La irrupció del Modernisme
El modernisme, fruita madura de la Renaixença, representarà inicialment per a Catalunya un capbussament romàntic dins la història antiga medieval. D’aquí la incorporació del goticisme com a referència idíl.lica d’una etapa d’esplendor política nacional. Aquest nou corrent,que va trencar amb el classicisme formal, equil·librat i uniformista propi de la Il.lustració, aportà el contrapunt d’un neoromanticisme que s’expressava plàsticament a través de la línia corba, la decoració amb motius vegetals i el gust per l’asimetria. Aquesta decoració que atenyia fins al disseny dels interiors i al mobiliari, s’assolí a les façanes, bàsicament, amb la incorporació d’elements forjats, ceràmica de trencadís i vitralls emplomats. Va ser a Barcelona on sorgiren les primeres obres emblemàtiques d’aquest nou estil. Arquitectes tan notables com Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o el genial Antoni Gaudí pigallaren el cap i casal de Catalunya amb obres de gran bellesa i gosadia estructural, que ara com ara continuen suscitant l’admiració d’autòctons i forasters.
 |
| La Casa de les Punxes a Barcelona, al fons la Sagrada Família |
A Barcelona, entre 1878 i 1914 s’iniciaren o es van dur a terme obres com la Sagrada Família, el Parc Güell (1900-1914), el Castell dels Tres Dragons (pavelló de l’Exposició Universal de 1888), el Palau de la Música Catalana (1908) o la Casa de les Punxes del segon dels arquitectes esmentats, estrenada l’any 1905. A la nostra ciutat, molt més humil, l’estil modernista aplicat als habitatges arribà tardanament. Vam considerar en el capítol anterior dues obres del Mercadal (Casa Cortina i Casa Costa) com a precursores del nou corrent.
Però els primers passos s’havien d’afermar, aportant bellesa i caràcter als projectes d’edificació dels nous industrials vigatans. Fàbriques d’embotits com la de Can Robert, estrenada el 1880, al final de l’antic carrer de l’Estació, o les més emblemàtiques com la fàbrica Riera a la carretera de Prats, i la de Jaume Torra, avui Farinera Catalana, aixecada al carrer del bisbe Morgades, per l’arquitecte Enric Sagnier l’any 1898; finalment la Yucarera Vigatana -actual edifici del Sucre- acabada sis anys abans que l’anterior, van esdevenir totes elles, el reclam publicitari d’aquesta nova tendència arquitectònica.
Hem d’afegir, però, que, en aquella època a cavall entre el XIX i el XX, Vic va mantenir encara amb prou força els vells estils ja caducs. Prova d’això és que, entre 1900 i 1902, es construiren la Casa Ricart (al carrer de Santa Maria), la Casa de Esteve Costa, al nou carrer de Sant Josep i la Casa Forcada, al carrer del bisbe Morgades, tres mansions que oscil·laven bàsicament entre l’eclecticisme i el neoclassicisme tardans.
Passat aquest ajornament , podríem considerar Josep Azemar, pioner d’un nou estil. Era un arquitecte que, l’any 1903, projectà la primera casa modernista per a la nostra ciutat: parlem de la Casa Abadal, situada a la cantonada del carrer de Sant Just amb la rambla de l’Hospital, de línies senzilles, però amb elements ornamentals d’obra vista i trencadís, que la identifiquen plenament amb els nous corrents.
 |
| Casa d'Anita Colomer; avui centre mèdic Bayés |
A Josep Azemar, el seguí un vigatà deixeble de Gaudí: l’arquitecte Josep M. Pericas i Morros, que construí, ben aviat, la Casa d’Anita Colomer a la plaça de la Catedral. Va ser una mostra única del modernisme de Pericas a Vic, que coincidí -any 1906- amb l’eclosió d’un nou moviment arquitectònic en el que s’hi endinsà ben aviat i li imprimí el seu particular segell.
Però el modernisme a Vic va perviure de fet, fins a mitjan dècada dels anys vint, gràcies al treball de mestres d’obres com Marià Callís, Jaume Casasses, Bernat Noguera, Josep A.Torner, Lluís G.Ylla i Josep Ylla, entre molts altres d’anònims, que, amb obres de més o menys ambició i recursos, cercaven la imitació d’un estil on comptava tant la imaginació del projectista com la destresa de l’artesà a qui s’encomanaven els acabats i els treballs ornamentals. Manyans i forjadors locals com els Colomer, Garreta, Campà, Bonay però sobretot Ramon Collell (àlies Picallimes), esdevingueren els artífexs que amb mans destres i rudes forjaren reixes baranes, passamans, finestres, fanals o baldons, al llarg d’una època (que es va allargar fins ben entrats els anys cinquanta), amb que el seu treball manual assolí uns nivells de perfecció i prestigi realment envejables.
Com acabem d’apuntar, fins a la meitat de la dècada dels vint, la ciutat va veure néixer noves construccions modernistes disperses pels carrers i places. Algunes prop del Mercadal; moltes en carrers itinerants, com els de Sentfores, Remei, Gurb, Torras i Bages, etc.; d’altres en placetes, com la dels Sants Màrtirs i del Canonge Collell, i finalment, les menys, al cinturó de les rambles.
Esmentarem, per començar, les més properes al Mercadal com la Casa Vilà, de Josep Torner, avui seu d’una entitat bancària, estrenada el 1908 al pla de les Davallades; can Foruny, de Josep Canaleta, a la meitat, a la banda de migdia, del carrer de Verdaguer; una altra de J.Torner: la de la rambla Davallades número 17, seu actual d’una ferreteria que conté un interessant treball de manyeria i ferro forjat a l’àmplia barana del primer pis.
 |
| La Farinera Torra al carrer de Morgades de Vic |
Més enllà del nucli comercial de la ciutat, a la plaça del Canonge Collell, Lluís G. Ylla, hi construí, l’any 1914, la casa de Domènec Domingo, un alterós casal amb porxada sota el ràfec, on es combina l’obra vista que sustenta una discreta ornamentació d’elements de trencadís blanc i blau. També a la plaça dels Màrtirs podem observar algunes obres inspirades en aquest estil, una d’aquestes aixecada al pany de paret de ponent és la de Jaume Casasses, obrada pel mateix propietari, l’any 1908, i restaurada fa pocs anys. Finalment, destacarem dues construccions més del mestre d’obres Josep A.Torner, segurament el més prolífic dels mestres d’obres vigatans. La casa de Miquel Pujades (al final del carrer de Gurb) i la de Concepció Vergés, al número 3 del carrer del Pla de Balenyà.
Aquesta darrera, construida l’any 1905, és molt interessant d’observar pels treballs de forja en el reixat dels balcons d’una sola llosa de pedra de perfils curvilinis. Acabarem aquesta exposició necessàriament limitada, menant els nostres passos cap al carrer Torras i Bages, a la sortida a llevant de la ciutat, on excepcionalment hi trobem una certa continuïtat constructiva pel que fa a habitatges d’aquest estil. Ho condiciona, en part, el fet de coincidir amb l’explanació i urbanització d’aquest nou vial, a partir de l’any 1915, just abans de la mort del bisbe de qui en va rebre el nom. En primer lloc ens fixarem –caminant en sentit ascendent i pel costat esquerra del carrer- en la Casa Espona construïda amb torreta lateral i façana asimètrica per Bernat Noguera, l’any 1916. Al costat, hi trobem Ca l’Aguilar, presidida per una àliga de pedra que la identifica icònicament.
 |
| La casa Serratosa, obra de Manuel Raspall |
Finalment, uns quants metres més amunt, al costat del convent de Santa Teresa, hi trobem la Casa Serratosa, convertida en l’actualitat en Escola de Música de la ciutat. Única peça vigatana, construïda l’any 1921 pel prestigiós arquitecte Manuel Raspall, projectista singular de torres d’estiueig modernistes en diferents indrets del Vallès Oriental, però sobretot a la població de la Garriga. Amb l’obra de Manuel Raspall, es podria afirmar que es tanca “oficialment” un període i un estil constructiu a la ciutat. Però la realitat és més rica i diversa que la pretesa objectivació amb la qual pretenem encotillar els diferents períodes. Pròpiament, en la seva obra vigatana, Manuel Raspall ja es deixà seduir per l'abassegadora influència d’un nou estil: el noucentisme, que no tardaria a arribar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada