Llums i ombres de la República ( I )

-

 L'inicial fervor independentista no durà gaires dies ja que Madrid aconseguí esmorteir ràpidament l'inicial abrandament dels polítics catalans amb promeses que després van ser difícils de complir.  El dia 17 d’abril, arribaven a Barcelona els negociadors del govern d'Alcalá Zamora, alguns d'ells catalans com Nicolau d'Olwer i Marcel.lí Domingo, per dissuadir el President Macià, argumentant la dificultat de l'encaix d'una República Catalana dins el concepte unitari de la República Espanyola. Amb la promesa del reconeixement de la identitat pròpia de Catalunya, Madrid va  donar via lliure a la restauració d'una antiga institució, la Generalitat de Catalunya i s’inicià la redacció d’un instrument legal, l'Estatut d'Autonomia, que havia de recollir per la  via jurídica, tot allò susceptible de legislar en matèria d'autogovern.


Les coses foren més difícils del que inicialment es preveia. L'Estatut de  Núria rebé retallades a dojo des de Madrid. Finalment  el  pronunciament del general Sanjurjo, l'agost del 1932 i el temor d'un cop d'estat, van  precipitar la seva aprovació, ni que fos dolgudament descafeïnat.

En el primer govern provisional  de la Generalitat i al front de la cartera de Economia i Treball de Catalunya, hi figurava un fill il.lustre de Vic: en Manuel Serra i Moret; un orgull per a la ciutat.  Poc temps després de la constitució del govern provisional de la Generalitat, Vic va rebre el president Macià en una primera i única visita duta a terme el dia 30  de juny de 1931, pocs dies abans de la Festa Major. La República, però, en el seu afany de recuperar i acrèixer els avenços polítics, culturals i socials impulsats de forma incipient durant els anys  de la  Mancomunitat, es decantà cap a posicions poc flexibles que, a la llarga, li feren perdre el suport d'àmplies capes inicialment entusiastes o, si més no, properes. A la ciutat de Vic havia guanyat el Partit Catalanista Republicà, trencant l’hegemonia del grup tradicionalista de Catalunya Vella que quedava amb set-cents vots per sota del primer. Va presidir el primer consistori el nou batlle republicà Marià Serra i Badell. Ara el nou partit podia disposar d’un òrgan de premsa ,el Diari de Vic que es va  constituir com a alternativa ideològica de l’antiga Gazeta de Vich fundada  pel canonge Collell, que als seus més de vuitanta anys seguia, escrivint ploma en mà, la seva erudita i polèmica columna editorial.

Malgrat tot, però, es dugueren a terme interessants aportacions en el camp educacional (escoles públiques, coeducació, renovació pedagògica, organització de colònies infantils,etc.) A Vic mateix es construïren i s'hi inauguraren dues escoles públiques en  unes condicions d'espai, estructura i ubicació modèliques per a l’època: es tracta de les escoles de Sant Miquel(1932) i Jaume Balmes (1934), dissenyades segons el peculiar estil noucentista de l’arquitecte Pericas. Com ja hem apuntat anteriorment, també es varen organitzar les primeres colònies escolars a Torroella de Montgrí (l’Estartit). Una novetat per a l'època, de la qual en gaudiren  molts infants. 

Durant aquest període, també rebé un fort impuls la pràctica de l'esport popular, amb l'organització de curses en bicicleta i a peu . A conseqüència d'això sorgirà ben aviat el Club Atlètic Vic.  La natació, fins llavors practicada gairebé en la clandestinitat a les rieres i basses, també es va veure afavorida per la construcció d'una piscina pública a la zona del  carrer de Sant Jordi: parlem de Can Martra al capdavall del carrer de Sant Jordi: la revolució del banyador ¡

En l’àmbit estrictament arquitectònic, sorgí un moviment nou i interessant  d’influència centreeuropea, que impulsà una nova concepció dels habitatges on primarien  el confort interior i la funcionalitat per damunt dels ornaments i pesantors  en paraments i façanes. Es tracta del que s’ha anomenat arquitectura racionalista del GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) que va tenir en l’arquitecte barceloní Josep Lluís Sert,un dels seus principals mentors. A la nostra ciutat, aquest nou moviment deixà poques mostres del seu art que es va aplicar tardanament. L’obra més important a Vic, va ser l’edifici de la  Clínica de l’Aliança, aixecada el 1935 per Joan Ferrer i Teodor Jost. Igualment es poden assenyalar dues petites mostres d’aquest format, en el seu vessant més funcional,en els aparadors de sengles comerços de les  rambles de Sta. Clara num.1(cantonada amb el carrer de Manlleu) i del Carme num. 23(antic comerç de politges i corretges). 

L’adscripció lliberal i republicana de la majoria d’arquitectes del grup del GATPAC fou decisòria perquè desaparegués aquest corrent,així que triomfà el nou règim del movimiento. Però l’estil racionalista va deixar la seva petja subtil en paraments d’alguns habitatges de postguerra, principalment al carrer de les Escales, on les cantonades de punt rodó i els amplis finestrals rectangulars, denoten a distància la influència del l’estil proscrit.


Miquel S. Cañellas


( del libre  VIC CRÒNIQUES URBANES )

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació