Vents de canvi i de transició ( III )

 Ramon Montanyà fou  l’alcalde que es prengué la ciutat com un  repte i les reformes com una obligació. L’any 1981, el consistori consensuà una primera revisió del Pla d’Urbanisme, que calgué adaptar a la nova llei del sòl de 1976.

Per altra banda, se’n modificà la filosofia: no es tractava tant de prioritzar el trànsit rodat(grans avingudes i voreres estretes) com de recuperar la ciutat per als vianants. La via de circumval.lació de  trànsit intens, es repensà com a vial de distribució de vehicles. Dins  d’aquesta mateixa línia, i en resposta a la campanya “Tots a pedalar”, duta a terme per un col.lectiu de joves l’any 81, l’Ajuntament va adoptar el compromís d’assenyalar els primers  trams del carril bici així que s’obrissin nous vials. Pel que fa als accessos al nucli urbà, se suprimiren dos passos a nivell del ferrocarril (1981), s’habilità un  nova sortida cap a la N-152 pel Graell a la carretera de la Guixa (1983)  i es construiren dos nous viaductes: el primer damunt l’antiga N-152 que millorava l’accés a l’Institut i  l’altre sobre el Mèder a la nova avinguda dels Països Catalans, el futur anell viari de la ciutat. 

L’any 81, però, la jove democràcia rebria un fabulós ensurt durant la jornada del 23-F amb l’esperpèntica representació de tancs i tricornis que maldaven per fer giravoltar les agulles de la història des dels carrers de València i del Congrés dels Diputats. El propòsit involucionista , finalment, no va reeixir per manca de suports, però tota l’estructura política de l’Estat s’en va ressentir.  Al cap de dos mesos,Vic acollia per primera vegada la visita de Jordi Pujol i Soley, el  nou president de la Generalitat. La seva presència infongué confiança i comptà amb l’adhesió popular. El mateix any tornà a Vic en dues ocasions més.

 Amb la desaparició de l’alterós fanal de vuit braços(el”paraigüa”) i la instal.lació de quatre magnífics canelobres de fosa (desembre del 81) als angles del Mercadal, es donava el primer pas per convertir la Plaça en zona de vianants. 

Cinc anys més tard, els arquitectes Lluis Gelpí i Jordi Segura,de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge, van signar els plànols de la darrera remodelació del Mercadal. Es modificaren les voreres, se suprimí la via que circumdava l’espai interior, s’optà per mantenir la sorra amb la seva textura i color i es van desmantellar els quatre canelobres de fosa i els fanals forjats de les parets. Cal dir que, tractant-se del Mercadal, i d’uns canelobres de luxe, la mesura sorprengué a molts ciutadans.  Dins d’aquesta mateixa tònica de rehabilitació del nucli històric, l’any 1982 es posà en marxa el Pla especial de protecció del patrimoni, ja previst en el  pla Solans i es catalogaren, en una primera fase (1981-1983), els  edificis principals del sector fora muralles i, més endavant (1984-1986), els del nucli històric. Fruit d’aquesta dedicació, l’arquitecte municipal Miquel Surinyach veié publicada la primera part d’aquest treball, en un volum curull de referències històriques i catalogació urbanística realment impagable. També serà a mitjan dècada que es crearà el CIAO (Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona) que vindrà a plantejar, al ritme que ho permeti el treball sobre el terreny, nous aspectes del nostre passat més remot. Malgrat tota aquesta sensibilitat, entre els  anys 80 i el 87 es produiren a Vic alguns enderrocs precipitats i inexplicables: la fàbrica de can

Riera(1980) de la carretera de Prats , can Forcada (1982) al carrer del bisbe Morgades i can Robert(1986), la llangonisseria propera a l’antiga estació. Avui són imatges d’un record passat.  

La segona etapa del batlle Montanyà, que repetí legislatura, amb majoria absoluta l’any 83, s’encetà amb una frase brillant, fruit d’una  nit electoral d’eufòria: “Vic és la capital de la Catalunya catalana” (Montanyà dixit). 

Aquest mateix any 83, Ramon Montanyà va fer els honors al nou bisbe monsenyor Josep M. Guix, que prengué possessió de la mitra vigatana en una solemne cerimònia celebrada a la   Catedral de Vic, el dia 4 de setembre. Aquesta nova etapa municipal, se saldà amb força inauguracions i alguns projectes; s’estrenà l’escola d’Arts i Oficis a l’antic convent de sant Domènec, la nova Escola de Música a la casa Serratosa i les obres d’adequació  de l’Escola Universitària a l’antiga Hivisa, a la zona  de Miramarges. També  dins el vessant cultural,hem de dir que  Montanyà fou un impulsor fervent del festival Internacional de Música de Vic que, a partir de 1985, assoliria un gran prestigi de la mà dels germans  Lluís i Gerard Claret, els seus principals dinamitzadors.

Però si  l’impuls de protecció i renovellament s’havien donat portes enfora (al Mercadal i als carrers  de la ciutat) la casa consistorial tampoc en quedaria exclosa. L’any 1986, s’inauguraven les obres de remodelació del nou vestíbul de l’Ajuntament, realitzades per Ramon Sansalvador i Remei Riera d’acord amb uns criteris de funcionalitat i utilitat acoblats perfectament amb l’estètica i les obres d’art de Vernis i Ballart que s’hi conjugaren.

 Finalment, i abans de deixar l’alcaldia (abril de 1987), Montanyà va fer endreçar la torre del rellotge. La mala conservació aconsellava canviar la piràmide del teulat, refer les teules vidriades, assegurar el gabial barroc amb el seu penell i fixar adequadament les campanes. Un cop acabada l’obra, es va pintar la torreta i s’il.luminà el campanar. Arribava l’hora del relleu i Montanyà  no va voler deixar al seu successor la hipoteca d’agençar una  de les obres més emblemàtiques de l’estètica monumental de la ciutat.

Miquel S. Cañellas

( del llibre   VIC CRÒNIQUES URBANES )

Entre 1981 I 1986 el Mercadal disposà de quatre 
canelobres de fundició de la casa Salvi