MÚSICA I MÚSICS VIGATANS - Del Corpus a les prohibicions

3er. MOV.  (maestosso) ……………………… Del Corpus a les prohibicions

 

Dels heralds als  processoners, de la litúrgia civil a la litúrgia eclesiàstica. En la situació que ara contemplarem és molt difícil, sinó impossible, separar el pagà del diví d'una celebració curulla d'elements simbòlics, festius, mistèrics  i representatius de tota la societat, civil, religiosa, estamental i gremial.   Es del tot notori que la festa de Corpus prengué, també a casa nostra, una volada inusitada d'ençà la seva proclamació feta pel papa Joan XXII l'any 1311.  Sols les catedrals de Barcelona,Girona i València  passarien al davant de Vic a l'hora d'instituir aquella  popular manifestació de culte a l'eucaristia. 

Com ens explica  Jacint Torrents  en el seu llibre sobre els Gegants i cap de Llúpies “La processó finalment   s'institueix l'any 1330, quan per decisió del capítol s'estableix el recorregut i s'ordena al canonges que hi vagin vestits amb capa de seda i portin ciris de tres lliures de pes i quatre pams d'alçada”.  Al Corpus, hi trobem molts elements simbòlics, alguns d'ells  ens han arribat fins avui: la mulassa, el bou, els gegants el lleó, l'àliga i els gegants. ”La vigília de la festa, ens diu la crònica, després del toc solemne de Vespres de la Catedral, un grup de ministrils (es refereix a músics)  acompanyaven al cavaller de Corpus amb dos patges que anunciaven la festa pels carrers pels quals transcorreria l'endemà la processó”.

 L'endemà dijous– dia de Corpus- es formava un solemne seguici processional  encapçalat pel grup de bastaixos amb tot el bestiari i els Gegants, al que seguien els representants dels gremis, les comunitats religioses, clergues, canonges, el tàlem amb la custòdia i el senyor bisbe amb capa pluvial. Finalment  el poble (dones majorment) amb espelmes i brandons. El Concili de Trento  i les seves disposicions litúrgiques, posarien fre a partir de mitjans del XVI, l'enardiment  popular, cada vegada més sorollós i menys pietós a propòsit d'una  simbologia ( el bestiari ) que a collibè del  bastaix,  en l'exaltació de la ballaruga i les ganes de rebombori, perillava de desdibuixar l'origen  inicial d'una festa dedicada a exalçar el misteri eucarístic,  sempre, això si amb honroses excepcions . ..com l'àliga de dos caps, en el cas de Vic o els nostres gegants i nans, suprimits també, però recuperats a partir de principis del  XIX  amb noves cares i un vestuari, talment com ens han arribat a nosaltres.

 Direm doncs que en aquest procés de “racionalitat” i mesura de l'expressió de fe,  la música dels ministrils, posaria un xic de sordina a  la bullanga i la cridòria originades al voltant dels bramuls del bestiari. Precisament, en aquesta circumstància, és interessant  assenyalar que  en un document de principis del XVII , des-empolsinat  l'any 1932 pel doctor Eduard Junyent   es dóna a conèixer amb tot detall, el nombre  de músics i la instrumentació utilitzada per solemnitzar la processó del Corpus vigatà,  deu anys abans de la guerra dels Segadors.

Curiosament parla d'onze músics. Una xifra ben casual ja  que coincideix en el nombre d'intèrprets de la cobla de sardanes actual. Els instruments (molts d'ells arcaics avui) eren els següents: una viola d'arc, la viola d'onze cordes, un rabequet, una cítara, la guitarra, el sacabutx i dos llaüts, dos tenors (o trompetes) i el darrer músic que “sonava” la flauta i el tamborí de cordes. Tot un exemple de “cobla” processional i mixtura de timbres. Ens trobem realment davant del que un parell de segles més endavant, prioritzant la percussió i els instruments de vent, seran les bandes de música en l'acompanyament del Corpus o del Consell Municipal. 

Miquel S. Cañellas 

(de la conferència inaugural del curs 2010-2011 a l' EMVIC )