Obertura del barri antic i exclaustracions
La ciutat havia començat el segle XIX amb un tímid gest que acabaria per encomanar-se: l’obertura del primer carreró que trencava l’antic pany de muralla, al sector de la rambla del Passeig. Es tracta del carrer de Sant Vicenç, anomenat també de l’Embrolla, pels múltiples plets i enraonies que aquesta gosadia urbanística va suposar. Aquest carrer presenta la peculiaritat,de ser el primer que ostentà una indicació de trànsit, avui per avui ben conservada al seu primitiu emplaçament. Precisament per la seva originalitat, ens permetem transcriure la seva llegenda, realment explícita: ”Por esta calle no pueden pasar carros, so pena de diez reales” (sic).
Així és que, de mica en mica, igual que les petites venes aboquen el seu fluid al torrent circulatori dels grans vasos, els carrers del barri antic, s’anaren connectant progressivament al corrent circulatori de les rambles.
Després del de Sant Vicenç (1805), s’obrí, nou anys més tard, el carrer de Santa Maria al costat del bisbat. Més endavant els seguiren el passatge d’Isabel II, inaugurat el 1836 com a nexe entre el Mercadal i el pla de les Davallades; un carreró estret, avui desaparegut, que s’anomenà passatge de la Llibertat durant la revolució del setembre de 1868. Coincidint amb aquest any de canvis sociopolítics, es van obrir els carrers de Sant Just i del Progrés, el darrer dels quals connectà el carrer de Cardona amb la part alta de l’actual rambla del Passeig. Aquest procés seguí de forma irreversible, amb l’obertura, l’any 1902, del carrer de Sant Josep, davant les Davallades, i va culminar a mitjan segle XX, amb l’obertura del carrer de les Escales inaugurat en plena postguerra.
 |
| Carrer de Sant Vicenç |
En un altre aspecte, hem de fer notar que les desamortitzacions del govern de Mendizábal, de l’any 1835, aportaren un gir ben notori a la funcionalitat dels antics convents, sobretot els masculins, els quals, després de l’exclaustració dels religiosos, s’habilitaren com a escoles públiques (Sant Felip, Sant Domènec, Caputxins, convent de Sant Josep), com a casernes provisionals de les tropes constitucionalistes (el Carme, el Remei), o com a centres de beneficència administrats per l’Ajuntament (la casa de Caritat, establerta als l’antics convents de Sant Domènec i els Trinitaris).
Això no obstant, la influència i el prestigi de Vic com a ciutat episcopal, possibilitaren una aplicació força laxa dels decrets de desamortització, al contrari del que succeí a altres llocs de Catalunya amb un cens de població similar. Amb la pèrdua de la funcionalitat de les antigues cases religioses, va renéixer una altra forma de vida comunitària: la congregació. Fundada amb un sentit més dinàmic que els antics ordes de predicadors i contemplatius sorgí de la inquietud cristianitzadora dels fundadors. Ens referim a personatges com ara Antoni M.Claret, Francesc Coll, Joaquima de Vedruna, Joan Collell o Caterina Coromina, entre altres, que, tenaços en la seva iniciativa de renovació, amb el suport fervent del bisbat, aportaren amb l’establiment de sengles congregacions, una nova dèria constructiva que va anar omplint de cases religioses els nous ravals de la ciutat.
Aquests nous ravals –recordem-ho-, en aquests moments, s’expandien pel sector nord cap als Caputxins, Sta. Clara Vella i zona de l’horta d’en Xandri, entre el carrer de Manlleu i el de Gurb, on s’obrí pas, el carrer del Nord que connectava la ciutat amb el nou cementiri. Aquesta obra tardana, d’inspiració neoclàssica, fou inaugurada l’any 1834 i deixà desafectats definitivament, per llei de salubritat pública, els fossars de St. Pere de la Catedral, el de Sta Maria i els dels antics convents de la ciutat.
Reprenent el fil narratiu cal fer notar que, entre l’ any 1826 i el 1895, van posar casa a la ciutat congregacions assistencials, com les Paüles, les Germanetes dels Pobres, les Filipenses dels Saits i, ja al tombant de segle, la congregació Josefina. Encara de mitjan segle cal esmentar, per la seva importància, l’obra del pare Claret, predicador popular i fundador de la congregació missionera del Cor de Maria, l’any 1849, que s’instal.là a l’antic convent de la Mercè. Però fou sobretot en el camp educatiu on es notà un decidit impuls. Van aixecar els seus nous convents i escoles religioses a la ciutat: les Beates, les Carmelites Vedrunes, les Dominiques del Pare Coll, Serves del Sagrat Cor, Germans Maristes i les Sagramentàries, que més endavant deixarien la tasca educativa en ocasió de l’enderroc per a l’explanació del que seria anys a venir l’actual plaça del Bisbe Oliba.
Remarcarem per finalitzar i encara dins d’aquest context, la importància que, malgrat tot, va tenir l’ambient clerical de la ciutat, potenciat majorment per la construcció del col.legi residència de Sant Josep per a estudiants pobres, la popular Panissa, en el lloc de l’actual Museu, al carrer de Sant Miquel Arcàngel. Es tractava d’una residència d’estructura monàstica, que acollia, dins dels seus murs, a partir de 1865, més d’un centenar d’estudiants, dels quasi un miler que en aquells moments freqüentaven les aules del seminari a l’antic col.legi jesuïtic del carrer de Sant Just (el Casal).
El tragí diari d’estudiants amb capa i tarot, fent camí del seminari a la Panissa, passejant pels vells carrers de la ciutat o adquirint en qualsevol ultramarins el companatge complementari a una dieta presumiblement escassa, donaren a Vic aquell títol de “ciutat levítica” que farà fortuna arreu i que s’exemplificarà i perpetuarà popularment amb la figura de l’Estudiant de Vic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada