Les campanes de la Catedral tornen a sonar

 

Les campanes de la catedral tornen a sonar

 

A banda dels quadrants solars presents ininterrompudament en els edificis públics des de l’època romana, no es coneix l’existència de rellotges autònoms als campanars de Catedrals, monestirs o castells reials abans de principis del segle XIV.  Amb això no volem dir que no existissin ginys mecànics, més enllà de les clepsidres o el rellotges de sorra, que servien com a avisadors per a compassar el toc de les hores manualment des del peu del campanar.  Qui ens testimonia l’existència d’un primer “horologium o aralotge ” vigatà, és mossèn Josep Gudiol(1872-1931), el primer director i mantenidor del Museu Episcopal de Vic . A principis del segle XX, coincidint amb el desig anunciat de part de l’ajuntament de Vic, que hi havia la voluntat ferma de canviar la maquinària del rellotge de la plaça, mossèn Gudiol va publicar un recull de les seves recerques d’arxiu al setmanari “La Veu del Montserrat“. 

Com ens recorda el mateix historiador  “ els rellotges al segle XIII formen part de l’edifici  sagrat o església. Havia de servir bé per necessitats litúrgiques, i així  és de pensar que seria l’Aralogium que el monjo de la Seu  de Vich, Guillem de Bellestar deixà com  a llegat l’any 1283” :  una màquina que si bé no tocaria de manera autònoma, per la seva importància va propiciar  que el Capítol li dediqués una Missa responsori cada any en la data de la seva mort com a mostra d’agraïment. Ens trobem doncs -en ple segle XIII-  amb el primer testimoni d’un rellotge públic a la Seu de Vic.

Cal dir que será a partir de l’any 1334, poc després que el bisbe cedís la seva jurisdicción de la ciutat al rei,  quan començaran els pactes i concòrdies entre el capítol Catedral i el consell municipal per tal de tractar l’ús i el servei dels tocs “extralitúrgics” que convenen a la ciutat , entre ells , no cal dir-ho, el toc de les hores. 

Encara i abans de concòrdies més concretes que s’especificaran pocs anys més tard, la reina Maria de Luna, esposa i lloctinent  de Martí l’ Humà -el darrer monarca de nissaga catalana-  disposarà en 1396 per a la ciutat de Vic que “pugui tenir en el campanar de la Seu o on vulguin la campana de les hores, a tocar de dia i de nit, tal com es fa a la ciutat de Barcelona”…i afegeix que “el salari de la persona que tocarà les hores el pagarà la ciutat”.

Però una de les concòrdies més especifiques entre els dos estaments ciutadans en aquesta materia i que va perdurar en la seva aplicació fins al segle  XIX, será la Concòrdia de 1406 en la que es disposa la participació en el cost de la campana, del seu manteniment i el salari del campaner. Per a tots els usos no litúrgics  (toc de foc, invasió, seny del lladre, viafós etc.) amb el de les hores  que també concernia a la comunitat canònica de la catedral s’acordarà que el muncipi aportará les tres quartes parts dels costos  mentre que la resta  ( una quarta part) serà a càrrec del bisbat.

Ës important aquesta concòrdia ja que s’aplicaran les  mateixes proporcions en les despeses corresponents quan s’instal·li el primer rellotge autònom (qua toca per si mateix) a la Catedral de Vic.  En efecte será a l’any 1444 quan el muncipi i el capítol catedral signen  un contracte amb el rellotger palamosí Joan de la Pedra el qual es comprometrà a fabricar un rellotge per a la ciutat per la quantitat de 280 florins i 154 lliures amb el Compromís de dedicar-se al seu paratge i manteniment durant els set anys següents a la seva instal·lació.

Cal tenir en compte que el rellotge de la catedral de Vic, va ser tercer que s’instal·là en una Catedral en tot el regne d’Aragó (després dels campanars de les catedrals de València i Lleida ) Emperò a Barcelona consta un rellotge autònom a partir de 1401, construït per Bernat Desplà, només que de vida efímera ja que a la seva mort (1409) ja ens diu la crònica que es tornen sonar les hores a mans. Fins el de 1490 no es pot parlar d’un rellotge eficient que estalviï als sonadors de la Catedral de Barcelona, els tocs manuals. Aquest rellotge monumental serà a càrrec de Jaume Ferrer, el mateix que havia vingut a Vic, l’any 1483, a fer una reparació a causa d’una “avaria adop i afinament del relotge”, cobrant 8 lliures pel seu salari” . Vic – tal com hem dit- va ser una de les ciutats pioneres en tenir un rellotge de mecanisme autònom essent Joan de la Pedra, un dels primers rellotgers que tenim notícia de tot Catalunya.

De la importancia del rellotge per a la ciutat en podem treure conseqüències pràctiques si ens atenem al Compromís que adquirien al segle XV els representants  de la ciutat a fi efecte de vetllar pel seu bon funcionament. “Los honorables consellers son obligats dues voltes l’any d’anar a visitar i veure lo relotge en companyia de qui se’n ocupa juntament amb d’altres homens sian de l’ofici, per tal de veure si hi manca res, si hi fa falta  conservació del dit relotge i que hi proveescan el que hi faci falta…”  Amb aquest  article compil·lat en el Cerimonial de Consellers (any 1496), l’Antoni Vila  -Conseller en Cap-  posa  negre sobre blanc les obligacions dels consellers en referencia al rellotge de la ciutat, que en aquells moments i fins el segle XIX, quan el municipi va instal·lar el seu propi rellotge i campanes al Mercadal, va ser per dret propi el de la Catedral.

Hem d’afegir que el rellotge de Joan de la Pedra va resisitir l’embat dels segles amb no poques reparacions i modificacions. Finalment  a principis del segle XX, encara en vida de mn Josep Gudiol, les seves paraules van tenir ressò quan el degà del Capitol, el canonge Jaume Collell signaría l’acta de compra d’un nou rellotge en data 14 de febrer de 1923  (ara fa cent anys) amb la casa UTESA de Sabadell, després que el rellotger de Vic Joaquim Benet que era l’encarregat ordinari de fer el manteniment de l’antiga maquinària medieval aconsellés el seu recanvi per desgast i envelliment.

Cal fer constar que en data del 14 d’agost de 1923, la comissió del Capítol dona comta de l’entrega del nou rellotge fabricat per la casa francesa J.L. Odobey  de Mórez  (Jura) ja instal·lat i s’encarrega al reverend Dalmau que li dóni corda tots els dies. Aquesta maquinària passada la guerra civil i fins als anys vuitanta del segle passat va estar a cura del darrer campaner de la Catedral en Francesc Serinanell que era l’encarregat ordinari de pujar les peses a braços per mitjà d’una  manovella.  Des que es va electrificar el seu mecanisme, per la casa Carod de Barcelona, desproveïnt-lo del seu funcionament exclusivament i originalment mecànic el rellotge de la Catedral ha seguit donant les hores i els quarts a tot el veïnat i vila fins fa un parell d’anys que es va aturar per les obres  de condicionament i reforma de la Cúria Fumada.

Al cap i a la fi i després de finalizar les obres i de la reparación d’un dels motors i la centraleta del rellotge i coincidint amb la festa major de la ciutat podrem tornar a sentir el so de les seves campanes , unes campanes civils conservades íntegrament passada la guerra (la dels quarts obrada per Coromina d’Olot  l’any 1724 i la de les hores fosa pel vigatà Damià Ventulà  l’any 1803) en nom del patrimoni inmaterial que representen, la mil·lenària historia del mateix campanar  i en pro del servei públic a la ciutat que el rellotge ha prestat secularment.

 

Miquel S. Cañellas   (publicat a El 9 NOU el 10-07-2023)