Del nucli històric a la nova ciutat ( I )

No s’havia produït encara el relleu al capdavant al front de l’alcaldia quan l’arquitecte Josep M. Claparols va rebre l’encàrrec de restaurar i rehabilitar l’emblemàtic casal dels Masferrer de la plaça de Clariana. Adquirida per l’Ajuntament poc temps abans, aquesta casa, que es recrea en la combinació d’estils, va ser restaurada amb molta cura a fi i efecte d’acollir la nova seu del Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament. 

La casa Masferrer a la plaça de Clariana

Les obres, dutes a terme entre els anys 1986 i 1989, consolidaren l’edifici, tot respectant escrupolosament l’estructura i els elements ornamentals que l’ennobleixen. La nova seu d’Urbanisme es va estrenar el mes de febrer de 1989, amb una exposició tècnica:”Obrint la Ciutat”,el títol de la qual ja suposava, urbanísticament parlant, una declaració d’intencions. L’espaiosa mansió dels Masferrer, que presideix una placeta d’una gran intimitat i bellesa, pogué encabir al moment oportú, i encara en l’actualitat, dues altres institucions de cultura : l’Agrupació Astronòmica, fundada per Mn. Manel Serinanell, l’any 1987, i l’escola Municipal de Dibuix, nascuda a mitjan segle XIX. Per un altre cantó, el trasllat del Departament d’Urbanisme a la plaça Clariana va permetre la recuperació de l’espai que ocupava anteriorment a la casa de la ciutat. El mes de març del 90, s’inaugurava la rehabilitada sala de Llotja (la Llotja del Blat) amb una exposició dedicada al Pla especial de millora del centre històric. En aquells moments, el nou alcalde Pere Girbau (1987-1995), amb el suport de l’equip tècnic de l’etapa anterior, tiraria endavant la segona part del Pla especial de protecció del patrimoni, concretat en aquests moments sobretot amb l’agençament i restauració de les façanes del nucli històric. El tret de sortida virtual el donava el mateix Ajuntament, amb la rehabilitació parcial de la façana de la Casa Comella i la consegüent reposició de les figures femenines de les Quatre Estacions, que realitzà en colors de gran vivacitat, l’artista local Josep Uribe. Coincidint amb aquesta actuació, l’any 1988 s’instal.laven les primeres bastides al Mercadal per tal de rehabilitar una façana del llenç de tramuntana. Es tracta de la casa de M.Junyent, la qual havia estat decorada amb figures esgrafiades que en aquells moments ja no era possible reproduir per manca de testimonis fotogràfics precisos. La solució passà per la reinvenció d’un estucat de línies verticals sobre un fons ataronjat que s’aplicà a la totalitat de la façana. Si bé aquesta actuació resultà en un principi xocant, ben aviat altres propietaris s’apuntarien a la rehabilitació, estimulats, d’una banda, per les compensacions econòmiques que oferia l’administració municipal, però, sens dubte també, per l’efecte dominó causat per l’agençament dels habitatges propers. 

La casa Comella al carrer de Verdaguer

Per tal d’estimular aquestes actuacions dels particulars, s’establiren, a partir de 1988 i amb caràcter biannual, els premis d’arquitectura i interiorisme atorgats pel Patronat de la Ciutat Antiga. Un dels més rellevants,concedit l’any 1990, recaigué en una botiga de roba i moda de la plaça del Paradís, per una atrevida i meritòria rehabilitació. Més endavant,durant el període comprès entre l’any 1990 i el 2000, s’agençarien i/o restaurarien bona part de les façanes del Mercadal. Entre aquestes cal tenir present la neogòtica casa Costa al cantó de ponent, que l’any 1995 fou objecte d’una rehabilitació i restauració de la façana conjuntament amb les balcones de pedra artificial.Cinc anys més tard li arribà el torn a un altre edifici singular al llenç de tramuntana: la Casa Moixó o Rocafiguera. Amb la neteja a fons d’aquesta la façana renaixentista i la consolidació del coronament flamíger quedà talment com un edifici acabat d’estrenar. Finalment, per cloure aquest apartat, direm que durant el període al qual ens estem referint, la plaça de Vic veié aixecar de cap i de nou dos edificis veïns tocant el racó del Pallol. Un d’aquests,estrenat el 1999 amb criteris d’absoluta fidelitat a l’anterior construcció, havia acollit durant moltíssims anys un establiment de venda de roba i confecció(Casa Merinos). La nova estètica va canviar les antigues peces de fil i franel.la, per peces de vestuari de vius colors d’un jove i agressiu estil. Però l’actuació urbanística cabdal de l’etapa Girbau fou l’obertura de la ciutat cap a ponent, que s’inicià l’any 1991 així que s’habilitaren els passos per superar la via del tren amb la construcció de la passera del Sucre, i l’ample viaducte del carrer de la Sagrada Família que enllaça la plaça del Mil.lenari amb l’antiga Hivisa i la zona esportiva de Vic. 

La ciutat cap a ponent amb la Passera del Sucre

Però, gairebé estalonant-se en el temps, el carrer de Verdaguer va poder assolir aquella fita somniada des de la seva explanació de l’any 1910. Poc a poc es desmantellà el que quedava de les darreres instal.lacions industrials i mecàniques (garatge d’automoció, magatzem de ferros i fustes, central hidroelèctrica), deixant pas a nous blocs d’habitatges de factura moderna. El darrer d’aquests, l’edifici Verdaguer construït en el solar de l’antiga central del Freser (al costat del cinema Vigatà),coronà l’obra l’any 1994 i donà per acabada l’ocupació d’aquesta històrica avinguda.

Miquel S. Cañellas

( del llibre  VIC CRÒNIQUES URBANES )