L'enderroc dels ravals

 Durant les llargues anyades de lluites contra França, en què van participar una munió de voluntaris del sometent català (entre aquests, nombrosos vigatans comandats pel veguer Sala i Saçala), la ciutat de Vic va tenir el seu moment crític l’any 1654, quan s’acantonaren a la Plana els dos cossos d’exèrcit regular: castellà i francès. Joan d’Àustria, que portava el pes del comandament dels espanyols, s’allotjà provisionalment dins una ciutat que va abandonar al cap de pocs dies perquè considerà que tenia les defenses en unes condicions precàries. 

En aquest punt caldria recordar que, després d’una dècada d’adhesió dels catalans a la  monarquia francesa regentada per Lluís XIII i Lluís XIV, com a conseqüència de l’anomenada Guerra de Separació (1641-1652) contra les tropes castellanes, la Generalitat retornà a la tutela i protecció del rei Felip IV,després que aquest fes fora del govern d’Espanya al comte-duc d’Olivares al mateix temps que obtenia del monarca, la garantia de veure respectades les constitucions i privilegis del Principat. Amb tot i això les tropes franceses continuaven rondant pel país i això irritava, no cal dir-ho, a propis i estranys.

A fi i efecte de posar fi a aquest estat de coses i per tal d’impedir una nova invasió de tropes franceses a la capital del Principat, Joan d’Àustria tornà a Vic un any després (1655) per tal de dur a terme el seu projecte d’acord amb un pla prèviament traçat: fortificar la ciutat i resguardar des de mitja via, el camí entre França i Barcelona. Per això calia enderrocar els ravals. Un pla que ja tenia el seu  disciplent arquitecte: Bonaventura Tarragó. 

Els ravals s’enderrocaren irremissiblement, juntament amb bona part de la muralla del “Morbo”, que  havia de ser substituïda per un nou mur poligonal cisellat amb carreus. Aquest fet, no cal dir-ho, aixecà moltes protestes. Es parla que dels 946 edificis que tenia el Vic de l’època, 485 eren als ravals. Una veritable desfeta. La ciutat havia de convertir-se en un fortí. L’obra militar, a l’estil del que va ser més endavant la Ciutadella de Barcelona ordenada pel rei Felip V, tindria sis baluards de defensa. El 2 de març de 1656 es col.locava la primera pedra a la quintana de Santa Clara Vella. 

Per sort no se’n varen col.locar gaires més (*)ja que finalment s’abandonà el projecte per la capitulació dels exèrcits francesos propiciada pel tractat de pau dels Pirineus. Aquest tractat, (1659) no evità noves incursions durant els anys que seguiren fins a les acaballes del segle, amb la qual cosa es reactivà la intervenció de les partides del sometent català.

Fruit d’aquest malestar i desassossecs permanents i gairebé en compensació al pla de fortificació, que finalment no es dugué a terme, el 1692 es construí a Vic el primer edifici destinat a l’allotjament permanent de tropa. Una vasta edificació, la caserna de La Galera, aixecada a l’interior de muralla al costat del convent de la Mercè que restaria operativa en les seves funcions, fins que es va reconvertir en escola de pàrvuls els darrers anys de la seva existència. L’acta de defunció de l’antiga caserna fou signada el 1868 amb la construcció del Teatre Principal inaugurat amb tota solemnitat un any després.

Miquel S. Cañellas 

(del llibre:  VIC CRÒNIQUES URBANES)

Nota (*)  L'any 2004, en ocasió de la nova urbanització del "Portal de Queralt" es va localitzar un dels bastions d'aquesta fortificació inacabada dins del perímetre del terreny que havia ocupat l'antiga pelleria de Colomer Muntmany, al marge dret del riu Mèder. Es tracta del bastió de Sant Bartomeu ubicat i visible al parc de Jaume Portell.