El Mercadal s'obre a ponent

 El fet que en aquest punt parlem del nostre Mercadal “pura delícia”, com  va qualificar-lo Espinàs, no és fruit de l’atzar, ja  que va ser durant el segle XIX i principis del XX, que les darreres transformacions arquitectòniques i urbanístiques li aportaren la seva singular magnificència. Ens plau molt fer-nos ressò de la definició sentida que en féu en el seu llibre el Dr. Junyent quan afirmava que “En la seva grandiositat solemne, Vic posseeix una plaça única que li dóna fesomia i caràcter”. 

Parlem descriptivament d’un clos porticat amb seixanta-dos arcs. És tracta d’un quadrilàter irregular de 77 per 80 metres aproximadament que inclou als seus extrems oposats, dues placetes, una de les quals és l’antiga plaça del Pallol  al sector de ponent. Una plaça major, la de  Vic, que ha estat i és essencialment un mercat, però també utilitzada opcionalment com a plaça de braus, aplec de sardanes, pista de circ, escenari a cel obert i lloc de convocatòria cívica de qualsevol esdeveniment o celebració.  És un clos prou ampli i generós perquè encara avui, amb els més de 6.000 metres quadrats pugui encabir-hi tots junts, un bon aplec de vigatans. 

Plaça Major de Vic amb la font i el campanar vista des del sector de ponent a mitjan segle XIX

Per tal de fer un recorregut en el temps, haurem de partir d’aquell Mercadal nascut tímidament com a “eixample” comercial dels camins medievals que venien del castell i de l’alou bisbal i menaven cap als camins polsegosos de Manlleu i Gurb. Aquest clos delimitat ja consta identificat d’una forma o altra vers l’any 900 com “lo rotlo que hi ha al mercadal”. En els primers temps, ens el podem imaginar ben atapeït de parades ambulants i amb un seguit de  clots al terra per tal de guardar i preservar degudament els queviures.  Les parades fixes havien anat ocupant inexorablement el centre del clos fins a l’any 1409 en què es deixà la plaça lliure d’impediments per tal d’encabir-hi una multitud delerosa de la prèdica abrusadora i pacificadora de sant Vicenç Ferrer. Però va restar buida per pocs anys ja que ben aviat les necessitats de la demanda i la importància del municipi dugué a les autoritats a contractar la primera portada d’aigües amb el consegüent dipòsit distribuïdor, situat al bell mig del mercadal. Parlem del templet gòtic anomenat popularment “Mare de les Fonts”, que presidí el centre de la ciutat i sacià la set d’homes i bestiar al llarg de quatre segles. Retirada la font gòtica el 1821, per tal de construir-hi una columna constitucionalista (“La Niña”), el centre de la  plaça va allotjar, des de 1872, fanals de tota mena en un ràpid relleu de punts de llum popularment discutits i glossats amb sornegueria pel “cridaire” de torn, punts de llum canviats quinze vegades en el transcurs d’un segle. Dels darrers  exemplars, quatre magnífics canelobres de fosa de la casa Salvi, estrenats el 1981, en conservem el record del precipitat desmuntatge, tot just al cap de quatre anys de la seva estrena. Aquests darrers exemplars artístics havien jubilat l’alterós fanal d’en Manel Gausa (el paraigua) palplantat al centre de la  plaça entre 1959 i 1981. Ja tenim la Plaça definitivament buida en superfície; però ningú s’imaginava un buidatge intern, talment un  dolorós lífting, a què fou sotmesa per la construcció de l’aparcament soterrani. Aquesta  instal·lació, aixopluc i guarda de vehicles, va ser estrenada el 1991 a pesar de l’activa oposició d’un bon grup de ciutadans agrupats en una plataforma cívica. 

Hem parlat de “lo rotlo que hi ha al mercadal” i de tot el que encabí de forma més o menys estable en el transcurs dels anys, però cal que reculem en el temps per intentar seguir l’evolució urbanística del seu incomparable marc. Ja hem fet notar que arran dels camins que conduïen a ponent s’hi havien arrenglerat petites construccions, les quals, i en pocs anys, anirien delimitant els contorns físics de l’actual mercadal. Però la necessitat de protegir-se contra les inclemències del temps hi afegirà a partir de finals del XII, el refugi itinerant de les voltes construïdes en diversos estils segons l’època i a l’alçada necessària per permetre el pas d’un home a cavall. Els porxos van esdevenir un aixopluc per a comerciants i compradors i un basament per als edificis que finalment s’hi encavallaren.  

Les edificacions eren estatges sobris i petits, d’una o dues plantes als primers segles, crescuts tardanament fins a ensenyorir-se, a partir del segles XV-XVI, dels estils  propis del gòtic i del Renaixement que encara podem reconèixer en alguns edificis perfectament rehabilitats, mansions tan notables com ara: la Casa Beuló, reconstruïda de cap i de nou l’any 1930 per la banca Soler i Torra germans, posteriorment Banc de Santander, i la casa Moixó a les voltes de tramuntana, coronada l’any 1905 per una galeria d’arcs sota un capcer d’agulles flamígeres. Però a inicis del XVIII van prendre força les construccions típiques del barroc, representat al Mercadal per la magnífica casa Tolosa a les voltes de ponent, un edifici que encara avui ens admira per la seva artística galeria amb arcuacions dessota un agosarat ràfec i per l’equilibri artístic i formal de la seva façana. 

Però l’homogeneïtat d’alçàries i la visual plàstica, que tenim encara avui d’aquest clos porticat, neix amb l’elevació de la torre de l’Ajuntament. L’any 1821, el consistori lliberal requisava del convent de Sant Josep la primera maquinària de rellotgeria que posaria en hora tota la ciutat. Vic ja tenia el rellotge però li faltava la  peanya.

Amb no pas poca polèmica, s’aixecà l’actual torreta per a la màquina i campanes damunt de la torrassa barroca dissenyada pel Tracista, tot just feia cent-cinquanta anys. Malgrat l’embelliment del teulat amb rajola vidriada i la gàbia d’inspiració barroca que allotja les campanes, alguns ciutadans es mofaven del nyap i el qualificaven de “pila de maons escaldufats”, contrariant d’altres que aplaudien amb enardiment la instal·lació del nou enginy. Malgrat tot la torreta s’estrenà i les campanes sonaren definitivament a partir del 1823... i fins avui.

Després de la torre del rellotge, començaren –per efecte dominó- a aixecar-se altres edificis d’estil eclèctic; tots amatents observadors de l’ordenança de 1858, que prohibia les barbacanes dels teulats. Una simple ullada ens permet identificar-los perfectament. D’una forma generalitzada quasi tots els immobles del Mercadal sofriren ben aviat, reconstruccions i transformacions que  varen competir en alçada amb la Casa de la Ciutat.  El cas més evident ens l’exemplifica l’edifici de can Codina, l’antiga fleca enganxada a l’Ajuntament, que s’elevà per damunt de la balustrada d’aquesta  nova torre de les hores, en les obres que s’hi dugueren a terme l’any 1895. Van ser anys també de canvis i substitucions de fanals i peces monumentals al centre de la plaça, la majoria de les quals no sobrepassaren el període de vida dels qui les van veure instal·lar. Però, en finalitzar el segle, arribà un nou estil arquitectònic: el Modernisme, del qual Vic  tindrà també el seu exponent. A les voltes de migdia s’hi aixecà el 1893 la casa Cortina: obra de transició atribuïda a Gaietà Buigas, i més endavant (any 1908) la neogòtica Casa Costa, de Josep Ylla Cassany, a les voltes de ponent que substituïa l’antiga mansió barroca del marquès de Vallgornera, coneguda també com la Casa del General. Un esbalandrat casal que allotjà als seus baixos, a partir de 1878, el primitiu Café Vicense, transformat tres anys més tard, en el popular Cafè de la Constància, que tornà a reviure, després d’un trasllat forçós a partir de 1908, a la modernista Casa Vilà, just a la cruïlla de la rambla Davallades amb el carrer de Verdaguer. 

La casa Comella i casa Rosconi al Mercadal  (  font: ACOS)

Però el Mercadal esclatà com una magrana quan, després d’aixecar la imponent Casa Comella, estrenada el 1900 en substitució de l’antiga casa Farreras, la piqueta enderrocà -deu anys més tard- l’estretíssima  propietat dels Rosconi;  un esprimatxat llenc de façana que destorbava la vista de l’horitzó. Amb l’obertura del carrer de Verdaguer, la ciutat iniciava amb pas lent però segur, la seva expansió cap a ponent.

Miquel S. Cañellas

(del llibre  VIC  CRÒNIQUES URBANES)