La dictadura: un compàs d'espera

 Amb l’enderroc dels fanals de Gaudí, l’any 1924, s’iniciava simbòlicament a Vic una etapa, la dictadura del general Primo de Rivera, en què de retop, la cultura catalana es retreuria per la imposició de severes limitacions. Assaltat el poder, amb el consentiment d’Alfons XIII, el general sevillà nomenà un directori i se suprimí el normal funcionament de la vida democràtica, els partits polítics i la Mancomunitat. 

Vic 1924 - Expectació per l'enderroc dels fanals d'en Gaudí

Es justificà aquesta actuació, benvinguda inicialment pel catalanisme moderat, per la situació d’inestabilitat a les colònies del nord d’Àfrica, però, sobretot, per l’agitació social i el pistolerisme,del qual hi hagué víctimes a tots dos cantons. La mort del cap de govern Eduardo Dato, o la dels sindicalistes catalans Francesc Layret i Salvador Seguí varen ser prou significatius d’un període, en què els morts i ferits per atemptats i revenges es podien comptabilitzar per centenars. 

Vic, igual que les altres poblacions catalanes, quedà en mans d’un consistori de nomenament governatiu, presidit per Joan Comella i Colom, el qual no tingué excessius problemes amb la qüestió obrera per l’escassedat d’indústria a la ciutat i  l’evident influència ideològica de l’església sobre una feligresia majoritàriament dòcil a les seves prèdiques i orientacions doctrinals.  

El fet religiós i la significada  influència de la jerarquia eclesiàstica es va potenciar en actes de gran solemnitat, com és ara  l’entrada del nou bisbe, el mallorquí pare Joan Perelló, arribat a Vic l’any 1927 o la consagració episcopal del pare Salvi Huix(antic director de la comunitat de Sant Felip), preconitzat  bisbe d’Eïvissa i posteriorment nomenat bisbe de Lleida . També podem qualificar d’esdeveniment social la visita del rei Alfons XIII a la ciutat, l’octubre del mateix any 27, en ocasió de la preinauguració de l’obra pictòrica de Josep M. Sert a la Catedral. Aquest segon projecte muralista de Sert, reprès a partir de 1926, va ser possible gràcies a la tenacitat de gent com el vicari general Dr. Jaume Serra Jordi, que mantingué viu en tot moment el desig del bisbe Torras i Bages que l’havia encarregat.

Josep M. Sert vist per Ramon Casas

D'altra banda, cal recordar que durant aquesta etapa de dictadura Vic, malgrat tot, no perdia el pols de l’actualitat mentre la vida de les institucions seguia sota l’eufemística denominació dels “Foments”, lògica conseqüència d’un lema que féu fortuna a l’època; es tracta del Catalunya Endins. Si la cultura se’n ressentia sovint, es practicava una resistència passiva  fins al límit del que tolerava l'autoritat, la mà llarga de la qual era Llucià Fuster (àlies Pugilato), el cap de la policia municipal. Durant aquesta època el periòdic del canonge Collell: La Gazeta de Vich va estar permanentment sota sospita i les autoritats locals es delien per suprimir-la. Malgrat alguns ensurts, però, no s'arribà a clausurar.

Mentrestant els paletes i manobres, continuaven la seva tasca, dura i anònima, mentre que els arquitectes, com Pericas, seguien dibuixant plànols i somniant projectes al servei de la ciutat, el bisbat i la indústria. Esmentem algunes edificacions d’aquell moment, com la capella de la Torre d'en Franch a l’entrada sud de la ciutat; la casa de Josep Ylla, a l’interior de les galeries Montseny, al carrer de Verdaguer; les  oficines d’Energia Elèctrica del Ter, a la ronda Camprodon, o la casa Pericas (en l’actualitat, Can Casas) assenyalada amb el núm. 10 i 12 del carrer Nou, una obra d’un depurat estil noucentista. 

Urbanísticament, els vials oberts en l’etapa anterior (al redós de la nova estació del tren) es complementaren amb l’enllaç del carrer Pla de Balenyà amb l’Arquesbisbe Alemany, amb la consegüent obertura del carrer de Gurb, migpartit finalment l’any 1926. Ben a prop d’aquesta cruïlla, tot just s’estrenava la casa de Josep Viñeta, obra del contractista Bernat Noguera i darrer vestigi d’un modernisme ja depassat.

 Emmarcat dins d’un projecte de millora dels espais urbans cal destacar la construcció de dues fonts públiques monumentals, inaugurades  l’any 1927. Es tracta d’obres al.legòriques als fruits de la terra i  les quatre  estacions, que s’instal.laren a la plaça dels Màrtirs i rambla del Carme respectivament:  dues fonts projectades per l’arquitecte Manel Gausa i coronades amb obra escultòrica de l’artista vigatà Pere Puntí i Terra. 

 Pel que fa a l’agricultura osonenca i com a centre d’una comarca aleshores eminentment pagesa, cal assenyalar la construcció del Centre Agropecuari de l’Esperança, inaugurat l’any 1928, el qual anava destinat a la millora genètica i experimentació de llavors. Per això s'enderrocà el poc que quedava dempeus de l'antic convent carmelità de l'Esperança, seu actual de l’Ajuntament de Gurb, el qual esdevingué per uns quants anys un avançat centre pilot al servei de l’agricultura i la ramaderia de la Plana. Finalment, se satisfeia un vell anhel, reclamat llargament pels diputats vigatans, que els problemes tècnics i les dilacions burocràtiques havien  ajornat inexplicablement. 

Edifici de la Caixa d'Estalvis  amb cupolí superior

Tornant a la ciutat i per tancar el periple arquitectònic de l’època,  cal dir que, en aquells moments (1927-1929) fruit d’influències puntuals, que tot seguit veurem, a Vic, s’hi aixecaren dues construccions monumentalment atípiques, en solars quasi veïns. Una era la  nova seu de la “Caixa d’Estalvis” al plà de les Davallades, l’altra consisití en l’ampliació de la casa d’Esteve Costa, que igual que l’anterior immoble, incorporava  un cupulí amb torre de base poligonal coronat d’un teulat d’ametlla i amb teules de ceràmica vidriada.  Ambdós edificis van ser el producte d’una arquitectura eclècticomonumental que denotava influències de l’arquitectura palatina de l’Exposició Universal de Barcelona. Aquest  esdeveniment tan important per a l’època -el de l’Exposició de 1929-  orientà cronològicament tota una generació. Esdeveniments personals, familiars o històrics, es datarien a partir de llavors dient  que eren  “d’abans o després  de l’exposició”. 

Casa d'Esteve Costa al carrer de S. Josep

En aquest mateix any, Vic va  conèixer les primeres locomotores elèctriques,  signe d’un galopant progrés que permetia als viatgers, anar a Barcelona, sense veure’s ennegrit pel polsim del sutge que desprenien les velles màquines de vapor. Tot un somni. Però allò que semblava que havia de servir per prestigiar el règim, l’èxit de l’Exposició Universal, acabà girant-s’hi en contra. Barcelona i Catalunya van aixecar-se ufanes de l’èxit mediàtic d’aquest aparador al món. Primo de Rivera, que havia aconseguit pacificar el Marroc amb el desembarcament  d’Alucemes l’any 1925, no havia  resolt ni poc ni molt els greus problemes pendents: el regionalisme i la qüestió social. Segons Vicens Vives, “a part d’algunes obres públiques i la pacificació de les colònies nordafricanes, tot estava per fer”.

Miquel S. Cañellas

( del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES)