L'Hospital de Terrades

-

 El poblament humà i conseqüentment el creixement de la ciutat com  a hàbitat edificable, va tenir desgraciadament una reculada ostensible a partir del segle XIV, per l’arribada a Europa, provinent de l’Orient, de la temuda Pesta Negra.

Coincidint amb aquestes dades, l’any 1348, el comerciant vigatà Ramon de Terrades va signar, des de Mallorca, el seu testament en que deixava clares disposicions per a la construcció d’un hospital per a homes i dones, en dues cases separades que s’haurien de construir en  els predials adquirits al començament del carrer de Sant Pere, davant de la capella i convent de Santa Margarida. Una església desapareguda pels enderrocs extramurs del segle XVII i que fou substituïda poc més tard per l’actual exconvent dels Trinitaris.  Però les obres de l’hospital s’allargaren gairebé fins a finals de segle, a causa de la situació calamitosa del moment en què la ciutat (a l’igual de tot el continent europeu), patí una davallada demogràfica que reduí a la meitat la seva població, xifrada en uns dos mil habitants supervivents a la primera pandèmia.

Tot aquest estat de coses afavoriren els discursos de to apocalíptic i  acreixentaren la fàcil superstició del poble  que concità la gent a la recerca de culpables (primers avalots contra els jueus) mentre s’anava forjant una religiositat de marcat sentit penitencial d’expressions iconogràfiques i plàstiques verament tètriques. La “Dansa de la Mort”, que encara es representa avui a Verges (Baix Empordà) n’és un testimoni ben eloqüent. De la vida d’aquesta antiga institució de beneficència  de la ciutat, és interessant fer notar que l’hospital fundat per Ramon de Terrades, a diferència d’altres institucions medievals anteriors depenents de l’església (recordem l’Albergueria, encara en funcionament fins la seva decadència produïda al segle XV), fou administrat des del seu primer moment i per disposició del seu testador, per procuradors delegats del Consell Municipal. D’aquesta manera es produía simbòlicament la irrupció de l’estament civil dins d’un organisme tradicionalment regentat per eclesiàstics. Eren petits signes paral.lels als canvis que es produíen a la societat civil, on cada vegada més, el rei i els drets que aquest atorgava als ciutadans, anaven en detriment de l’antiga societat estamental que s’esllanguia no sense oposicions i lluites per part de la noblesa rural  i dels antics senyors feudals.

Aquella  situació jurídica de titularitat  civil, però, es torçà a partir de 1525, gairebé en coincidència amb la construcció del nou edifici renaixentista abocat a la rambla. En aquest moment i per raons diverses, el Consell de la Ciutat i el Capítol Catedral van acordar mancomunar l’administració de l’antic hospital vigatà. D’aquesta manera i contravenint la voluntat testamentària de Ramon de Terrades, els consellers municipals acceptaren l’entrada dels canonges a la regència de la institució adduint la manca de rendes -que l’església podia aportar- i la “necessitat” d’un model de funcionament semblant al que regia l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, del qual s’acabarà copiant no tan sols l’organigrama administratiu, sinó també el seu nom.


Miquel S. Cañellas


(del llibre :  VIC CRÒNIQUES URBANES )


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació