MÚSICA I MÚSICS VIGATANS - Associacionisme i Progrés

-

 8è. MOV.  ( canticorum et musici)…………………..Associacionisme i Progrés

 

 L'any que Eduard Compte tocà a les Tuilleries pel flamant Napoleó  II i Sra. , Paris ja era coneguda arreu del món com la  Ciutat de la LLum. Malgrat els incipients avenços, la incipient escolaritat i la incipient Escola de Música, la nostra ciutat seguia en la penombra, solament  atenuada, durant les llargues nits d'hivern, per uns senzills gresolets d'oli. 

El vigatà Eduard Compte tocà a les Tuilleries per Napoleó II

El primer estatge, sala d'assaig i dipòsit d'instruments de l'Escola de Música i banda Municipal, era ben prop de l'Ajuntament. Una de les tres Escoles Municipals per a nens, la de sant Felip, compartiria les seves aules amb l'Escola de Música que segons Eduard  Junyent , podem assenyalar en funcions a partir de 1844.

 Tal com recull , l'obra de Jordi Mirambell,   a qui li hem d'agrair l'important  treball de recerca arxivística i documental sobre la Història de l'Escola , Banda i Conservatori de Música de Vic, la  primera Escola de Música es marfon en els seus inicis amb  les classes que rebien a l'Oratori de Sant Felip els nens de Casa Caritat. El procés fins arribar a concretar  aquesta  realitat amb la voluntat de regular-la serà qüestió d'uns pocs anys .

 El primer reglament, aprovat  el dia 31 de maig  de 1859, segons ens fa notar Mirambell “és caracteritza per la voluntat de definir amb concreció el conjunt musical i transferir-li un caràcter oficial “   En el seu article Primer es diu que “La Banda de Música del M.I. Ajuntament es compondrà de professors i músics contractats i d’alumnes de l'escola Pública de música que depèn d’aquesta corporació “.   Cal fer notar que l'Escola naixia amb la voluntat primordial de preparar i proveir instrumentistes per a la Banda Música  de la Corporació, i és per això que se li esqueia, com es diu més endavant  “acompanyar a les autoritats en els actes públics en els festeigs  i obsequis que la municipalitat disposés”. Representa la versió “a la moderna” dels antics ministrils.

 En aquests primers anys de funcionament, sota la batuta dels professors Jaume Solà, el primer director, i Marcia Solà, que el substituirà pocs anys més endavant. Banda i Escola de Música no farien massa canvis, que no fossin d'insígnia a la  gorra o de partitures  patriòtiques que voleiaven a mercè de la tramuntanada del govern o el “pronunciamiento”de torn.  Tres anys transcorreguts (1868-1871) entre la Gloriosa, el candidat fallit dels Savoia (un Amadeu)  la primera República i el retorn dels Borbons, posarien a prova la paciència i els nervis no tan sols del trompeta solista, sinó la del director… i també la dels trombons.

No podem passar per alt l'esplet d'associacionisme vigatà del XIX, per a entendre el brou cultural que acompanya i infon la creació de l'Escola de Música de Vic, o que ella mateixa ajudarà a vigoritzar. Moltes de les noves societats que sorgiran en aquest moments, són el reflex il·lustrat dels antics gremis i confraries que sorgeixen molt sovint en formes associades a l'obrerisme militant naixent, com els cors de Clavé. Societats recreatives que veuran la llum prematurament a Vic amb la creació de la Acadèmia Filharmònica l’any 1826, a la que seguiran unes quantes més de signe variat  a partir de mitjans de segle.  Més de vint en comptabilitza Miquel S. Salarich, en el seu treball que dedica a les societat del dinou vigatà.  Sobresurten entre elles el Casino Vicense (el dels “senyors”inaugurat l'any 1848), el Casino Industrial Vicense, l'Ateneu de la Classe Obrera,  el Cercle Literari ( fundat en 1860, fogar de la Renaixença) o el Centre Catalanista, de caire polític i lligat a Catalunya Vella. N'hi ha d’altres amb noms més breus, curiosos o indefinits: La Barretina, La Corneta, La Lira d'Or, Talia, Reunió Ocellera. 

Finalment uns quants més  relacionats amb el món coral o musical: Sociedad de Amigos Ausonenses, La Ausonense i la Ausonense de Euterpe dirigides pel reconegut mestre Josep Albareda  (l’anomenat Clavé vigatà) ; el Cor del Jardí, La Ausetana,  la Societat  Filarmònica (1889-1893) o  La Dalia Vicense (dirigit per Pere Crespi finals de segle) i finalment, sense la pretensió de ser exhaustius la Congregació dels Lluisos que serà el cor embrionari del futur Orfeó Vigatà, nascut l'any 1902, sota la direcció de mossèn Miquel Rovira, el darrer mestre de Capella.  A tot això cal afegir que la construcció i inauguració del Teatre Principal, a l'antic solar de La Galera,  fou una efemèrides cultural de primer ordre. El 13 d'octubre de 1868, la Junta Revolucionària posava la primera pedra i s'estrenava al cap de tretze mesos amb  “Un dia de Glòria”, una obra “ad hoc”de Serra Campdelacreu i Collell, dos dels seus millors valedors.  La consecució d’un Teatre Municipal, donava ales a l'expressió artística, teatral  i musical de la ciutat; no era qüestió de desaprofitar-ho.

 Pel que fa a la nostra Escola de Música no serà fins l'any 1878, que amb la renúncia de Marcià Solà s'aprova un segon Reglament , molt més el.laborat  i en el que en tot ell s'hi destil·la un major exigència acadèmica “el Mestre de l’escola de Música ha de ser mestre en l’Art de la Composició”. S’especifica  que el Mestre, a banda de composar, arranjar i a buscar repertori adient, està obligat a conèixer tots els instruments de corda  i vent per tal de poder-los ensenyar als alumnes. També  els instruirà en el solfeig fins a l'instrument que escollin o se'ls assigni. Finalment hi ha una  aposta  de futur, que ha arribat  com pluja menuda fins als nostres dies “ aquest ensenyament ha de permetre  la formació a  dins l’Escola, d’un Cor de cant  d’una orquestra de corda i d’una banda d’instruments de vent “.  

La Banda de Música amb el mestre Lluis G. Jordà

No ha d'estranyar que per primera vegada, es proveís la plaça per mitjà d'unes oposicions que guanyaria amb mèrit  el mestre Ventura Casanovas, el qual, deu anys més tard va ser substituït,( altra volta unes oposicions) , pel  reconegut mestre masienc Lluis G. Jordà que havia triomfat a  Barcelona i triomfà també a Vic, encimbellant la Banda de Música de Vic a un  dels seus millors moments orquestrals.  Circumstàncies extra-professionals, però,  l'obligaren a embarcar-se, passats deu anys, en una nova aventura musical, a Mèxic, en uns moments (any 1898) en que el Vapor  Montevideo de la companyia Transanlàntica que el transportava a ell i a Mercè Casabosch (la seva jove esposa) es podia haver enfrontat, amb resultats nefands,  a les potents fragates americanes que ja havien posat el punt de mira damunt l'illa de Cuba. Per Espanya i pels”indians”, que s'hi havien enriquit, un mal negoci . 



Miquel S. Cañellas 



(de la conferència inaugural del curs 2010-2011 a l' EMVIC ) 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació