Obrint finestrals ( III )

Des del punt de vista cultural i sociològic, la inauguració de l’Institut d’Ensenyament Mitjà Jaume Callís,l’any 1968, representà d’una banda, un notable progrés pel que fa a la normalització de l’ensenyament a la nostra ciutat i comarca mancades de centres d’aquest nivell d’escolaritat. Per l’altre cantó, suposà una exclusiva “inquietant” al introduir com a novetat per al Vic d’aquells moments, l’ensenyament mixte: una modalitat pràcticament inexistent a la nostra comarca, llevat de casos molt puntuals en acadèmies privades.

Dins d’aquest context els vigatans, però sobretot la seva joventut més activa, no serien aliens a les influències cada vegada més determinants provinents dels mitjans de comunicació: ràdio i televisió, majorment. En aquest cas, la petita pantalla venia a demostrar que el món també existeix més enllà de les nostres fronteres. D’altra banda, una economia en franca recuperació va permetre a molta gent adquirir el seu primer vehicle, viatjar i obrir la ment a nous horitzons. La decisiva influència del turisme nord-europeu, que va irrompre amb força des de principis dels anys seixanta, va posar en crisi valors i costums inamovibles fins llavors. 

Josep M. Font Sellabona

Ara també, molts catalans adquirien el seu primer tocadiscs per tal d’escoltar les cançons dels nous trobadors; en el nostre àmbit, el vigatà Font Sellabona fou un pioner. Més endavant cantautors com Josep Maria Espinàs, Remei Margarit, Guillem d’Efak, o Maria del Mar Bonet formaren ben aviat el grup dels Setze Jutges que van adobar el terreny per als nous valors de la Nova Cançó que entraven amb força; entre altres citarem: Raimon, Lluis Llach , Joan Manuel Serrat i el vigatà Rafel Subirachs. Paral.lelament,a principis dels anys seixanta sorgiren, fruit de la influècia anglosaxona, dos estils musicals ben contraposats. El primer, més lúdic i rural, suposava un retorn a la música d’arrels populars : és el folk que popularitzat als EUA per veus com les de Pete Seeger, Bob Dylan o Joan Baez, va tenir ben aviat el seu corresponent reflex en grups i cantautors catalans com Jaume Arnella, Consol Casajoana, Falsterbo o els encara més propers: Duo Ausona, Angel Puntí, Nirvana, Jaume Marín, Terra Nostra. i finalment el grup Esquirols que perllongaren aquest cicle daurat de la cançó i música folk a casa nostra, fins a principis dels anys vuitanta. 

El segon dels estils, va irrompre amb una força inaudita després de l’èxit mundial dels conjunts The Beatles i Rolling Stones que inundaren el mercat discogràfic amb els seus èxits. Les cançons, els cabells, la forma de vestir i els missatges de tota una generació van evolucionar al compàs de la música d’aquests referents emblemàtics. Grups reconeguts com els Sírex, Mustang, Brincos i Diablos o els vigatans Jerry’s, Vulcanos i Vespers, respondrien a aquest corrent de formació de conjunts de música electrònica que a ritme de twist i de rock van irrompre cada vegada amb més força entre el joves. Les tardes de ball i envelat de la generacions precedents quedaven enrera. L’època dels pasdobles, valsos, fox, swing, balades i tangos, amenitzats a la nostra comarca per orquestrines tan emblemàtiques com la dels Fonts de Manlleu, els Angelets de sant Hipòlit o la mítica orquestra Montecasino de Vic, s’anava marfonent com un terròs de sucre per la invasió avasalladora de la nova “música pop”, ofrenada en la psicodèlica ambientació de les noves sales “disco”, nascudes amb força a partir de mitjans dels seixanta, dins dels ambients d’oci nocturn, principalment de la franja mediterrània. 

 A casa nostra, el caliu polític va seguir el ritme de la nova cançó, que derivaria ben aviat en cançó protesta. L’any 1969 es va fundar la Coordinadora de Forces Polítiques que evolucionaria per acabar convertint-se ,dos anys més tard, en la clandestina Assemblea de Catalunya, embrió i referent obligat de tot el moviment popular i democràtic que forçà la transició política. Al Casal de l’església de Vic -lloc on es fèien gairebé totes les reunions d’aquella època – s’hi varen fer sovint , recitals d’alguns cantautors de la nova cançó com, Pau Riba, Francesc Pi de la Serra etc. Fins i tot a la parròquia del Remei, un reducte d’obertura eclesial i compromís social, s’hi varen arribar a celebrar actuacions musicals de grups i cantautors com La Trinca o Maria del Mar Bonet, que omplien a vessar, el recinte eclesial. Però no voldríem acabar aquest capítol sense ressenyar dos episodis vigatans coincidents en el temps, presumiblement de signe contradictori. El primer, plenament de represa, serà la creació, l’any 1970, de la delegació d’Òmnium Cultural d’Osona, amb la ferma voluntat de promoure la cultura i la llengua, sobretot amb la formació de mestres i la organització de cursets de català. El segon, de diferent connotació ideològica va ser la construcció del temple sepulcre del Pare Claret, al costat mateix del parc Balmes. El desfasament i la magnificència d’estil, inspirat en el barroc romà, arribà a provocar el dubte moral d’alguns membres de la congregació claretiana, que es qüestionaren sobre la oportunitat de prosseguir aquesta obra: els nous aires del postconcili, no s’avenien amb tanta monumentalitat. 

Al final va prevaldre l’esperit pragmàtic i el compromís inicial de bastir la basílica que l’arquitecte Josep M. Ribas va poder veure acabada el dia 25 de setembre de 1970, després de tretze anys d’iniciar-se els treballs de construcció. Els vigatans havien pogut contemplar, a peu d’obra i per darrera vegada, la treballosa tasca d’escultors i picapedrers; dos oficis mil.lenaris al servei de la construcció civil i religiosa que s’acomiadaven involuntàriament –almenys a casa nostra- i per raons purament econòmiques, del món dels possibles.

Miquel S. Cañellas

( del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )