Reconstruccions de postguerra ( I )
Lentament s’anà restablint el ritme d’una nova normalitat. Al centre del Mercadal s’hi construí de manera provisional, enorme i contundent, un monòlit d’aspecte marmori en recordança a les víctimes del bàndol franquista.
 |
| Monolit de guix aixecat al centre del Mercadal (1939-1945 ) |
A aquesta simbologia, multiplicada arreu per pobles i contrades, s’hi va afegir la profussió en l’ús de vestuari uniformat d’autoritats civils i grups afiliats a entitats socials i juvenils adscrites al nou règim. L’uniforme paramilitar, va substituir amb escreix l’aspra granota blava i el fulard vermell, que havien lluït anteriorment els milicians. A poc a poc tornaven els qui havien acabat la guerra en el bàndol “nacional”, substituint els corporativament titllats de rojos, que varen ser represaliats amb penes de treball, mort o presó quan no van emprendre el llarg i arriscat camí cap a l'exili, amb les consegüents deportacions i internaments en camps de refugiats on milers foren condemnats a treballs forçats i a la mort per la repressió del règim nazi.
 |
| Francesc Vidal i Barraquer |
La ciutat es va anar deixondint a poc a poc d’aquell malson. A les tasques peremptòries de desenrunament d’edificis conventuals i elements urbans irrecuperables, va seguir la creació de la primera illa de cases, l’edificació de les quals va ser possible gràcies a la requalificació del solar deixat per l’esglèsia, hort i convent de Santa Clara. Aquest nou espai limitat pels carrers de Sant Fidel, Sant Sebastià i per la prolongació del carrer de Sant Antoni, possibilità la construcció de la primera illa d’edificis de postguerra. Tot i que denoten la influència postracionalista del que es portava a Barcelona i a les grans capitals de l’Estat, aquestes noves edificacions vigatanes van aportar certs elements ornamentals i pràctics que adoptaven estructures i models arquitectònics anteriors que les feien, visualment, menys pesants. Ens referim al manteniment de les tribunes exteriors, la reposició de la galeria amb arcs sota el ràfec o l’elevació del cos central de la façana a manera de torreta o mirador.
L’exponent més clar d’aquest nou eclecticisme “a la vigatana”, que apareix a la foto, el podem veure a l’edifici de Can Comella (xamfrà de la plaça Santa Clara) estrenat l’any 1949 i projectat per l’arquitecte Manel Gausa. Puntualment i en aquesta primera etapa podem significar alguns edificis de faiçó netament noucentista, projectats per l’arquitecte J.M. Bassols: el d’Antònia Rius (1940) a la rambla de l’Hospital, ocupat actualment per una farmàcia i el propi de can Bassols(1948) al capdavall del carrer de Verdaguer. En alguns casos,aquest mateix arquitecte va seguir les pautes estilístiques afermades anteriorment per J.M.Pericas, la influència del qual es mantingué encara en les noves construccions. La façana principal de la casa de Josep M.Costa (1944), al xamfrà dels carrers Morgades- Vilabella, o la de Jaume Genís al costat del Portal de Malloles, van mantenir la mateixa disposició de simetria formal que la casa Puig del carrer de Verdaguer, construïda per Pericas, un quart de segle abans.
 |
| Tribuna a la Plaça amb la presidència de les autoritats militars eclesiàstiques i civils |
L’Església, tot i viure en el nimbe del reconeixement oficial i ocupada a fer balanç de les pèrdues materials i humanes sofertes al llarg del trienni de persecució, no va dubtar a entregar-se al benefici del nou règim amb el qual va compartir inicialment objectius comuns d’ordre, moralitat i unitat doctrinal. A partir d’aquest moment, els actes de desgreuge,consagracions episcopals, celebracions marianes, missions populars, inauguracions de temples i canonitzacions ocuparien l’atapeïda agenda del clergat. D’altra banda, la institució maldà per recuperar el temps perdut a través d’una forta influència damunt la societat civil a la qual orientarà vers un puritanisme moral, obsessionat en “mides” i “modes” i on el ball i els espectacles eren vistos com un ferment nociu o pecaminós, que calia esporgar amb tots els mitjans doctrinals i persuasius a l’abast.
A Vic es van iniciar ben aviat els treballs de restauració de la Catedral a cura de la “Dirección General de Regiones Devastadas” que hi aportà mà d’obra procedent de presoners del bàndol dels vençuts. El comissionat del patrimoni artístic, Luis Monreal, juntament amb l’arquitecte municipal Manel Gausa, el canonge degà de la catedral Manuel Alejos i el doctor Eduard Junyent, en la seva vessant d’arqueòleg, van ser els principals fautors i supervisors de l’execució del projecte de reconstrucció.
 |
| El Dr. Eduard Junyent inspeccionant les obres de reconstrucció a la Catedral |
Una vegada finalitzades les obres de restauració de l’estructura (voltes, cúpula central i girola),a les quals s’hi va afegir la troballa i la rehabilitació de l’antiga cripta romànica, Josep M. Sert va refer, per tercera i última vegada, l’obra pictòrica dels grans murals roig i ocre la Catedral de Vic. Només la seva prematura mort, li impedí coronar totalment la decoració de les llunetes superiors,que va finalitzar posteriorment el seu ajudant i deixeble Josep Massot.La finalització de les obres de reconstrucció de la catedral vigatana van tenir lloc el dia 14 d'octubre de 1945 amb un acte oficial d'inauguració presidida pels ministres de governació Blas Pérez i el d'afers exteriors Martin Artajo i amb la celebració d'una Missa Solemne oficiada pel prelat, mons.Joan Perelló i Pou.
Miquel S. Cañellas
( del llibre VIC CRÒNIQUES URBANES)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada