Rellotges, Història i Patrimoni

Si amb anterioritat al segle XII havien sorgit dos nuclis distanciats, extramurs, amb prou entitat com per anomenar-los ravals: el de les Clotes i el de Santa Eulàlia; a partir del moment en què la ciutat va quedar encerclada pel mur defensiu, l’expansió no va tenir altres possibilitats que produir-se en forma de raval.  Els ravals, en aquesta sostinguda  expansió de la població de la Plana, es van anar poblant de pagesos i menestrals, habitants que proveïen la vila dels serveis que aquesta necessitava. Alguns ravals es van formar a banda i banda dels camins que menaven  a la ciutat; són els que anomenem avui carrers itinerants, com el de Sant Francesc, Gurb, carrer de Manlleu i l’antic carreró de Santa Eulàlia, avui Santa Joaquima de Vedruna en la direcció de França. Emmig d’aquests dits oberts que formaven els nous ravals, s’hi conrearen parcel.les on es recollien les hortalises i s’hi criava l’aviram. Quasi tot el proveïment per a emplenar el rebost dels vilatans. Ba...

  La nova vila, ben aviat es va dotar d’altres construccions civils a to amb la seva importància i segons les necessitats de la seva població. Ben aviat, al segle XI a la sortida de la ciutat en direcció a Barcelona, s’hi aixecà el pont romànic de Queralt que traspassava el Mèder per la part més baixa de la ciutat. El seu accés, enfront de l’entrada principal de la vila medieval, donà origen al raval de sant Francesc. Raval i carrer alhora batejats amb aquest nom, a partir del segle XII, coincidint amb l’arribada a Vic dels frares franciscans,que van construir, en aquest indret, el seu primer convent i església dedicats al popular pobrissó d’Assís. Pont romànic de Queralt. Segle XI Pocs anys abans i a l’inici del mateix carrer, es va bastir i es posà al servei  de malalts i pelegrins, l’hospital de Sant Bertomeu altrament dit d’en Cloquer, en memòria del seu fundador. A l’altra cap del pont romànic, i dins del recinte emmurallat, ja hi funcionava l’Albergueria; una institució ...

  De la catedral consagrada l’any 1038, només en resta avui, malauradament, el seu esvelt campanar de vuit plantes i quaranta sis metres d’alçària que l’abat Oliba, que morí l’any 1046, no va poder veure completament acabat. L’altiu campanar de la seu vigatana és i ha estat des de la seva edificació, a dir de Junyent “el rei dels cloquers romànics fet construir per Oliba amb major elegància i esveltesa de linies que la obtinguda a Ripoll i a Cuixà i com a model que fou dels cloquers romànics d’importació lombarda”  Fent una reculada en el temps, ens podem imaginar tot l’edifici amb la seva nau de quaranta metres de llargada  per onze d’amplada, que talla un transepte en branca de creu, presidit a la capçalera per un folgat absis central amb quatre absidioles  que l’emmarquen. A l’interior hi trobariem sengles altars dedicats a sant Pau, al braç meridional, i a sant Feliu i sant Miquel, al braç septentrional. Amb la dedicació d’un altar a l’arcàngel sant Miquel , es v...

Assentada novament la població, amb gent provinent de les comarques pirinenques i amb els descendents dels antics habitants d’Osona, la ciutat de Vic s’havia estructurat políticament amb la reconstrucció del castell i l’establiment del nou bisbat. Durant aquells primers temps, fins l’establiment de la provínicia eclesiàstica l’any 1089, (tot i l’intent fallit d’independència aconseguida puntualment pel bisbe Ató l'any 971) el bisbat de Vic va passar a dependre de la seu metropolitana de Narbona, degut a la impossibilitat estratègica de vincular-lo amb l’antiga tarraconese encara sota domini musulmà. Les dependències episcopals s’aixecaren amb celeritat i quedaren llestes abans del 900 en un nou indret assignat per Guifré, el comte repoblador, a la part baixa de la ciutat prop de la llera del riu. Aquelles primeres dependències, tal com preveien els cànons, comprenien tres esglésies que es van dedicar a sant Pere, sant Miquel Arcàngel i santa Maria. Construccions que, per la man...

Ben entrat el segle IX i entorn de l’alou bisbal, a la Seu de Vic, es començà a dibuixar la trama urbana composta per primitives cases de planta baixa i  un sol pis amb un terreny d’horta adosat i limitat per una tanca. La ciutat, com fa notar el Dr.Junyent “fou concebuda inicialment com una vila semblant a  les rurals, cosa que també motivà la designació de vila de Vic”. El centres de poder –el bisbat i el castell- quedaren protegits i aïllats pels seus propis murs defensius. Restes medievals al carrer de la Ramada   Ben aviat els carrers s’allargassaren, resseguint els accidents naturals del terreny : cap a ponent per l’antic carrer ramader, avui carrer de la Ramada. Per l’altre cantó, remuntant els pendissos del turó  en sinuositats i estretors dels calls fins a tocar la Quintana, al costat del castell. Amb l’inici de la repoblació, es bastí en aquest lloc l’església romànica de Sant Sadurní, presumiblement construïda en el mateix indret on s’havia aixecat la...

  La reconquesta dels antics territoris visigòtics, duta a terme pels francs contra els sarraïns a partir del 798, va ser desbaratada inicialment per la revolta d’Aisó (Aysun-al-Arabi) un cabdill aliat amb la noblesa hispanogòtica, que s’oposà als francs l’any 826 i es va fer amo, amb violència, dels castells i les fortificacions de la Plana, principalment a l’Esquerda  de Roda,  fets que van causar una nova dispersió i l’encauament dels seus habitants. No va ser fins al 842 que Sunifred d’Urgell   va fer recular definitivament els partidaris d’Aisó i els sarraïns que li havien fet costat. És aquesta acció la que possibilità la repoblació definitiva del territori,amb la reconstrucció de castells i defenses i amb l’establiment dels comtats francs. Restes de la paret nord del castell dels Montcada Amb la repoblació ràpida i massiva, promoguda pel comte Guifré,  noble franc, a partir de l’any 875, la ciutat va renéixer de les seves cendres i s’establiren definiti...

El cristianisme, nascut del substrat cultural del judaisme , s’expandí inicialment per la predicació de Sant Pau a través dels territoris romanitzats de la Mediterrània  fins a arribar a l’anomenada Hispània Citerior  (les terres de l’orient peninsular) on possiblement va arribat l’apòstol, segons tots els indicis, vers l’any 62-63, molt poc abans de tornar a Roma on va rebre el martiri. Basílica constantiniana del Vaticà segles IV al XVI La nova fe, perseguida de forma intermitent per diferents edictes imperials al llarg dels tres primers segles, va ser reconeguda per l’emperador Constantí , l’any 313 amb la publicació de l’edicte de Milà   pel qual s’abolia el culte estatal, s’acceptava la llibertat religiosa i es retornaven a l’església tots els seus béns patrimonials. Fent un pas més enllà, Teodosi el Gran , el primer emperador cristià, va prohibir l’any 392 la celebració de tots els cultes pagans i convertí el cristianisme, des d’aquell moment , en la religió oficial...