El seguici de la Festa Major de Vic ( III)

-



 

5-EL CERIMONIAL DE CONSELLERS DE VIC

 

Ja hem parlat en aquestes ratlles que les festes de la ciutat, sobretot a partir del segle XVII en que es construeix l’església de la Pietat , es personalitzen en les figures dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià. Anteriorment, quan la ciutat estava partida en dues jurisdiccions, la del bisbe i la del comte (sgs. XII –XV) la festa principal de la ciutat era la de sant Pere, patró de la Catedral.

És en el dret consuetudinari que s’estableix mimèticament al que era el seguici de Corpus, l’ordre en que heralds, trompeters, verguers i consellers i músics formaran un ordre per anar als Oficis de la Catedral de Sant Pere. No hem trobat cap norma establerta que no sigui la constatació de l’evolució i el costum, basant-nos en la lectura dels programes de Festa Major que més endavant transcrivim a partir de l’any 1895.

Si que consta en disposicions de finals del segle XV , en el “Cerimonial de Consellers de la Ciutat de Vic” redactat pel Conseller en Cap Antoni Vila, una sèrie de normatives  sobre el vestuari, les diades de festa i les atribucions de cadascun dels càrrecs.

“Lo jorn aprés hauran prestat lo jurament....los dits honorables Consellers qui en la present ciutat seran, se deuen congregar e ajustar a la casa de la Ciutat....e deuen tractar deliberar quines ne quals samarres e de quin color se faran” .  Més endavant segueix l’Antoni Vila “.És entès emperò que tots los dits honorables Consallers se hajan a fer ditas samarras de draps de lana e de color vermella o verda o violada o blava e no de altre color “ I ens diu en quines festivitats hauran de vestir aquestes samarres “en les festes de Cincogesma e Corpore Christi e de Sanct Pera”. 

Segueix l’articulat d’aquest Cerimonial de Consellers parlant de les vestidures dels verguers que seran “ de semblant color que seran les samarres e que sian bé largues e bé amplas de mànagues e les hajan e porten les jornades són tenguts e acostuman a portar”.   Ens parla de la vigília de la festa quan “los jutglars de la Ciutat festejan e sonen a la crida que deuen acostumen de fer per la festa de empliar e agrenar (sic.)  e los dits jutglars deuen sonar acompanyar lo qui l endemà ha portar la bandera lo vespra quan fa la volta ab lo cavall.” 

I sobre els músics també en parla relacionant el seguici de la festa de Corpus; és una dada interessant que no podem excloure “Item los Consallers deuen donar càrrech a algú qui conduesca alguns músichs axí de leut, rebeu, viola, flauta e altres sturments de corda qui vajan sonant davanat la custòdia....que los dits músichs vajan vestits de algunes daumàtigues e camís per anar honorosament davant la custòdia e que vajan ordonadament”. Al seguici que acompanyava els consellers a ofici, els músics que hi anaven eren els trompeters i els ministrils de la ciutat, que acostumaven a estar aconductats per tot l’any. Tota una litúrgia civil que el temps s’encarregarà de posar al seu lloc.





Miquel S. Cañellas

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació