La dècada dels anys cinquanta ( II )

 Un altra obra emblemàtica d'aquests anys (d’iniciativa pública estatal) fou el nou edifici de Correus estrenat l’any 1959 al capdavall de la rambla de les Davallades a l’antic solar deixat per la caserna i anterior seminari tridentí. En aquest mateix sector, a l’altra banda de la rambla, es va aixecar la casa de Jaume Genís, mentre que al seu costat s’hi reproduí extemporàniament una de les torres de muralla de l’antic Portal de Malloles (1955). Ambdues construccions, varen ocupar finalment aquell solar desolat durant una trentena d’anys, d’ençà l’incendi del Teatre Principal.

Durant tota aquesta època, la rebatejada Plaza del Caudillo, fou el  testimoni de l’expressió de les festivitats i celebracions del Règim, el cimal de les quals era l’anual commemoració, cada 2 de febrer, del Dia de la Liberación anunciat per un estentori so de sirena, des de la torre de l’Ajuntament. 

El Mercadal, després de veure’s desproveït de la peça central que l’il.luminava (un bàcul de quatre braços instal.lat pel consistori republicà) oferia una estètica freda. Sostrets els quatre bàculs laterals que l’acompanyaven, el centre de la plaça restaria orfe de llum durant alguns anys. Entre 1950 i 1958, sols quedaren en servei uns “moderns” pàmpols d’alumini encimbellats a les façanes; mancava il.luminació al Mercadal. Caldria esperar al final del mandat de l’alcalde Costa, per tal d’observar un canvi qualitatiu: primerament uns artístics fanals de forja, obra del serraller Bonay, fixats a les façanes. L’any següent (1959), un informe de l’arquitecte Gausa :“la manifiesta oscuridad de la espaciosa Plaza Mayor, es de suma necesidad remediarla” encara denotava una insatisfacció. Aquest any s’instal.là un llarg bàcul tubular de vuit braços -l’anomenat popularment paraigües- que es mantingué en servei a la plaça durant més de vint anys.

Nou temple parroquial del Remei

L’Església, paral.lelament, durant tota aquesta dècada i bona part de la següent, continuava en un dels seus moments àlgids d’implantació social i ideològica través dels Cursets de Cristianitat i els Exercicis Espirituals, que arribaren precedits d’una efervescència místico sociològica del moviment “De Colores”, que va tenir el  seu punt àlgid a casa nostra l’any 1955, en una trobada massiva de militants al Teatre Vigatà. Per altra banda, la mateixa institució religiosa fèia pública, la seva presència al carrer amb un seguit de manifestacions que emulaven l’anterior dècada  (processons de Corpus, Sant  Miquel, Congregació dels Dolors, processó del rei Moro, Benedicció dels Rams, Via-Crucis públics, actes marians, setmanes catequístiques, etc.) Durant aquests anys es van celebrar a la ciutat, les festes solemnes de canonització del pare Claret (1950), Joaquima de Vedruna (1959) i les festes d’entronització de la Verge de Fàtima. Altres celebracions pròpies d’associacions culturals o artístiques més o menys vinculades a l’església, rebien l’empara i el tutelatge omnipresent del bisbat; és el cas de l’Orfeó Vigatà ,que,  l’any 1952, celebrà amb tota solemnitat els primers cinquanta anys de vida de l’entitat. 

Però entre els anys  1954 i 1958, i en l’apartat d’inauguracions d’obra nova, cal esmentar l’acabament del nou temple i convent de les germanes Josefines, la Casa d’Exercicis del pare Claret i la reconstrucció del Santuari de la Verge del Remei, que es va aixecar novament gràcies als donatius dels parroquians i amics del convent franciscà.


A l’inici d’aquesta dècada , el nomenament del doctor Ramon Masnou com a bisbe  auxiliar de Vic, va  representar una novetat dins del panorama eclesiàstic a Catalunya, pràcticament erm de bisbes autòctons. Fill de la Plana, el Dr.Masnou havia estat sotsprefecte del col.legi de Sant Josep (La Panissa) on hi exercí al mateix temps, de professor de repàs de llatí, castellà i català. Durant la postguerra fou nomenat catedràtic al seminari, i amb posterioritat consiliari d’Acció Catòlica; el seu nomemament, l’any  1952 fou  rebut amb singular sorpresa.
El Dr. Eduard Junyent i Subirà

A poc a poc i segons les noves circumstàncies  previstes pel Concordat, la cultura extraoficial es va poder canalitzar a través  de diverses associacions, que s’aixoplugaren sota el mantell protector del bisbat. Coincidint amb aquest mateix any 52, com si encara flotés en l’aire l’esperit de l’antic Cercle Literari, es creà el Patronat d’Estudis Ausonencs, que, impulsat pel Dr.Junyent i amb seu al Temple Romà, començà a editar la revista Ausa : l’aparador més culte en tot allò que es referia a la investigació històrica, literària, artística o arqueològica dins l’àmbit de la nostra ciutat i comarca. El mateix canonge i arxiver, col.laborà també des del primer moment en la represa de  la Revista Vic, a partir de 1951, on aportarà any rera any nombrosos articles sobre el museu episcopal, l’urbanisme i l’art litúrgic en general.  Vinculats directament al Bisbat també es varen crear alguns moviments de formació juvenil i del lleure com el Moviment Escolta (1949)i l’Aspirantat d’Acció Catòlica que sorgiren com a contrapartida a la formació que imprimia des de la seva “atalaia” el Frente de Juventudes que a Vic no surà excessivament. 



Miquel S.Cañellas 



( del llibre VIC CRÒNIQUES URBANES )


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari

Notes sobre el Vigatanisme (a la recerca de les arrels)