A les portes del nou mil·lenni ( III )

 La crònica d’un dels dos setmanaris vigatans a la palestra, anunciava (9-01-98) que s’havia ajornat sine die la construcció d’una nova parròquia a l’Horta Vermella: la materialització d’un projecte en cartera, el motiu adduït: la manca de diners.  Però si no hi havia hagut parròquia nova, amb la col.laboració de de les administracions públiques, hi hauria un nou Museu. 

La nova construcció en el mateix solar que l’anterior i la voluntat expressa del bisbat de controlar-ne la gestió, la propietat de l’immoble i els béns museístics esdevingué, en el seu moment, tot una declaració d’intencions. Una altra iniciativa del Bisbat fou la creació  de l’Institut de Ciències Religioses, inaugurat el curs 98-99, per tal de dispensar títols de grau teològic a tots els interessats a cursar, des de la nostra ciutat, aquesta disciplina. Tal vegada aquesta decisió anava impregnada de la nostàlgia d’haver deixat perdre, a mitjan anys setanta, la possibilitat de liderar la creació de  l’Escola Universitària, que no fou possible, en el seu moment, per manca de clergues disponibles per dirigir aquesta institució. La futura Universitat havia pres una direcció aconfessional, liderada en aquells moments per un grup  d’exprofessors del Col.legi de Sant Miquel, alguns d’ells sacerdots secularitzats.

La gran quantitat d’estudiants (4.081 inscrits en el curs 1999-2000) que ha generat la progressiva ampliació dels estudis universitaris ha contribuït a modificar l’ambient de la ciutat. La coincidència de l’ampliació  d’aquesta institució docent amb l’arribada de l’Eix Transversal també ha ajudat a fer de  Vic un punt de trobada  entre aquests  estudiants  i els  joves en general, que troben en els carrerons i places del “casc antic” una variada oferta de serveis de restauració i bars nocturns on busquen compartir una estona de lleure, camaraderia i festa. 

A aquest canvi de registre, cal afegir-hi -ho apuntàvem al principi del capítol- el derivat de la presència d’un gran nombre d’immigrants,que fugen sovint de situacions de precarietat i pobresa dels seus països d’origen. L’arribada posterior dels familiars i la vindicada preservació dels costums i tradicions, posaran a prova la capacitat d’integració que no es pot concebre sense una mútua reciprocitat de drets i deures. 

 En el darrer tram de l’últim any del segle (1999), la ciutat també s’estiraria vers el sector nord-est. D’una banda per la construcció de nous blocs d’habitatges en  la zona limitada pels carrers de la Indústria i Raval Cortines. Aquest barri s’arrenglera a llevant pel traçat de l’avinguda dels dels Països Catalans: el vial de distribució de trànsit que finalment tanca el cercle en connectar-se amb l’Avinguda de Sant Bernat Calbó i la carretera de Roda. Per un altra cantó, el juny d’aquest mateix any, s’iniciaria la urbanització del barri residencial de Sant Llàtzer que es toca amb el municipi veí de Calldetenes. Vic prenia terreny als conreus d’una forma anticipada i veia ampliar en un grapat d’hectàrees el seu espai urbà.

Molt a prop del nucli històric, ressorgí de les seves cendres un edifici centenari que havia tancat les seves portes l’any 1987. L’antiga Posada de la Plata, posteriorment Fonda i Hotel Colon, era abatut i aixecat en tan sols dos anys d’obres per tornar a presidir -com si fos un mascaró de proa- tot el seguici d’habitatges de la part baixa del Passeig. La nova edificació, símil de l’anterior, que perdria irremeiablement la seva antiga funció com a hostal,cafeteria, bar, llotja de contractació o punt de trobada de tot tipus i espècie vigatana o comarcal;  perdria també el seu llustre antic. 

La voluntat mimètica respecte a l’edifici anterior, quedaria força compromesa per l’impacte visual de la tribuna, poc respectuosa amb la utilització dels nous materials. La lluneta circular, amb la inscripció “Colon 1999”, que presideix el frontis de la balustrada superior de l’edifici, envellí virtualment el nou immoble en molt poc temps. Només havien de passar vuit mesos de la seva inauguració, per tal que el nou Colon passés  a ser un edifici del segle anterior.

A finals del mes d’octubre i a les portes del nou segle i mil.lenni, la ciutat festejava el camí medieval de Gerbert, el monjo d’Orlach, que vingué a Vic(anys 967-970) a instruir-se en astronomia i matemàtica  sota el mestratge del gran bisbe Ató i que uns anys més tard seria conegut com Silvestre II, el pontífex de l’any mil: un any de temors apocalíptics que sortosament no  es varen acomplir. 

Vic, ara que havia assolit la  Universitat, també celebrava el prestigi d’una ciutat antiga,que en el llindar del primer mil.lenni ja tenia una Escola Catedralícia que va atraure  alguns dels millors estudiants de l’Europa d’aquells temps. Però a mesura que anaven saltant les fulles  del calendari, les discussions públiques i privades sobre l’any i la  data d’inici del  nou mil.lenni portaven cua. L’opinió estava dividida; però l’anunci, a través dels mitjans de comunicació, que totes les grans ciutats occidentals i europees organitzarien festes extraordinàries per a celebrar l’arribada del nou any, varen dissipar, de fet, tots els dubtes.

Malgrat no haver-se fet cap convocatòria pública de part de l’Ajuntament o d’alguna organització cívica, alguns vigatans, malauradament massa pocs, varen ser al mig del Mercadal, la nit del dia 31 de desembre, per esperar aquella hora simbòlica en què s’acomiadaven, aparellats, el segle i el mil.lenni.  El Mercadal, aquest gran escenari de la ciutat que hem traspassat amb la imaginació tantes vegades al llarg d’aquestes planes, va acollir, per una nit, tots aquells que volien viure en aquest lloc físic i concret, la intimitat i el goig d’un moment històric. 

Sonaren d’una a una les  dotze campanades , es dispararen alguns flaixos,  s’oí l’esclat dels taps de cava que saltaven eufòrics i l’estol  de joves i no tan joves, presents a la plaça sota el mantell enfredorit  d’una nit  estelada, s’abraçaren tot compartint aquells moments màgics en què s’esportellaven junts un nou segle i un nou mil.lenni. L’endemà “el dia primer”, el temut efecte 2000 que havia de capgirar el món i els seus ordinadors, no va aparèixer per enlloc. Era l’únic vaticini apocalíptic que ens havien servit per a l’entrada del tercer mil.lenni. Per sort, com l’altra vegada, també es van equivocar.

Miquel S. Cañellas

(del llibre   VIC CÒNIQUES URBANES)