La casa de la ciutat

 Si Vic posseeix un edifici emblemàtic propi del barroc és  el seu Ajuntament. La casa de la ciutat, però, nascuda al redós de la plaça nova (actual plaça de Sant Felip) amb el primitiu edifici de 1388, ja havia sofert prematurament, el 1403 una primera ampliació amb la compra de la casa d’Andreu Rovira adjunta a l’edifici de Llotja. Aquesta casa es destinà a noves dependències, necessàries, sobretot, a partir de 1450 quan s’unificà el municipi.

Primitiu edifici amb la Sala de Llotja de 1388

No havíen de passar gaires anys més per tal que l’edifici de Llotja quedés ampliat per la construcció d’una segona planta damunt la Sala del Consell destinada finalment a arxiu, conservada i recuperada, a l’igual que la resta de l’edifici, en reformes posteriors.

Va ser a partir de la segona meitat del segle XVI i principis del XVII que el Consell Municipal anà adquirint, de forma progressiva, les diferents cases adjacents fins a aconseguir arribar, serpentejant entre els carrers i places que l’envoltaven, a l’ampli clos del Mercadal. És significatiu assenyalar que al’inici d’aquest període se suprimiren les antigues taules de la carn i del peix situades sota la sala del Consell, i s’establí en el seu lloc el Pes de la Farina: una nova funció que acabà per empeltar el seu nom a la veïna plaça del Pes.


D’altres edificis adjunts adquirits al llarg d’aquesta època, en sabem la seva funció: s’hi establiren les oficines de la Taula de Canvi i la Ceca o fàbrica de moneda mentre s’ampliaven els baixos del pes de la farina i es possibilitava l’adequació d’altres dependències per als funcionaris i residència dels porters i verguers municipals.


Projecte del nou Ajuntament del XVII 
Amb l’adquisició, l’any 1665, de les darreres cases que s’abocaven al Mercadal, quedava completat el conjunt d’edificis  municipals fins als límits del que era físicament possible. Ara tocava de posar ordre a tot aquell conjunt de cases mal encavallades i inconnexes, cosa que els síndics encarregaren al reconegut, aleshores, arquitecte fra Josep de la Concepció el Tracista, després d’haver-ne enderrocat tot el conjunt. 

La vàlua professional d’aquest religiós, s’havia consolidat pels diferents projectes de construcció en esglésies i convents de l’orde carmelitana que completà amb el de la  seva pròpia congregació a Vic: el convent de Sant Josep, aixecat al final del carrer de Manlleu. Però el seu nom, per al projecte de  la casa de la ciutat, s’imposà presumiblement per la fama adquirida en l’execució del nou Palau Episcopal reconstruït de cap i de nou entre 1665 i 1674 per iniciativa del bisbe Jaume de Copons.


El plànol del nou Ajuntament, signat el 1670, dibuixa, a grans trets, la forma actual de l’edifici que coneixem . De tot el conjunt en què se salvà la primitiva Llotja -malgrat que es va degradar la seva antiga i noble funció- cal destacar-ne sobretot la nova Sala del Consell, amb llanterna sota cupolí barroc; la torre del Mercadal, amb l’àmplia balconada a la qual se sobreposà l’escut de la ciutat, i el conjunt unitari de les façanes amb finestres regulars en els diferents nivells que responen a una exigència formal i estètica del barroc, mantinguda escrupolosament segons els plànols originals del polifacètic frare carmelità. 

Del projecte inicial sembla, però, que no es va poder dur a terme el vestíbul de l’entrada noble estructurat a manera de pati interior sota cúpula que ha estat remodelat i reconvertit en diversos moments, usos i situacions, en èpoques posteriors. D’altra banda, el nou edifici municipal s’ennoblí ornamentalment amb la incorporació de diversos elements, entre els quals cal destacar el gran escut de marbre blanc de la façana, esculpit el 1683 per l’artista manresà  Francesc Grau; la fornícula amb els sants Màrtirs, del tallista Joan Francesc Morató, i la incorporació de diversos escuts de la ciutat amb elements barrocs en algunes de les llindes dels portals i les finestres.

Façana lateral amb el cupolí barroc

El pas dels anys, la prescripció d’algunes funcions pervivents d’èpoques anteriors i la transformació progressiva de l’administració municipal portaren a modificar els espais interiors i exteriors de la casa de la ciutat en diverses ocasions. Aquest serà el cas de la supressió, l’any 1840, d’una escala interior al sector nord-oest de l’edifici municipal, cosa que possibilità en aquells moments la construcció de la Sala de l’Alcaldia, decorada un segle més tard pel pintor vigatà Ramon Torrents. 


També l’exterior de l’edifici modificà la seva fesomia en les reformes d’aquest segle per una malentesa modernització que consistí a suprimir els ràfecs de les teulades que es van substituir per cornises curtes acanalades o amb motllura de gola. En aquest cas el mateix Ajuntament s’havia avançat a l’aplicació de la norma dels articles 22 i 23 de l’Ordenança de 1858, en què es fixava la mida màxima de les cornises i es feia prohibició expressa de construir voladissos i barbacanes als teulats. Una reforma que no va plaure alguns arquitectes i historiadors posteriors (és el cas del Dr. Junyent de la qual cosa es lamentà en més d’una ocasió), però que no tindrà marxa enrere malgrat algun projecte de reforma impulsat als anys quaranta pel conseller Joan Orriols i l’arquitecte Manel Gausa.


El projecte de reconstituir les barbacanes barroques fou  avortat una i altra vegada en actuacions successives, fins i tot, als anys vuitanta, en ocasió de la remodelació del segon pis de l’edifici de Llotja, l’actual arxiu municipal, on s’hi reproduiren altra vegada les cornises acanalades sense voladís.


Vista nocturna de la torre del rellotge 

Per acabar aquest capítol, ens referirem a un dels canvis formals més notoris per a l’estètica de l’actual casa consistorial; un canvi formal que ha esdevingut definitiu en el temps: la construcció de la torreta per al rellotge amb el seu coronament de forja o receptacle de les campanes.  Aquesta reforma, no exempta de polèmica, fou duta a terme  entre els anys 1822-23 pel consistori lliberal; sancionada pel pas del temps, la torre del rellotge ha esdeveningut una de les icones més emblemàtiques de la ciutat. 




      Miquel S. Cañellas 





(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )





Noms i títols de la ciutat al llarg de la seva història . Placa  de marbre al vestíbul de l'Ajuntament



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)