Destruccions conventuals ( I )

 El dissabte dia 18 de juliol a les onze del matí, la ràdio donava una notícia sorprenent: "El ejército de Africa se ha levantado contra la República". Era dia de mercat a Vic i la nova corregué com la pólvora. Molta gent no s'ho acabava de creure, d’altres s'esveraren, n'hi havia que potser ho desitjaven...Tothom posà la ràdio en espera de notícies, mentre que a l’ambient s’hi mantenia una tensa calma. L'endemà diumenge, uns innocents viatgers, van ser retinguts al seu pas per la població de la Garriga. Es tractava del gegants de la ciutat, transportats en camió a Barcelona on havien d’assistir als actes culturals de l’Olimpíada Popular. Tot apuntava a un mal presagi. Tots els partits que havien format part del Front d’Esquerres i les centrals sindicals, que ja havien creat prèviament  un comitè d’enllaç, convocaren, el diumenge al vespre, una assemblea al Teatre Vigatà on va  prendre la paraula  Francesc Freixenet, destacat dirigent local de la CNT-FAI,  alertant els treballadors de no abaixar la guàrdia davant la nova situació provocada per la sublevació militar. Allí mateix s’acordà la convocatòria d’una vaga general .  

Amb la creació del Comitè de les Milícies Antifeixistes, en l'acte del  Vigatà, ja es constatà que el poder local no estava en mans de l'Ajuntament.  L'alcalde republicà Marià Serra i Badell, a partir d’aquest moment, presidia però no governava. Era  el preu de l'aritmètica revolucionària que imposaren les forces anarcosindicalistes per la seva actuació a Barcelona, on àrdidament armades van aconseguir detenir l’avenç de l'exèrcit franquista. La República va vèncer inicialment a Catalunya, però el preu d'aquesta victòria quedà  hipotecat per la ideologia i les consignes dels qui s’havien fet amos de la nova situació. 

A Vic, transcorreguts els deu dies de vaga general, es va reprendre l'activitat  en tallers i fàbriques que es col.lectivitzaren aprofitant la fugida de molts dels patrons, temerosos de represàlies. Aquí, com a arreu del país, començaren a passar coses que als ulls d’una gran majoria semblaven el capgirar del món i els vells costums. L’embranzida dels primers dies, es va viure com un atac generalitzat a les conviccions més profundes. 

L’Església, que havia polemitzat sovint amb la República per la retallada d’atribucions i representativitat que  aquesta  li inferí durant l’etapa anterior, amb la nova situació revolucionària va estar permanentment sota sospita i hagué de passar a la clandestinitat. El dia 21 de juliol arribaren a Vic camions de milicians procedents de diferents poblacions de les rodalies de Barcelona, que per unes hores es van fer els  amos de la ciutat. Ben aviat començaren a cremar les primeres dependències dels baixos del  Palau Episcopal juntament amb l’arxiu de les parròquies, la Catedral (amb l’obra pictòrica de Sert) i més tard les esglésies conventuals de la Mercè, el Remei,  les Davallades i Sta. Clara. L’endemà l’assalt s’estendria a d’altres capelles i temples com el de Sant Felip i els Dolors, així com algunes seus d’entitats i domicilis de persones  considerades genèricament de dretes. La nit del 21 al 22 de juliol el cel vigatà  s'enrogí a l’ensems que la ciutat esdevenia una foguera de destrucció d'imatges barroques, retaules, atuells per al  culte i pintures conventuals, que es van perdre irremeiablement per sempre. 

El bisbe Joan Perelló, tot just entraven a Palau els milicians, sortia per la porta del cloquer apressat pel Dr. Junyent i el canonge Morell que l’acompanyaven. Després de trobar refugi en diversos domicilis particulars, pogué escapar finalment cap a Barcelona  el dia 11 d’agost. D’allí salpà cap a Gènova (Itàlia) en un vaixell alemany. Més endavant pogué traslladar-se a Mallorca i es va salvar, d’aquesta manera, d’una mort quasi segura. Buides les esglésies que quedaren en peu i fugits els propietaris d’algunes de les mansions nobles de la ciutat, (casa Clariana, casal Comella, casa Costa,etc.)s’incautaren els principals edificis a  fi de  convertir-los en nova seu dels partits polítics o sindicats d’esquerres o bé destinar-los a centres de treball o seu dels nous tallers col.lectivitzats.

La manca d’obra nova se suplí amb els treballs d’enderrocament  dels vells convents incendiats (la Mercè, Santa Clara, Davallades, el Remei),i amb la construcció del camp d’aviació del Graell i dels refugis antiaeris, que es van fer amb la mà d’obra obligada de gent dels gremis associatius, lliberals i aturats de la ciutat. També continuaren les obres d'aportació de l'aigües del Ges i la instal·lació de les canonades del gas. Una excepcionalitat a aquest seguit d'obra pública fou l’acabament de la tribuna noucentista de la casa Riera Comella que centra el llenc de tramuntana del Mercadal. Una reconstrucció de façana amb motius esgrafiats i baranes de forja que signaria l'any 1937, l'arquitecte J.M. Ros Vila. 

Deixant de banda tots aquests aspectes, la nova moral revolucionària, que es va difondre  principalment  a través de  la publicació trisetmanal L’Hora Nova, maldaria per erradicar corrupcions considerades burgeses(joc, prostitució, balls, etc.), mentre que en el món del treball, es va posar en marxa l’assaig d’un canvi radical que propugnava millores salarials i socials a partir de principis com l’autogestió, l’ajuda mútua i el corporativisme. Doctrines socials assumides pels més teòrics i adoctrinats, però  sovint ignorades o rebutjades pels qui les havien de dur a la pràctica.

Miquel S. Cañellas 

(del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )

Estat en que quedà el convent i el claustre de la Mercè després del seu enderroc