Rellotges, Història i Patrimoni

FANALS MONUMENTALS AL MERCADAL DE VIC (I)  Dos-cents anys de clarors i ombres   " La manifiesta oscuridad de la espaciosa Plaza Mayor, es de suma necesidad remediarla . " Així, de forma lacònica comença l’informe de l’arquitecte municipal Manel Gausa a l’hora de justificar la instal•lació de l’anomenada popularment, aranya o paraigües . Ens estem referint al llarg bàcul de vuit braços que il•luminà el centre del Mercadal des de 1959 fins el 1981, any de la seva jubilació.   La llum de la Plaça, un problema i un repte per a molts consistoris; sovint la oportunitat per a deixar una petja pretesament immarcescible que ha acabat essent efímera. Tant és així que diuen que digué el Dr. Junyent "res no aguanta a la de la plaça de Vic"(Ausona,2-10-81) Una veritat que té com a única excepció, no pas un fanal, sinó l’anomenada Mare de les Fonts, un templet gòtic cisellat en pedra que ocupà el centre del Mercadal des del 1450 fins el 1821 en que fou desmantellat per ...

     Gairebé com en totes les manifestacions públiques populars, en l’arrel del teatre a casa nostra hi trobem un origen religiós. L’interior de la Catedral va ser el primer espai escènic on des de l’edat mitjana hi tenia lloc la representació dels “Auto Sagramentals”. Com a teló de fons, les reixes del presbiteri, en un enllumenat de ciris i “atxes”. Com a actors un grup de ciutadans, com a tema de les obres escèniques els profunds misteris eucarístics i històries bíbliques. Els actors eren símbols i aquells guions estaven farcits de personatges de tota mena, de figuracions zoològiques de cites de Moisès  i dels profetes, d’àngels i dimonis, d’àligues de cartró, de gegantons de fusta... Però amb el temps la coreografia va anar més enllà del que en un sentit estricte passava del tema religiós. Serà llavors quan els actors seran discretament “expulsats” del temple.  La Plaça de la Catedral va acollir inicialment aquella plèiade d’actors que improvisaven nous epis...

Joan Pedrals explica l’origen de la dita, que rau en el rellotge de Vic del 1901....     Ben segur que tothom, en alguna circumstància, ha sentit o ha emprat la frase ”anar a tres quarts de quinze” referida a alguna cosa o fet que no acaba de rodar com era d'esperar; a voltes referit també a aquelles coses o personatges que van sempre a deshora. En resum, desorganització a desdir. El que ja no és tan normal es que qui ho diu o qui ho escolta sàpiguen d’on neix aquesta frase feta, una dita avui tan estesa i habitual. Comencem, tal i com s'ha de fer, pel començament. Ens situem a finals del S. XIX, exactament a mitjans de l'any 1900 i en ple regnat de la Reina Regent Maria Cristina. El Consell de Ministres el presideix en Francesc Silvela. A tot Europa es respira una tendència progressista  “de modernitat”…. i al Regne  de les Espanyes no poden pas ser menys! Per aquells anys, encara, cada racó del país es regia segons l'hora que al mandatari de torn l'hi vingués de g...

 El grup del GDT (Grup de Defensa del Ter) que ja  fa una pila d’ anys que vetlla per  la vida d’un riu cabdal per la nostra comarca , va tenir, en el seu moment,  la bona pensada de sol•licitar els permisos a l’ajuntament de Manlleu per tal d’instal•lar un petit embarcador a la riba esquerra, just davant per davant de l’actual  Museu Industrial del Ter. El paratge al voltant d’aquest embarcador, que el podríem qualificar gairebé d’idíl•lic (ja el voldríem els vigatans  però ens falta  el riu) aplega cada cap de setmana d’estiu a públic de tota mena que aprofitant el servei de taules de bar que el mateix grup del GDT  gestiona,  aprofita l’ocasió per gaudir del microclima agradable que les aigües aporten mentre gaudeix del regal afegit d’un recital d’autor, grup musical o poeta  que amenitza la vetllada.     L’avinentesa i un bon reclam ens ha portat, els darrers caps de setmana a l’embarcador del Ter. En la primera ocasió per...

     Aquesta és una reclamació reiterativa. És una petició que s'ha fet en dues ocasions a través de les planes de El 9 NOU, amb la promesa per part de l'Ajuntament que les faroles tornarien al seu lloc. Vist la situació actual (en la que no han aparegut ni s'han instal·lat les antigues peces) em remeto altra volta i a través d'aquest Blog a les paraules que vaig subscriure anteriorment....   A principis del segle XX, es van instal•lar, flanquejant l’entrada de l’antic Hospital de la Santa Creu, uns fanals modernistes amb vidre emplomat molt peculiars amb l’anagrama vermell de la institució. Eren tots dos una magnífica contribució a aquell espai renaixentista de l’hospital vigatà. Farà tres anys en ocasió (o aprofitant) les obres de l’església però es van desmuntar del lloc i no han tornat a aparèixer, deixant orfes els dos pals de ferro forjat que els sostenien, Algú ens podria explicar la causa del seu desmuntatge i posterior desaparició ? Es que no eren elements r...

       Podria dir que m’ha sorprès  gratament que algú com la senyora  Carme Rosés de Ciutadans per la Defensa del Patrimoni, reivindiqués des d’aquestes planes (v. 9 Nou de 23-05-03) la imperiosa necessitat de fer més atenció al nostre patrimoni monumental i vindicar-ne el seu respecte, conservació i millora. Podria afirmar de debò que em va sorprendre el seu article si no conegués el tarannà i la vocació conservacionista de l’autora que ha fet sovint bandera d’aquests temes per imperiosa necessitat vocacional,  amb un llenguatge clar i desacomplexat. M’imagino la rialla  burleta i els comentaris sorneguers d’alguns benamats  vigatans d’origen o d’adopció,  després d’haver llegit pel damunt  i  a cua d’ull l’article de Rosés. Potser el mateix posat que adoptaran quan llegeixin aquestes ratlles. M’hauria  sorprès gratament , i ara reprenc el fil inicial, si un article d’aquest calat l’haguessin subscrit els  nous...

   El fet que posem el punt de mira de manera privilegiada sobre el rellotge públic i les campanes, el seu ús i la seva evolució al llarg dels temps, no ens ha de fer oblidar un element arquitectònic  imprescindible, anterior al rellotge i a les mateixes campanes: el campanar. Es l’element material que es mantingué secularment com a torre d’avís i senyals i més endavant,en la majoria dels casos -quan hi ha rellotge- ens informa del pas del temps. Sense aquesta atalaia física, ni la feina de l’home o la màquina que percudeix el batall ni la potència sonora de la campana, servirien massa de res; i és que la torre de guàrdia, anterior al campanar, serà posteriorment un element  imprescindible per a la propagació del so  de les campanes. Però les campanes, no són fruit de l’atzar, ni van aparèixer de cop i volta enmig d’un erm cultural impermeable a les influències del món antic. Està del tot establert i és conegut pels historiadors de les antigues civilitzacions, q...