El segle del Progrés

Batalla de Vic en un retrat de Charles Langlois

 Malauradament el segle XIX s’estrenava amb un nou conflicte: l’anomenada Guerra del Francès contra les tropes napoleòniques que envairen la península el 1808 per marxar-ne sis anys més tard sense haver aconseguit el seus objectius militars. La nostra ciutat fou ocupada quatre vegades i hagué de patir les conseqüències bèl·liques derivades de la Batalla de Vic, el febrer de 1810, citada entre les victòries napoleòniques a l’Arc de l’Estrella de París i glossada pictòricament  i amb tot detall des del pla de Malla pel pintor de camp Charles Langlois.

Tot i la victòria final dels exèrcits espanyols, apoïats per la guerrilla i el sometent, els sis anys de domini napoleònic a la península i la reacció dels autòctons a favor o en contra d’aquesta ocupació introduiren al país conceptes lliberals i revolucionaris que xocaren amb l’absolutisme propugnat per les classes més conservadores. Sense aquest període bèl·lic d’assetjament francès i el posterior trienni lliberal (1821-1823) amb la consegüent reacció absolutista, no podríem entendre res dels fets i convulsions socio-polítiques d’aquest segle.  Precisament de la divisió entre absolutistes i lliberals (anomenats també afrancesats) s’hi va covar l’enfrontament civil  que suposà ben aviat les tres guerres carlines, l’embrió de les quals fou la creació, l’any 1822, de les Partides de la Fe del baró d’Eroles d’ideologia visceralment conservadora. 

Infanteria i cavalleria carlines en ordre d'atac 

 Però, al llarg del segle XIX, sorgiren altres conflictes, com ara la pèrdua de les colònies espanyoles a l’Amèrica Llatina, les guerres del nord d’Àfrica que s’allargaren fins a principis del segle XX i els intents frustrats de recuperació, per les armes, de Filipines i de Cuba, l’any 1898, amb la sagnia econòmica que això representà al costat del patiment de les famílies i la pèrdua de moltes vides humanes.

A la nostra ciutat, el conflicte armat que van generar les guerres carlines obligà la reconstrucció de l’antiga i malmesa paret del Morbo que, a partir de 1868, tornà  a encerclar i protegir els ravals, restant operativa fins al 1875, any de la darrera carlinada. També en el capítol de desassosecs cal lamentar el malaurat brot de còlera que causà més de tres-centes víctimes en l’espai de temps que va de l’agost a l’octubre de 1854 i, finalment, la tragèdia  de l’aiguat de 1863 que s’emportà un centenar llarg de cases dels ravals de Sant Francesc, Soledat, les Adoberies i carrer Sant Pere. 

Planol de les inundacions de l'any 1863

Aquest últim succés, realment dramàtic, comportà decididament un esforç constructiu que se sufragà amb aportacions oficials i populars en una gran campanya dels periòdics que va tenir ressò fins i tot a Madrid i que localment comportà l’aparició d’una novetat tipogràfica: l’edició fotogràfica d’imatges.

Tot i l’estancament econòmic de la ciutat al llarg del segle XIX, la població vigatana augmentà lleument i passà dels 10.000 als 12.000 habitants. En un aspecte més genèric, va tenir lloc l’arrencada d’una nova societat, la industrial, que aportaria en pocs anys un gran nombre de millores tècniques amb les que d’un cap a l’altra de segle la ciutat gairebé no es reconeixeria. Una petita mostra d’això és que Vic havia començat el segle XIX amb el dèbil i estantís enllumenat d’oli als carrers i l’acabà amb la incandescència lluminosa del fluid elèctric. Entre l’any 1871 i el 1897, hi va haver una transició: es van   instal.lar els rutilants fanals de gas.

La Plaça Major amb el seu fanal central de gas

Però no tan sols arribà el gas i l’electricitat, sinó que, a això, cal afegir-hi altres signes de progrés, com és ara la conducció de la xarxa d’aigua de Bellpuig, a partir de 1820, el cablejat de la primera línia telefònica, inaugurada el 1891, amb la testimonial xifra de dotze abonats (Ajuntament inclòs) i sobretot el traçat de la via del tren. Com hom pot suposar, l’arribada del ferrocarril representà una autèntica revolució per a la ciutat i comarca. 

Amb l’obertura de la línia fèrria i l’edifici de la primera estació, estrenada amb tota solemnitat el dia 8 de juliol de 1875, començava sens dubte una nova època. El primer projecte aprovat el 1862 s’havia  anat ajornant per fallida o desinterès de les companyies promotores (fins a tres de diferents) que projectaven una línia de tren per donar sortida al mineral de carbó de les mines d’Ogassa i per rendibilitzar el transport de les manufactures industrials de la riba del Ter. La represa del projecte de la línia Granollers, Vic, Sant Joan fou possible gràcies a la iniciativa personal de l’empresari barceloní Fèlix Macià Bonaplata, que finalment s’arruinà per culpa de la baixa rendibilitat de l’explotació del mineral d’Ogassa. Tanmateix, el ferrocarril ja era un fet.

Pas de la via del tren pel damunt del Méder

Malgrat l’impuls de modernitat amb la consegüent represa econòmica que va suposar l’arribada del tren a la ciutat, aquest no va estar exempt de pol.lèmica. El traçat, que inicialment havia de passar per la plaça dels Caputxins, va ser contestat per un ampli sector  de comerciants, botiguers  i d’altres ciutadans que pensaven que el nou enginy els faria competència deslleial i rebentaria els mercats. Davant aquesta pressió, l’Ajuntament es decantà per un projecte alternatiu a ponent de la ciutat, on finalment es van fixar les vies i on es va construir la primera estació ferroviària, no gaire lluny de l’actual. En aquest cas, l’estació i el traçat de la via actuaren d’incentiu en l’expansió futura d’aquest sector de la  ciutat.

El pont del Prat de la Riera construït al 1846

Urbanísticament el Vic del XIX, continuà amb la seva mesurada evolució. A mitjan segle s’obrí el tercer accés històric d’entrada a la ciutat pel sector sud amb la construcció amb obra de maó i carreus, del pont del Prat de la Riera, avantsala del que va ser pocs anys més tard la plaça Balmes. Per altra banda, es van traçar nous vials rectilinis, com els carrers de Sant Pau i la Gelada; s’urbanitzà l’actual rambla del Passeig i s’explanà el sector nord, entre els carrers de Manlleu i Gurb per l’atracció que significà la construcció del nou cementiri neoclàssic, anomenat en aquells moments cementiri rural, que s’uní a la ciutat per un carrer en davallada, que partia perpendicularment el d’en Puigrefagut (avui Pla de Balenyà)  fins a enllaçar amb les rambles. La urbanització d’aquest sector no va quedar completada fins a l’explanació del carrer de Verdaguer, a principis del segle XX: una avinguda que, pujant en línia recta des de la nova estació, inaugurada el 1910, actuà inicialment de barrera de contenció o límit a un procés de creixement urbà que potenciava el sector nord-oest de la ciutat.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari