MÚSICA I MÚSICS VIGATANS (Reivindicació de la memòria)

-

  Comencem una nova entrega que no té res a veure amb patrimoni arquitectònic ni rellotges. Parlarem de música, concretament  de la música a casa nostra.  I és que, l'impuls artístic, la transmissió de coneixements, les sonoritats heretades,  la trama i l'ordit culturals s'arrelen a uns orígens llunyans i difusos que no saben de decrets de constitució ni tenen fronteres visibles. Ens cal mirar enrere si volem entendre però, com a través de les  constitució de les Juntes d'Instrucció Pública i dels reglaments municipals, de principis del XIX, és dóna un avenç significatiu en el camp del coneixement  i l'estudi en general  ja sigui perquè s'amplien el nombre d'universitats , que en el cas de Vic continua suplint el Seminari Tridentí, però sobretot per  la implantació de l'escolarització de primer ensenyament, i la  creació per part de molts municipis d'unes noves institucions lligades –per primera vegada -  a la societat civil: es tracta de les escoles municipals de música i de dibuix. En aquest cas Vic, va ser un cas un cas avençat dins del territori català.   

 

  


1er. MOV. (breu)   …………………………………     Del Tropari  al Bestiari

 

 

En el llibre Vigatans i Vigatanisme,  Bonaventura Selva  ens fa la mercè de donar referències d’un document molt interessant sobre música i músics vigatans. Ens diu que “ a la Biblioteca Episcopal hi ha  un manuscrit del drama musical més antic (El Tropari, sgs. XI-XIII) que ens transcriu aquelles representacions a l'interior dels temples , precursors dels Autos Sacramentals.” I encara afegeix “Aquest Tropari recollia escenes escenes de l'Antic Testament, que eren cantades a cors mixtes i representades amb un gust simbolista, que perdurarà llarg temps” Es tractava d'unes representacions que es duien a terme a l'atri o a l'interior dels temples amb l'ajuda d'elements coreogràfics i representatius de personatges bíblics, o d'escenes del naixement o de la Passió de Crist. Si m’ho permeten, i amb les degudes reserves, era per a la gent senzilla i illetrada de l'època com la pel·lícula de romans del diumenge a la tarda - això si- amb finalitats pedagògico-catequètiques. No fa gaire temps, vam poder escoltar a la cripta de la Catedral de Vic una interpretació antiga del tropari, recuperada per la Nova Euterpe. 

Conjunt vocal  " La Nova Euterpe "

Un quartet vocal de música popular i de coro,  vinculat , per proximitat i per docència a la vida i a la història de l’Emvic: Sebastià Bardolet, Xavier Solà, Manel Marsó i Jaume Ayats. Es tracta d'una d'aquestes obres medievals, d'inspiració nadalenca: ”Quam vidisti patores” d’una exquisida puresa. Gràcies als arxius encara la tenim a la nostra  disposició, des de la llunyania del segle XIII. :  memòria de la cançó. De com va evolucionar de la catequesis a l'eufòria popular ho veurem d'aquí a un parell de “moviments”.   





                                                                                                                   Miquel S. Cañellas 





Montse Catllà, Josep M. Vila Abadal i  Miquel S.Cañellas 

(de la conferència inaugural de curs  2010-2011 a l'Emvic)









Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació