Rellotges, Història i Patrimoni

  Després de 15 anys, torna a funcionar el rellotge històric de la farmàcia Genís a Vic   Si Vic té un rellotge públic que presideix el Mercadal, no és menys cert que compta amb un segon rellotge que ve de camí al vianant que l'esguarda des del pla de Santa Clara, cantonada rambla del Carme i carrer de Manlleu.   Es tracta del rellotge de l'antiga farmàcia de can Genís.   Una peça singular que darrerament   (desembre del 2020) s'ha modernitzat a la quieta amb la substitució de la seva antiga màquina de peses i pèndola per un model de rellotge actual de precisió.     L’antiga màquina, de considerable valor patrimonial, feia 15 anys   que havia deixat de funcionar regularment. Parlem d’un rellotge patró Morez adaptat (propi   de finals del XIX principis del XX) que en el seu moment s’utilitzava per a instal·lacions petites com escoles o cases residencials. Una màquina com aquesta estava instal·lada al rellotge públic de la Univer...

Una torre emblemàtica que ha fet història Un barri tant actiu i vital com l'antiga Vila de Gràcia a Barcelona no podria deixar de tenir un monument emblemàtic que ha fet història.  Es tracta de la seva icònica Torre del Rellotge . Un torre monumental de 33 metres d'alçada, que conté al seu cimal un rellotge de quatre esferes capçat per un gabial de ferreria que sosté dues campanes. Una d’elles, la Marieta, la més gran i coneguda campana de les hores fou obrada pel mestre fonedor Isidre Pallarès. Conté una decoració amb un fris molt treballat en el que s’hi pot observar l’escut de Gràcia i els relleus de Sant Isidre, la Mare de Déu de Gràcia i el Santíssim Sagrament. La maquinària del rellotge original va ser construïda pel rellotger d'origen suís, Albert Billeter un rellotger establert a Gràcia entre 1850 i 1880 al carrer de l'Àngel n. 83 (Can Pardal), cantonada Torrent de l'Olla, on fundà la seva "Fábrica de Relojes de Torre para Iglesias, Ferro carriles, Fábr...

    Del Prat al Parc, de la reforma a la “contrareforma” Observant un gravat de la ciutat de Vic de principis del segle XIX, des del seu cantó de migdia, se’ns apareix davant de tot un llarg passeig amb arbrat que ressegueix la riera del Mèder. Aquest lloc tan conegut  secularment utilitzat com a lloc d’esbarjo i esplai per als vigatans ben aviat va prendre el nom que li esqueia  popularment: el Prat de la Riera, un nom que el nomenclàtor municipal va oficialitzar l’any 1755 i que passats els anys prendria en les seves dues meitats sengles noms diferenciats : Passeig de Pep Ventura i Plaça de Balmes. El Prat de la Riera, en l’actualitat i des de 1933 oficialment Passeig de Pep Ventura,  havia estat no fa pas tants anys, recinte firal i destinació del parc d’atraccions de la Festa Major. Però secularment , ho hem comentat abans havia estat i encara és un lloc d’esbarjo social, lliure d’impediments i hortes, que estaven arrapades al carrer de Sant Pere, entre elle...

Constructor del primer rellotge de la Catedral de Vic Joan de la Pedra (1380-1460 aprox.) ja era un artesà bregat, quan va venir a Vic, cridat pels síndics del consell municipal de la ciutat a oferir els seus serveis com a serraller i rellotger de prestigi.  El cas és que en temps de Martí l’Humà (1396-1410) aquest traçut artesà ja trepitjava palau en condició de rellotger de confiança del darrer monarca de nissaga catalana.  Precisament i segons fan constar en el seu treball Farrer i Xarrié  (*) “Johanunço de la Roqua (així el denominen les cròniques) havia rebut  aquells dies un particular encàrrec del rei Martí per tal que li reparés un rellotge de soneria que havia rebut del rei de Navarra   Amb aquesta carta de recomanació, de ben segur que era un dels artesans més prestigiosos del regne. El prestigi del mestre rellotger :“magiser orolorogiorum habitator ville Palamós”  havia arribat a la ciutat de Vic i la decisió  de les dues partides civil...

  Durant tot el període de la baixa edat mitjana (segles XII al XIV) podem dir que, llevat de casos excepcionals  en alguns castells o palaus reials, els campanars i les seves funcions horàries estaven regulats única i exclusivament per l’autoritat i les necessitats de l’església. Ens situem al Vic del segle XIII  i dins d’aquest ambient clerical a l’entorn de l’alou bisbal, podem trobar altra volta una peça més d’aquesta baula vigatana relacionada amb el rellotge de la catedral, l’únic existent al llarg de molts segles, malgrat ser –la ciutat de Vic- una vila medieval mig partida entre les dues jurisdiccions senyorials ( la del compte i la del bisbe) en una situació de dualitat que es perllongaria fins a mitjans del segle XV.    Qui ens fa arribar la notícia d’un primer horologium o aralotge  vigatà serà Josep Gudiol, el primer director i mantenidor del Museu Episcopal . A principis del segle XX, coincidint amb el desig anunciat de part de l’ajuntament de ...

Històries sobre l’enllumenat públic a la ciutat de Vic Després de la foscor nocturna més absoluta trencada puntualment per alguna accidental teiera de foc de brasa; l’any 1793, després de la “Guerra Gran” : la lluita contra els  francesos de la Convenció i dels avalots del pa, s’instal•laren a la ciutat de Vic els primers fanalets d’oli penjats a les façanes, en nombre de 252 punts de llum i distribuïts cada dues-centes passes. Malgrat representar un avenç no estaven ben distribuïts i encara en alguns llocs alguns restaven apagats. Així ens ho conta el canonge Collell en les seves “Memòries d’un Noi de Vic”, relatant els jocs de carrer amb els seus amics entorn de l’any 1855 “....també soliem fer posta de valentia, o sia, per desafiar la por. Com que no hi havia només que fanals ab gresols d’oli, y encara pocs, tota aquella banda de la Seu, o sia els carrers de l’Escola, dels Morts i Corretgers quedava deserta i fúnebre “ i segueix el relat unes ratlles més endavant “... Y encara a...

Es rehabilitarà per al seu ús com a espai cultural i cívic    La construcció de l’edifici històric universitari d’estil neoromànic, declarat com a monument artístic i bé cultural d’interès nacional es va iniciar l’any 1862 sota la direcció de l’arquitecte Elies Rogent (1821-1897), el naixement del qual enguany s’acompleix el segon centenari. En el seu primer projecte l’edifici de la nova universitat comptava amb una torre de campanar amb el seu rellotge, a la façana principal; rellotge amb el que s’assegurava l’hora la precisió i el rigor propis de la vida acadèmica. No obstant aquesta torre central no es va construir mai. En el lloc de la torre s’hi va projectar (any 1877) la gran espadanya del pòrtic central presidit per l’enorme blassó reial i dos medallons que encara podem observar. Per contra, es van construir dues torres bessones, una a l’extrem de cada ala de l’edifici ; la del cantó de migdia , xamfrà amb el carrer d’Aribau, és la que es va reservar per al ...