Campanes civils de Vic; un patrimoni més que centenari

-

S’acosten les campanades d’Any Nou. Des de la proximitat dels campanars de l’ajuntament de la ciutat i del cloquer de la catedral, encara avui podem gaudir i escoltar el mateix so que varen poder escoltar les oïdes de les nostres generacions precedents. Es tracta del sò que emeten  tres peces emblemàtiques que ocupen els punts més àlgids de la ciutat i per tan palesen la importància de la seva situació estratègica i la importància del seu ús en tant que avisadors de senyals horàries que es varen mantenir al seu lloc -degut a la seva utilització civil – fins i tot durant els períodes bèl.lics del segle XIX  i del segle XX  en ocasió de la maltempsada de la guerra del  trenta-sis durant la qual s’esbatanaren  gran quantitat de campanes litúrgiques. 


Campaneta dels quarts any 1724
Parlem de la campana més antiga que ocupa el cimal de la Catedral de Vic. Fabricada fa tres-cents anys, la campana dels quarts va ser fosa l’any 1724 per Miquel Coromina d’ Olot i està dedicada a Sant Pere, patró de la Catedral. Tot fa suposar que és en aquestes dates  (inicis del segle XVIII) quan s’aixeca el campanar romànic i és transforma el seu cimal en una mena de comunidor amb el gabial barroc superior que sustentarà les dues campanes del rellotge. Una forma d’acabament que es va voler mantenir en les reformes del cloquer acabades de facto a mitjans anys setanta del segle passat i que com va expressar Eduard Junyent l’any 1976, lluny d’inventar un nou cimal ignot es va optar per “ tenir  en compte especialment els estudis i solució de la part alta sobreafegida perquè no hi contrastés i per tal com s’expressés en l’estructura de factura barroca dintre la silueta viscuda pels vigatans”.

Però al rellotge de la catedral -que havia estat durant segles i per antonomàsia- el rellotge de la ciutat, li va sortir un competidor i servidor públic que s’enlairà dins d’una torreta en un racó del Mercadal, a la façana de la Casa de la Ciutat,  a partir del Trienni Liberal (1820-1823) coincidint amb un curt període de desamortitzacions  conventuals. L’ajuntament pretenia saldar un deute històric amb el capítol catedral amb qui compartia des de feia segles la utilització dels tocs civils. Una maquinària de rellotgeria del convent de sant Josep va ser l’esquer sostret en temps convulsos per decidir-se a construir la torre i encimbellar-hi les dues campanes (quarts i horària) que tal com ens descriu la inscripció epigràfica signaren l’any 1823 (enguany s’han acomplert els dos-cents anys) els fonedors Mestres de Calaf, Rivera de Solsona i Manel Forcada el vigatà i pare del darrer campaner de la ciutat.

Campanes civils de l' Ajuntament  : any 1823

Ara que a la nostra ciutat ha sorgit un grup de campaners que puntualment ja  varen tocar per la prèvia del Mercadal, la festa de la Purísssima i el dia 10 de desembre jornada internacional pels Drets Humans , creiem en la revalorització instrumental d’aquests instruments tan característics del nostre patrimoni.  Un element sonor tan nostrat i propi de la nostra matriu cultural que en el seu moment el toc de campanes (octubre de 2017) ja va ser declarat per la Generalitat de Catalunya com a “Element festiu patrimonial d’interès nacional”  i encara més properament , el  30 de novembre de 2022 el toc manual de campanes ha estat ha estat reconegut per la UNESCO com a “Patrimoni immaterial de la humanitat”. Qui sap s’ l’any vinent , amb el nou grup de campaners de Vic,  podriem celebrar l’entrada del Nou Any des del bell mig del Mercadal. Seria una notícia com  “per aixecar les campanes al vol “ . 

 

Miquel S. Cañellas                         

publicat a  El 9 NOU  de 29 de desembre de 2023

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Més i Major que mai ¡¡

-
Imatge
 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns ardits, es tornarien a  recuperar.  Dura
Més informació

Festa Major del Barri del Remei - " La tragella d'en Quimet"

-
Imatge
  La tragella d’en Quimet La ciutat de Vic, abans dels anys cinquanta abarcava el seu nucli antic, les rambles, els cinc carrers itinerants i l’eixample i plaça dels sants Màrtirs. Una ciutat petita de 15.000 habitants. El carrer del Remei era com un apèndix exterior del carrer de sant Pere.   Era l’any 1954 quan els primers tractors, els tres primers tractors que hi havia a Vic, varen començar a rompre els terrenys adjunts a la Calla, al barri del Remei i finalment a les Cases del Sindicat   vers l’any 57. Es en Quimet Font qui ens ho explica, tractorista pioner abans no arribessin a Vic les excavadores, les retros i els toros de feinejar els terrenys i explanar solars.   Al costat   d’en Joan Bau d’el Corral, en Puigventós i en Macià de la Calla amb els tractors i la tragella (remolc per a explanar i tombar el terreny) Vic començava a créixer cap al Sud superant un reguitzell de masies i masos que desapareixerien per la pressió migratòria i per un incentivat progrés que a partir de
Més informació

El seguici de la Festa Major de Vic ( IX )

-
Imatge
  El lleó de Vic, la darrera figura del bestiari incorporada al seguici l'any 2021 amb música de Lluis Toran  “EN DEFENSA PRÒPIA ...”                         La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,   havia   propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació   de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns   mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,   quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se   de fórmules anacròniques, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’
Més informació