Rellotges, Història i Patrimoni

L’avinentesa de la festa de Santa Cecília, patrona de la música,obsequiada tanmateix amb les consegüents celebracions festives i reivindicatives amb que ha arribat enguany : Concert del Gloria de Vivaldi a l’Orfeó Vigatà, concert d’alumnes amb adhesions “anti retallada” a l’Escola de Música de Vic, em brinda l’oportunitat de posar  damunt la taula, ara que els ànims s’han encalmat, alguna de les idees clau de la peça oratòria que, Rafael Subirachs i Vila, va dur a col·lació fa poques setmanes a la Sala de la Columna de l’ajuntament de Vic,coincidint amb la inauguració del Curs 2011-2012 de l’EMVIC. Més enllà del que el conferenciant va expressar i puntualitzar sobre la trajectòria musical del seu pare, el mestre Rafael Subirachs i Ricart, i la seva tasca professional com a director de l’Orfeó Vigatà, l’Escola de Música de Vic i la Banda Municipal, el que ens interessa remarcar –ara que el moment s’hi escau- és el concepte aportat per Subirachs Vila de “música d’escola vigatana” o m...

Ara fa quatre anys que Vic commemorava a la quieta el setè centenari de la creació del seu primer govern municipal.  Per a entendre aquest esdeveniment ens cal remuntar-nos a un seguit de causes històriques que comencen després de la repoblació de la Plana per part de Guifré el Pilós (840-897 ).  Efectivament per un seguit de fets polítics que s’iniciaven al segle IX amb el decret del rei Otó que atorgava la jurisdicció de la ciutat al bisbe de Vic, la situació havia derivat de l’única cap a la doble jurisdicció a partir de 1088 quan el bisbe Berenguer Seniofred de Lluçà  (atiat per necessitats bèl·liques de la conquista sarraïna a la tarraconense) cedeix la part alta de la ciutat a Guillem Ramon II de Montcada, el senyor del castell. Des d’aquest moment doncs la ciutat de Vic quedaria migpartida en dues jurisdiccions: la del bisbe (part jussana) i la del comte (part sobirana) . Aquesta situació es perllongà més enllà de l’any 1315 que és quan el bisbe Berenguer de Guàrdi...

  Tal i com ens diu Joan Arimany en el seu bloc Devocioteca, dedicat a la tradició del santoral “La figura del sant Patró, ha esdevingut històricament en el marc de la tradició catòlica, el protector d’un grup humà. Així, el patró és aquella figura amb vinculació celestial que es considera més estretament relacionada amb una o diverses persones” i s’ha d’entendre també a un ofici. Fortificacions que es convertiren en cloquers Es dels tres patrons dels campaners de que parla aquest reportatge que comença pel més conegut i popular de tots ells. Sant Paulí de Nola.   És el el patró dels campaners catalans Va néixer a Burdigala (Bordeus) en el si d'una família senatorial l'any 355. A causa dels diferents càrrecs que ostentà, viatjà per diversos llocs de l'imperi el que li permeté fer nombroses coneixences, entre elles la de Sant Agustí i Sant Ambròs. A Bordeus, coneix a Sant Delfí, bisbe de la ciutat, amb el que tindrà nombroses converses que el feren decidir a fer-se batejar. ...

Mentre que de les festes de beatificació celebrades a Vic l’any 1779 va quedar-ne una detallada exposició gràcies a la ploma d’un trinitari vigatà fra Antoni de Sant Jeroni, testimoni directe d’aquelles  solemnitats, les festes de Canonització celebrades entre els dies 23 i 26 d’agost de 1862, varen ser recollides pel periòdic vigatà “El Ausonense” en forma de fulletó. Com diu Miquel S. Salarich “La canonització del beat Miquel dels Sants es va celebrar a Roma el dia 8 de juny de 1862, Dominica de Pentecosta, durant el pontificat d’un dels sants pares de més acusada personalitat en la història dels successors de Sant Pere: Pius IX”.  La solemnitat de la canonització va coincidir amb la celebració del Concili Vaticà I i amb la canonització dels vint-i-set confessors de la fe cristiana martiritzats al Japó. La presència de gran nombre de cardenals, bisbes i arquebisbes contribuïren si hi cap encara més a fer la festa de la Canonització més lluïda. De Vic hi van assistir el seu b...

Els records d'infantesa  ens porten a  una nit de Sant Joan  màgica i força més tranquil.la que les d'avui, clapejada arreu per  punts de llum oscil·lants que contrastaven  amb la fosca de la nit. Encimbellar-se al turó de  Sant Marc, damunt la vila de Calldetenes o al mateix Puig d'en Planes a tocar la  ciutat de Vic, representava per a molts de nosaltres un petit esforç que es recompensava amb la visió nocturna d'una Plana clivellada per un estol de  sentinelles brillants. Era la gent de pagès sobretot qui apilava  a l'era de la casa  tota mena de brancatges i fustam  envellit per tal d'abrusar-los amb el foc purificador i festiu de la nit  més curta de l'any. A ciutat,  la mainada , sobretot la dels barris populars i perifèrics (carrers de Sant Pere, Manlleu, Sant Francesc, el Remei i el carrer de Gurb) havia començat a reunir, des d'algunes setmanes abans,  en un inacabable pelegrinatge  pidolar casa per casa...

Em sembla de justícia informar al lector, abans de seguir endavant, que, qui subscriu aquestes ratlles va implicar-se en el seu moment (any 1981) en una campanya cívica que demanava als responsables de les regidories corresponents la implantació d’un “carril bici” a la nostra ciutat. Des d’aquesta posició, favorable d’entrada, a la senyalització del que també pot qualificar-se com a “carril verd”, potser podran estranyar algunes de les opinions que exposo tot seguit. D’entrada el carril bici, és un bé positiu per a la ciutat. No citaré les múltiples avantatges que suposa prescindir del vehicle privat i apuntar-se a mitjans més nets, menys costosos i menys sorollosos; són òbvies. Unes avantatges per a l’usuari del carril certament, però que reverteixen conseqüentment a favor d’una millor mobilitat i a la descongestió del trànsit urbà.  En aquest cas la recent publicació d’un “Mapa de mobilitat sostenible” per part de l’Ajuntament de Vic (maig de 2003), amb la informació detallada so...

Objectiu: recuperar el rellotge del Carme Més d'una vegada  hem hagut de sentir en alguna conversa de carrer sobre la desconeixença que la Catedral de Vic té un rellotge públic. Doncs si i pel  fet que no tingui esfera visible des del carrer no vol dir que no tingui rellotge. Només cal escoltar els seus batalls cada quart d'hora i a les hores en punt per saber que des del segle XV va començar a funcionar amb una màquina autònoma essent durant força segles, l'únic rellotge públic de la ciutat. El rellotge de Vic. No cal dir que el més conegut avui és el rellotge de Plaça que no s'aconseguí instal·lar-lo fins que l'Ajuntament construí la torreta l'any 1823. Un rellotge que al llarg de la seva vida ha tingut cinc maquinàries diferents fins arribar l'actual instal·lada l'any 1995 i que es mou per senyalització electrònica de gran fiabilitat.  Però als convents de Vic (Trinitaris, Dominicans, Sta Teresa, Sta. Clara, Davallades, Caputxins, Franciscans, Merced...