana, es van anar poblant de pagesos i menestrals, habitants que proveïen la vila dels serveis que aquesta necessitava. Alguns ravals es van formar a banda i banda dels camins que menaven  a la ciutat; són els que anomenem avui carrers itinerants, com el de Sant Francesc, Gurb, carrer de Manlleu i l’antic carreró de Santa Eulàlia, avui Santa Joaquima de Vedruna en la direcció de França. Emmig d’aquests dits oberts que formaven els nous ravals, s’hi conrearen parcel.les on es recollien les hortalises i s’hi criava l’aviram. Quasi tot el proveïment per a emplenar el rebost dels vilatans.

Barri de calciners i pellaires a la llera del riu   (foto Robert)

Però l’activitat agrícola no fou pas la única desenvolupada als ravals; en aquest sector fora muralla, s’hi van aixecar a l’ensems edificis  religiosos i hospitalaris que no cabien o no podien estar a l’interior de la ciutat. D’ altra banda tornem a esmentar, per mor de la seva importància,la permanència des d’antic, d’un raval arraïmat com és el de les Clotes; barri de calciners i pellaires, prop de la llera del riu. Aquest raval va néixer entorn d’una activitat artesanal: l’adoberia, que amb els segles a venir va esdevenir una de les activitats industrials amb major tradició i puixança de la ciutat.

Més endavant, al segle XIV, amb la construcció del pont gòtic, el carrer de sant Pere es va allargar fins a la llera del riu com a perllongació itinerant de l’antic raval de Sant Joan, al sector de ponent. Aquesta nova entrada a la ciutat, seria la  conseqüència de la municipalització de l’antiga vila , per ordre del  poder reial, que va  potenciar un nou accés al Mercadal, des del portal de Malloles, allunyant-lo del sector de llevant, cobejat encara  pels senyors de les antigues partides juridicoadministratives en què s’havia repartit fins aleshores la ciutat.

Els ravals, però, com molt bé fa notar l’historiador Vicenç Pascual “no eren considerats pròpiament ciutat, amb la discriminació que comporta en ell mateix el terme de raval” És per això que sovint van ser moneda de canvi i objecte d’enderrocs indiscriminats, justificats interessadament quan es van privilegiar les necessitats de fortificació del nucli més antic. Això és el que va passar al segle XIV, en refer la  primitiva  muralla i encara es va repetir, amb major aferrissament, en els enderrocs massius del segle disset quan Joan d’Àustria –per motius defensius- va disposar de convertir la ciutat en un baluard. 

Malgrat una segona muralla menys consistent -l’anomenada paret del Morbo- que va tancar els barris perifèrics a partir de les pestes del segle XVI, la ciutat va restar sempre separada dels seus ravals pels murs i les portes de la muralla principal, que va crear d’aquesta manera dos espais ben definits i estancs. Una situació que comportà queixes i rebel.lions per la indefensió dels habitants d’extramurs -tanmateix més nombrosos que els de l’interior- fins al punt que en més d’una ocasió els primers s’aliaren amb els assaltants de la ciutat, prestant-los–hi col.laboració. 

Miquel S. Cañellas     

(del llibre : VIC CRONIQUES URBANES)