Rellotges, Història i Patrimoni

  Definitivament i després d’assegurar-me que l’anunci del concert de la Banda Simfònica de la Federació Catalana de Societats Musicals, d’aquest dissabte a la biblioteca Triadú, només havia arribat al seu públic potencial a través de la nota breu d’una columna de la secció de cultura d’aquest mitjà, he de canviar el registre d’aquest article, necessàriament dolgut. La programació d’aquest concert –segons fons ben informades- venia de lluny i es va programar per aquest dissabte dia 17 de desembre al capvespre de la mà de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Vic i amb el coneixement dels responsables de l’Escola de Música.    El que fa estrany, després de repassar totes les agendes dels diferents mitjans gràfics i digitals, incloent l’agenda digital de l’Ajuntament   i la de l’Emvic, no hem trobat cap més ressò o publicitat que el referit a les planes i l’agenda del cap de setmana de El 9 Nou. Amb això, algú podria pensar que ja era suficient, però toth...

  Una història de campanes i campaners   En aquesta història que segueix, no ens referim a qui toca les campanes, sinó a qui les fabrica o les fon. Es en aquest sentit que els campaners eren anomenats a Catalunya, mestres de seny, de signe o senyal , nom que s’atribuïa a un tipus de campana, que variava també segons les dimensions: campanes esquelles , petita o gran clotxa   destinada als campanars o a l’interior de l’església. Originàriament -segle V- foren anomenades “paulines” en record al seu difusor St. Paulí de Nol·la, bisbe de la Campània al nord d’Itàlia; territori que acabà per cedir el seu nom a l’instrument de bronze al qual ens referim.   Fins el segle XI, els campaners eren frares transhumants i amb el temps la feina passà a mans de seglars. No tenint lloc o taller per dur a terme les seves obres que haurien requerit un posterior trasllat, els fonedors anaven d’un lloc a l’altre allí on eren requerits treballant a ple camp o al peu del campanar d’o...

L’origen conegut de la paraula llatina “Horologium” (el nostre rellotge) l’hem de cercar en el mot primigeni “Hora” i del mot grec = lego ) que vol dir comptar. Una paraula, però, d’arrels històriques clarament egípcies. Remirem en l’envitricollada mitología de l’imperi dels faraons  i ens  trobarem amb un nom fontal:   “Hor “ (Horus grecollatinitzat) rei del Cel;  amb cos d’home i cara de falcó que recorre a diari la volta celeste.  Per al món grecollatí, que s’abeura del món egipci,  la paraula es relacionarà ben aviat amb el temps i les estacions, ja que l’atribució divina a la Grècia clàssica s’havia personificat en Zeus, “déu” suprem  de l’Olimp. D’aquesta manera el mot “Hora” es transferia a uns nous personatges:  les “Hores” , filles de Zeus i Temis, les tres deeses  personificades en les Tres Estacions. I és que la Grècia antiga, sols en considerava tres: la primavera (Tal.lo), la Tardor (Carpo) i l’Estiu (Axo).  En els poem...

L’avinentesa de la festa de Santa Cecília, patrona de la música,obsequiada tanmateix amb les consegüents celebracions festives i reivindicatives amb que ha arribat enguany : Concert del Gloria de Vivaldi a l’Orfeó Vigatà, concert d’alumnes amb adhesions “anti retallada” a l’Escola de Música de Vic, em brinda l’oportunitat de posar  damunt la taula, ara que els ànims s’han encalmat, alguna de les idees clau de la peça oratòria que, Rafael Subirachs i Vila, va dur a col·lació fa poques setmanes a la Sala de la Columna de l’ajuntament de Vic,coincidint amb la inauguració del Curs 2011-2012 de l’EMVIC. Més enllà del que el conferenciant va expressar i puntualitzar sobre la trajectòria musical del seu pare, el mestre Rafael Subirachs i Ricart, i la seva tasca professional com a director de l’Orfeó Vigatà, l’Escola de Música de Vic i la Banda Municipal, el que ens interessa remarcar –ara que el moment s’hi escau- és el concepte aportat per Subirachs Vila de “música d’escola vigatana” o m...

Ara fa quatre anys que Vic commemorava a la quieta el setè centenari de la creació del seu primer govern municipal.  Per a entendre aquest esdeveniment ens cal remuntar-nos a un seguit de causes històriques que comencen després de la repoblació de la Plana per part de Guifré el Pilós (840-897 ).  Efectivament per un seguit de fets polítics que s’iniciaven al segle IX amb el decret del rei Otó que atorgava la jurisdicció de la ciutat al bisbe de Vic, la situació havia derivat de l’única cap a la doble jurisdicció a partir de 1088 quan el bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà  (atiat per necessitats bèl·liques de la conquista sarraïna a la tarraconense) cedeix la part alta de la ciutat a Guillem Ramon II de Montcada, el senyor del castell. Des d’aquest moment doncs la ciutat de Vic quedaria migpartida en dues jurisdiccions: la del bisbe (part jussana) i la del comte (part sobirana) . Aquesta situació es perllongà més enllà de l’any 1315 que és quan el bisbe Berenguer de Guàrdi...

  Tal i com ens diu Joan Arimany en el seu bloc Devocioteca, dedicat a la tradició del santoral “La figura del sant Patró, ha esdevingut històricament en el marc de la tradició catòlica, el protector d’un grup humà. Així, el patró és aquella figura amb vinculació celestial que es considera més estretament relacionada amb una o diverses persones” i s’ha d’entendre també a un ofici. Fortificacions que es convertiren en cloquers Es dels tres patrons dels campaners de que parla aquest reportatge que comença pel més conegut i popular de tots ells. Sant Paulí de Nola.   És el el patró dels campaners catalans Va néixer a Burdigala (Bordeus) en el si d'una família senatorial l'any 355. A causa dels diferents càrrecs que ostentà, viatjà per diversos llocs de l'imperi el que li permeté fer nombroses coneixences, entre elles la de Sant Agustí i Sant Ambròs. A Bordeus, coneix a Sant Delfí, bisbe de la ciutat, amb el que tindrà nombroses converses que el feren decidir a fer-se batejar. ...

Mentre que de les festes de beatificació celebrades a Vic l’any 1779 va quedar-ne una detallada exposició gràcies a la ploma d’un trinitari vigatà fra Antoni de Sant Jeroni, testimoni directe d’aquelles  solemnitats, les festes de Canonització celebrades entre els dies 23 i 26 d’agost de 1862, varen ser recollides pel periòdic vigatà “El Ausonense” en forma de fulletó. Com diu Miquel S. Salarich “La canonització del beat Miquel dels Sants es va celebrar a Roma el dia 8 de juny de 1862, Dominica de Pentecosta, durant el pontificat d’un dels sants pares de més acusada personalitat en la història dels successors de Sant Pere: Pius IX”.  La solemnitat de la canonització va coincidir amb la celebració del Concili Vaticà I i amb la canonització dels vint-i-set confessors de la fe cristiana martiritzats al Japó. La presència de gran nombre de cardenals, bisbes i arquebisbes contribuïren si hi cap encara més a fer la festa de la Canonització més lluïda. De Vic hi van assistir el seu b...