Entrades

Casernes i milicia a la ciutat de Vic (I)

Imatge
           L’origen medieval de les partides d’autodefensa tenen la seva base normativa en l’establiment del sagramental  de 1068 i d'un usatge denominat Princeps namque . Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial i militar conferit al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de Jaume I , al segle XIII. Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats –com tot dret feudal– mitjançant fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui " metent so ". D'aquesta última manera, del repic de campanes (o bé so metent ), en sorgeix el nom posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del segle XVI, quan el mot sometent substitueix el mot host . De la frase metre so , doncs, se’n deriva el mot sometent . Quan el so era via fora , s'anava a guerrejar fora de la terra. En els segles XVI i XVII adquirí un paper fonamentalment policial –contra ban...

Plets i enraonies sobre el rellotge de la Ciutat

Imatge
 “Los honorables consellers son obligats dues voltes l’any d’anar a visitar i veure lo relotge en companyia de qui se’n ocupa juntament amb d’altres homens sian de l’ofici, per tal de veure si hi manca res, si hi fa falta  conservació del dit relotge i que hi proveescan el que hi faci falta…”  Amb aquest  capítol del Cerimonial de Consellers (seg. XV), l’Antoni Vila  posa blanc sobre negre les obligacions d’aquests en referència al manteniment del rellotge de la ciutat, que en aquells moments i fins el segle XIX, va ser per dret propi el de la Catedral.   Un conjunt de normes les del Conseller en Cap publicades l’any1496 que ens demostren la importància del rellotge en la vida de la ciutat però que també  afecten a totes les obligacions corporatives dels Consellers que anaven des del vestuari de cerimònies, passant per les obligacions de revisar les instal·lacions de les fonts i obres de la ciutat o bé sobre el protocol de com s’han de rebre les auto...

"Big Ben" : Tretze tones i escaig de so

Imatge
  La Torre del Rellotge de Westminster La «Torre Elisabet» (Elizabeth Tower) o la Torre del Rellotge de Westminster es troba a la cantonada nord-oest de l'edifici que acull la seu de les dues cambres del Parlament Britànic i va ser construïda l'any 1858 com a part del nou edifici dissenyat per Charles Barry, després que el vell palau de Westminster fos destruït pel foc la nit del 16 d'octubre de 1834.  L'estil gòtic va ser triat finalment per la necessitat de l'imperi britànic de diferenciar de la resta de nacions en aquells dies, que ells consideraven menys fortes, on els seus parlaments es regien principalment per l'estil clàssic. Encara que no està oberta al públic, els residents al Regne Unit poden visitar la torre a través dels seus representants parlamentaris (Members of Parliament).  La torre està dissenyada a l'estil gòtic victorià, i té 96 metres d'altura: el cos de la torre (61 m.) consisteix en un enrajolat amb revestiment de pedra, els 35 met...

El rellotge del Poliorama

Imatge
  Del magnífic rellotge de Billeter a l’actual màquina electrònica   Baixant per les rambles de Barcelona, al nº 115 d’aquest emblemàtic passeig hi trobem un singular edifici d’estil eclèctic que hostatja als seus baixos el reconegut  Teatre Poliorama però que en el seu conjunt representa i és la seu de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona (RACAB)  Aquest edifici   que té una façana presidida per dues figures   alades, obra de Manuel Fuxà, una torre octogonal i dues torretes d’observatori astronòmic per capçana, va ser finalitzat l’any 1891 per   l’arquitecte Josep Domènech i Estepà (1858-1917). Aquest mateix any des d’aquesta seu s’inaugurava el Servei Oficial Horari   de la ciutat amb el rellotge que presideix encara avui el punt central d’aquesta façana de les rambles. Més endavant i quan les condicions atmosfèriques de dins la ciutat ho aconsellaren la funció dels dos observatoris de les Rambles va passar (any 1904) a l’...

Una banda que mereix tornar a Vic

Imatge
  Definitivament i després d’assegurar-me que l’anunci del concert de la Banda Simfònica de la Federació Catalana de Societats Musicals, d’aquest dissabte a la biblioteca Triadú, només havia arribat al seu públic potencial a través de la nota breu d’una columna de la secció de cultura d’aquest mitjà, he de canviar el registre d’aquest article, necessàriament dolgut. La programació d’aquest concert –segons fons ben informades- venia de lluny i es va programar per aquest dissabte dia 17 de desembre al capvespre de la mà de la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Vic i amb el coneixement dels responsables de l’Escola de Música.    El que fa estrany, després de repassar totes les agendes dels diferents mitjans gràfics i digitals, incloent l’agenda digital de l’Ajuntament   i la de l’Emvic, no hem trobat cap més ressò o publicitat que el referit a les planes i l’agenda del cap de setmana de El 9 Nou. Amb això, algú podria pensar que ja era suficient, però toth...

La nissaga dels Forcada: fonedors vigatans

Imatge
  Una història de campanes i campaners   En aquesta història que segueix, no ens referim a qui toca les campanes, sinó a qui les fabrica o les fon. Es en aquest sentit que els campaners eren anomenats a Catalunya, mestres de seny, de signe o senyal , nom que s’atribuïa a un tipus de campana, que variava també segons les dimensions: campanes esquelles , petita o gran clotxa   destinada als campanars o a l’interior de l’església. Originàriament -segle V- foren anomenades “paulines” en record al seu difusor St. Paulí de Nol·la, bisbe de la Campània al nord d’Itàlia; territori que acabà per cedir el seu nom a l’instrument de bronze al qual ens referim.   Fins el segle XI, els campaners eren frares transhumants i amb el temps la feina passà a mans de seglars. No tenint lloc o taller per dur a terme les seves obres que haurien requerit un posterior trasllat, els fonedors anaven d’un lloc a l’altre allí on eren requerits treballant a ple camp o al peu del campanar d’o...

De l'hora i els rellotges

Imatge
L’origen conegut de la paraula llatina “Horologium” (el nostre rellotge) l’hem de cercar en el mot primigeni “Hora” i del mot grec = lego ) que vol dir comptar. Una paraula, però, d’arrels històriques clarament egípcies. Remirem en l’envitricollada mitología de l’imperi dels faraons  i ens  trobarem amb un nom fontal:   “Hor “ (Horus grecollatinitzat) rei del Cel;  amb cos d’home i cara de falcó que recorre a diari la volta celeste.  Per al món grecollatí, que s’abeura del món egipci,  la paraula es relacionarà ben aviat amb el temps i les estacions, ja que l’atribució divina a la Grècia clàssica s’havia personificat en Zeus, “déu” suprem  de l’Olimp. D’aquesta manera el mot “Hora” es transferia a uns nous personatges:  les “Hores” , filles de Zeus i Temis, les tres deeses  personificades en les Tres Estacions. I és que la Grècia antiga, sols en considerava tres: la primavera (Tal.lo), la Tardor (Carpo) i l’Estiu (Axo).  En els poem...