Entrades

Xemeneies i campanars

Imatge
 Si observéssim una fotografia de Vic de finals del XIX veuríem un paisatge urbà ben definit en què campanars i xemeneies pugnen per perforar el cel amb els seus retallats obeliscs. Quasi al centre de la imatge, un campanar de la Pietat, utilitzat com a torre de vigilància de lliberals contra  carlins, acabava de perdre lamentablement el seu airós teulat cònic que l’havia convertit, des de la seva construccció, en el punt més alt de la ciutat.  Vic 1890  des de la Torre dels Frares amb els garatges de l'Estació en primer terme. Al fons la ciutat amb les seves xemeneies i campanars que pugnen per clivellar el cel amb les seves airoses punxes Però malgrat l’emergència del món industrial i com ja hem fet notar en  capítol anterior, a pesar de les exclaustracions, no hi hagué cap minva d’edificis conventuals, ja que els antics convents rehabilitats per a nous usos es van mantenir dempeus llevat d’un únic cas, el monestir de Sant Josep enderrocat a mitjan segle per c...

Obertura del barri antic i exclaustracions

Imatge
 La ciutat havia començat el segle XIX amb un tímid gest que acabaria per encomanar-se: l’obertura del primer carreró que trencava l’antic pany de muralla, al sector de la rambla del Passeig. Es tracta del carrer de Sant Vicenç, anomenat també de l’Embrolla, pels múltiples plets i enraonies que aquesta gosadia urbanística va suposar. Aquest carrer presenta la peculiaritat,de ser el primer que ostentà  una indicació de trànsit, avui per avui ben conservada al seu primitiu emplaçament. Precisament per la seva originalitat, ens permetem transcriure la seva llegenda, realment explícita: ”Por esta calle no pueden pasar carros, so pena de diez reales” (sic). Així és que, de mica en mica, igual que les petites venes aboquen el seu fluid al torrent circulatori dels grans vasos, els carrers del barri antic, s’anaren connectant progressivament al corrent circulatori de les rambles. Després del de Sant Vicenç (1805), s’obrí, nou anys més tard, el carrer de Santa Maria al costat del bisba...

El segle del Progrés

Imatge
Batalla de Vic en un retrat de Charles Langlois  Malauradament el segle XIX s’estrenava amb un nou conflicte: l’anomenada Guerra del Francès contra les tropes napoleòniques que envairen la península el 1808 per marxar-ne sis anys més tard sense haver aconseguit el seus objectius militars. La nostra ciutat fou ocupada quatre vegades i hagué de patir les conseqüències bèl·liques derivades de la Batalla de Vic, el febrer de 1810, citada entre les victòries napoleòniques a l’Arc de l’Estrella de París i glossada pictòricament  i amb tot detall des del pla de Malla pel pintor de camp Charles Langlois. Tot i la victòria final dels exèrcits espanyols, apoïats per la guerrilla i el sometent, els sis anys de domini napoleònic a la península i la reacció dels autòctons a favor o en contra d’aquesta ocupació introduiren al país conceptes lliberals i revolucionaris que xocaren amb l’absolutisme propugnat per les classes més conservadores. Sense aquest període bèl·lic d’assetjament francès...

La Catedral Neoclàssica

Imatge
  En  l’esmorteïment  urbanístic del temps del barroc, i sota l’impuls de la il.lustració promoguda per una monarquia –la dels Borbons- de clara influència francesa, els prohoms de la ciutat es plantejaren la necessitat social d’habilitar un passeig a l’exterior del nucli urbà, que s’inicià amb l’explanació, el 1753, del Molí d’en Prat per tal de formar-hi una  plaça que correspon al Parc Balmes actual. L’obra es complementà amb la construcció d’un petit arc monumental, anomenat del Vi Gros prop de l’actual pont, i amb l’explanació subsegüent de la zona del Prat de la Riera, que esdevingué el lloc de recreació per excel.lència i un símbol de distinció i prestigi per la ciutat. Vic principis segle XIX. Col·lecció particular Ramon Montanyà   Però el segle de les llums s’acabà, a Vic, amb una obra llargament somniada: la reconstrucció de la Catedral. D’aquella antiga catedral romànica aixecada pel bisbe Oliba, a aquestes alçades -finals del XVIII- ja només en ...

La placeta dels Màrtirs i l'Eixample Morató

Imatge
 Vic havia entrat al segle XVIII, igual que tot Catalunya, amb el conflicte del dret successori entre les branques dinàstiques dels Áustries i els Borbons. La ciutat i el seu Consell, confiant en la major lliberalitat de la dinastia austríaca, van prendre partit per l’arxiduc Carles. Aquesta decidida adhesió de la ciutat a la causa austriacista, va fer que tots els seus partidaris fossin coneguts amb el sobrenom de “vigatans”. La guerra de Successió, va ser guanyada finalment per Felip V, el pretendent borbònic que va abolir les universitats catalanes, entre elles la de Vic i va represaliar durament tot tipus d’oposició. Aquest serà el cas dels compromisaris Francesc Macià (Bach de Roda) i Francesc Paracolls que foren ajusticiats a les forques de les Davallades i del Puig d’en Planes per la seva lluita aferrissada contra les tropes borbòniques, en defensa de la causa austriacista i per les llibertats del país. Font central de la plaça dels Sants Màrtirs  Després de la caiguda ...

La casa de la ciutat

Imatge
 Si Vic posseeix un edifici emblemàtic propi del barroc és  el seu Ajuntament. La casa de la ciutat, però, nascuda al redós de la plaça nova (actual plaça de Sant Felip) amb el primitiu edifici de 1388, ja havia sofert prematurament, el 1403 una primera ampliació amb la compra de la casa d’Andreu Rovira adjunta a l’edifici de Llotja. Aquesta casa es destinà a noves dependències, necessàries, sobretot, a partir de 1450 quan s’unificà el municipi. Primitiu edifici amb la Sala de Llotja de 1388 No havíen de passar gaires anys més per tal que l’edifici de Llotja quedés ampliat per la construcció d’una segona planta damunt la Sala del Consell destinada finalment a arxiu, conservada i recuperada, a l’igual que la resta de l’edifici, en reformes posteriors. Va ser a partir de la segona meitat del segle XVI i principis del XVII que el Consell Municipal anà adquirint, de forma progressiva, les diferents cases adjacents fins a aconseguir arribar, serpentejant entre els carrers i places ...

Un model de ciutat barroca

Imatge
 Tan aviat com s’abandonà el projecte de fortificació, els ciutadans  tornaren a aixecar els ravals. Ara calia lamentar, deixant a part els nombrosos habitatges anorreats, la pèrdua d’edificis singulars  irrecuperables. Alguns de l’època romànica, com el raval i la capella de Santa Eulàlia al sector nord-est. La majoria però d’estil gòtic, com l’antic convent de framenors, del carrer de Sant Francesc; el dels carmelitans, a la meitat del carrer de Gurb, i l’antic monestir de Santa Margarida, al carrer de Sant Pere, que ja s’havia enderrocat alguns anys abans, durant la Guerra dels Segadors. Però la ciutat, es despertaria d’aquell malson amb empenta renovada. Vic Sg. XVIII - Pintura a l'oli propietat de Miquel S. Genís Va ser partir d’aquell moment que, en situar els nous solars a una certa distància de l’antiga muralla on s’adjudicarien molts dels nous terrenys per a l’edificació de convents, quedà esbossat el perfil i l’amplada de les rambles. Així és com, gairebé sense ...