Un Renaixement discret

 El període renaixentista, molt modest a Vic arquitectònicament parlant, es  va  significar a la nostra ciutat amb l’ampliació d’un edifici emblemàtic i històric per excel.lència: l’edifici de la Llotja, bell exemple del gòtic civil i símbol màxim del poder municipal que se sobrealçà l’any 1493, per la necessitat de donar cabuda a noves dependències. Fou en aquesta època quan s’agençà també la sala del consell del primer pis (la Sala de la Columna) que s’ennoblí amb la construcció del magnífic finestral de Jaume Cavallers, cisellat el 1509.

Finestral de Jaume Cavallers de l'Ajuntament

Aquesta ampliació de la primitiva Llotja arribà pocs anys després d’un fet de gran transcendència històrica, l’acompliment d’un vell somni: la reunificació de la ciutat. Un somni, però, dificultat a cada moment per les bregues intestines entre els Malla, Altarriba i Cruïlles –senyors de la Plana-  i l’oposició frontal dels comtes de Foix que no acceptaven cap proposta que representés una  pèrdua de jurisdicció sobre la ciutat (l’havien heretada pel parentiu contret amb els Montcada) sense una contrapartida pecuniària honrosa.

Malgrat les tensions i lluites que dificultaren el procés, els notaris vigatans Francesc Orriols i Gabriel Cogolls pactaren la redempció de la partida de Montcada amb el comte de Foix que s’hi avingué per la suma de 5.000 florins d’or. Des de la Cort de Nàpols, Alfons el Magnànim concedia, en data 22 de setembre de 1450, la carta  de constitució del nou consell: la nostra “Carta Magna”, antic anhel que posava punt i final a un llarg procés històric sembrat d’esculls. 

Abans de tornar als aspectes urbanístics de l’època que tractem, hem de recordar que el corrent  humanista sorgit d’Itàlia, irradià la seva llavor per tot Europa i ho féu amb les ciències, però també les arts i la tècnica. Aquestes darreres aportaran noves formes constructives i estètiques inspirades en les formes de la Grècia i la Roma clàssiques, que el Renaixement prendria com a models per imitar. Durant aquest període  (segle XVI principalment) la nostra ciutat va veure com s’aixecaven algunes construccions nobles, algunes de les quals han perviscut, més o menys modificades, fins al dia d’avui.  En podem esmentar tres: la Casa Galadies (1588), al carrer de la Riera, molt deteriorada; la casa Moixò, a la plaça del Mercadal, sobrealçada el 1905, amb galeria i agulles flamígeres, i l’obra d’ampliació del vell Hospital de la Santa Creu, en què destaquen la façana, amb la portalada i una sobrellinda amb

Façana renaixentista de l'Hospital de la Sta. Creu
petxina, el singular  campanaret en prisma de tres cares i les anomenades  sales gòtiques a l’interior. Aquesta obra fou realitzada entre 1539 i 1547, per iniciativa conjunta del Consell Municipal i el Capítol dels canonges, com ja vam esmentar en l'entrega corresponent.

Tot i ser fora del municipi, la vinculació amb la ciutat de la que va ser durant molts anys la residència conventual d’agustins, franciscans i, després, la dels pares camils, ens duu a fixar-nos en una obra interessant, tanmateix mig oblidada. Ens referim al convent de Sant Tomàs de Riudeperes. Un testimoni d’arquitectura renaixentista molt digne, sobretot pel claustre sobreposat i pel pati amb un pou central coronat per una llinda amb columnes estriades.

Cal remarcar, finalment, com ja hem apuntat a l’inici, que l’estil renaixentista passà per Vic quasi de puntetes influenciat negativament per la situació explosiva que es vivia al camp català en la lluita  dels pagesos contra els seus antics senyors que pretenien retornar als mals usos medievals: Ens referim a la guerra dels remences. Aquesta lluita fou el detonant de la guerra civil contra Joan II (1462-1472) que enfrontà el rei contra el Consell del Principat i els membres del partit de la Biga (l’oligarquia dominant a Barcelona), pel suport que el monarca prestà a la causa remença. Vic, en aquells moments (any 1475), va veure descendir altra vegada la seva població fins a 2.000 habitants, tot i que representa el punt d’inflexió d’una corba que s’anirà recuperant d’una forma lenta, però imparable, al llarg dels quatre segles següents.



Miquel S. Cañellas



(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari