MÚSICA I MÚSICS VIGATANS - Capelles de música, "siestas" i cambra

 4rt. MOV  (cantabile) …………………..Capelles de Música, “siestas”  i cambra

 

A partir de mitjans del segle XVI , la Reforma protestant i la Contrareforma catòlica del obriran vies de distanciament entre dues formes de concebre la música religiosa. Si d'una banda Luter pugnava per acostar la fe, el llibre i les cançons al poble, d'aquí la  popularització dels Corals i els himnes de les esglésies protestants, el catolicisme després del concili de Trento (1545-1563) voldrà extirpar - diu el decret-  “ tota aquella música en la que hi tingués cabuda el més mínim element impiu o lasciu”.  Fins i tot s'arribaria a demanar , per part d'elements rigoristes, la prohibició de qualsevol interpretació polifònica dintre dels temples.   Sortosament això no passaria gràcies a la influència de compositors com Palestrina, finat l’any 1594,  que va poder demostrar a través de la seva influència que la polifonia no és incompatible amb la  puresa de línies  ni amb la claredat del text.  Les Capelles de Música quedaven salvades. …arreu de l'Europa catòlica com també, no cal dir-ho, de la Catedral de Vic.

Giovanni Pierluigi di Palestrina  ( + 1594)

 La nostra Capella de Música és una institució musical de la qual és té constància de la seva existència d'ençà el segle XV. Després de Trento, però,  s'imposà –ho acabem de veure- una major severitat. Un veto “de facto” a la participació popular, que es limitava  a l'assistència passiva a una litúrgia espectacle i mistèrica. Amb la publicació de les Ordinacions o Estatuts  (tenim constància d’un exemplar imprès al segle XVII)  hem pogut conèixer amb major detall el seu funcionament.

 Era habitual que el Mestre de Capella,més enllà de la formació musical obligada als escolans  (ensenyar-los a cantar i a tocar un instrument) és fes càrrec de la seva educació intel·lectual i religiosa.  A  la nostra ciutat, el  responsable dels nois, residia al  començament del carrer de l'Escola i comptava amb la complicitat dels pares que li confiaven els fills que tenien aptituds musicals. Els Mestres de Capella eren escollits d'entre els millors del capítol Catedral o venien de fora de la ciutat si les circumstàncies i les condicions musicals sol.licitades ho aconsellaven.

 Aquest serà el cas de Jaume Subias, provinent de Manresa  que es faria càrrec de la capella de la Catedral entre els anys 1695 i 1713 . Altres noms com el de Pere Rabassa, Josep Bernat , Antoni Jordi (vigatà d'origen), Joan Basseia, Francesc Bonamich  etc. són part d'aquesta cadena  de Mestres de Capella  que serviran, al llarg de cinc segles, la música catedralícia de Vic, fins que arribem als seus tres darrers representants: Besga, Lluis Romeu i Miquel Rovira; aquest darrer finat a Vic, l'any 1957

  Es gràcies al testimoni del Baró de Maldà, que s'exilà temporalment a Vic, entre els  mesos de setembre i desembre de  1808, per por de les represàlies de l'exèrcit napoleònic a Barcelona, que podem  conèixer força detalls de com ”sonava” la música a les esglésies, al carrer i a les cases nobles de la ciutat. 

Inici de les cròniques del Baró de Maldà

De la catedral, tanmateix, ens dóna el testimoni de l'actuació de la Capella “Se ha celebrada solemne festa al Gloriós Bisbe, Sant Bernat Calbó, en esta Iglesia Cathedral, ab lo solmene ofici i tota sa capella de música, que ha comensat cerca de les 10 horas ab sermó que l’ha predicat un religiós franciscano” , en un altra moment ens descriu una segona celebració amb acompanyament d'instruments ”Avui matí s’ha fet la devota funció de Minerva en esta  Sta. Iglesia Catedral amb la solemnitat que corrrespon, i així cantant-se a dos cors, o ab orga i baixons”  El Baró que no s'està d'entrar a les esglésies dels convents de la ciutat exerceix del que avui ja en diriem “crític  musical”  (¿)  Compara sovint el que veu i sent  a Vic, amb la música que ell escoltava   a la Catedral de Barcelona o, a l'església del Pi, la que tenia al costat de la seva mansió ” “la musica ha sigut molt bona a mos ohidos y molt fina la veu de un escolanet” .. Però no tot serà tant bo, per al Baró,  en una altra citació , podem notar que troba a faltar condiment en una de les  “audicions” que té lloc a l'església de la Mercè: Després de la  prèdica del mercenari  o caputxí  diu (l'home confessa no llampar-hi gaire) escriu  negre sobre blanc una queixa  “ La música  amés de tocar-s’hi l’orga, era flaqueta, per faltar-li contrabaix, si vols viola y algun altre instrument de violís o trompa..” Podriem seguir amb altres citacions de música religiosa, però ens cal avançar,  i capbussar-nos –ni que sigui breument- a l'aparador dels gustos casolans de la noblesa filharmònica.  

 D'una banda,  el testimoni d’un visitador i agent del govern il·lustrat de Carles III, Francisco de Zamora,  al seu pas per Vic, l'any 1787, descriu en el seu Dietari,  aspectes interessants de la ciutat. Ell mateix des de les casa del Mercadal,on s'estaja uns dies (la mansió del Baró de Savassona)  deuria ser testimoni d'algun d'aquelles vetllades musicals o sonates o interpretacions al pianoforte, que pocs anys després  ens descriurà amb detall el Baró de Maldà.

 Zamora  (l’agent  del Rei) ens dóna una informació reveladora i que indirectament té conseqüències musicals  “Vique es la ciudad, después de Barcelona, donde vive mas nobleza en Cataluña.”  i  afegirà tres paràgrafs més avall“noté que las gentes acomodadas tienen buenas casas”.  Tot això ve a compte de la descripció que el Baró de Maldà fa de la seva estada  a casa  Múnter, mentre roman a Vic,   i de la relació dels nobles  -ja l’hem constat- amb  l'afició a la pràctica musical, que es considerava prestigiosa en el seu cercle.

Església barroca de l'Hospital de la Santa Creu

  Escoltem-lo : “Havent demanat per favor als senyors de Casa Parrella, Don Joanet Senmenat , lo clave, per divertir-se ell tocant-lo y yo també, per alegrar-nos un poc la música  que ara necessitam per calmar las angusties i trestesas que passam”    Aquestes vetllades musicals a les cases de Vic, serien  “pecatta minutta” al costat de les conegudes “siestas” que es celebraven a la Catedral les tardes  dels festius. D'aquestes actuacions a mig camí del sagrat i el profà ens en parla  Miquel S. Salarich  al Vol. VII de la revista Ausa “ les famoses “ siestas”, -ens diu Salarich-  no eren més que escollits concerts musicals, els quals enunciats prèviament  cridaven  la gent a escoltar bona música. Aquests actes solien celebrar-se a primera hora de la tarda , omplien les esglésies de l’Hospital, del convent de Santa Teresa, dels Caputxins de la Pietat i d’altres”. Era l'eco llunyà  que arribava pel conducte de la tradició i a cavall dels segles, d'aquells, Autos sagramentals  i Troparis  medievals conduïts i representats  en els atris i a l'interior de les esglésies.  Si em permeten la llicència jocosa, la llei de Trento havia propiciat  la “trampa”  de la Serenates i poemaris  a l’ombra dels campanars.

Miquel S. Cañellas 

(de la conferència inaugural de curs 2010 - 2011 a l' EMVIC )