Rellotges, Història i Patrimoni

 Vic havia entrat al segle XVIII, igual que tot Catalunya, amb el conflicte del dret successori entre les branques dinàstiques dels Áustries i els Borbons. La ciutat i el seu Consell, confiant en la major lliberalitat de la dinastia austríaca, van prendre partit per l’arxiduc Carles. Aquesta decidida adhesió de la ciutat a la causa austriacista, va fer que tots els seus partidaris fossin coneguts amb el sobrenom de “vigatans”. La guerra de Successió, va ser guanyada finalment per Felip V, el pretendent borbònic que va abolir les universitats catalanes, entre elles la de Vic i va represaliar durament tot tipus d’oposició. Aquest serà el cas dels compromisaris Francesc Macià (Bach de Roda) i Francesc Paracolls que foren ajusticiats a les forques de les Davallades i del Puig d’en Planes per la seva lluita aferrissada contra les tropes borbòniques, en defensa de la causa austriacista i per les llibertats del país. Font central de la plaça dels Sants Màrtirs  Després de la caiguda ...

 Si Vic posseeix un edifici emblemàtic propi del barroc és  el seu Ajuntament. La casa de la ciutat, però, nascuda al redós de la plaça nova (actual plaça de Sant Felip) amb el primitiu edifici de 1388, ja havia sofert prematurament, el 1403 una primera ampliació amb la compra de la casa d’Andreu Rovira adjunta a l’edifici de Llotja. Aquesta casa es destinà a noves dependències, necessàries, sobretot, a partir de 1450 quan s’unificà el municipi. Primitiu edifici amb la Sala de Llotja de 1388 No havíen de passar gaires anys més per tal que l’edifici de Llotja quedés ampliat per la construcció d’una segona planta damunt la Sala del Consell destinada finalment a arxiu, conservada i recuperada, a l’igual que la resta de l’edifici, en reformes posteriors. Va ser a partir de la segona meitat del segle XVI i principis del XVII que el Consell Municipal anà adquirint, de forma progressiva, les diferents cases adjacents fins a aconseguir arribar, serpentejant entre els carrers i places ...

 Tan aviat com s’abandonà el projecte de fortificació, els ciutadans  tornaren a aixecar els ravals. Ara calia lamentar, deixant a part els nombrosos habitatges anorreats, la pèrdua d’edificis singulars  irrecuperables. Alguns de l’època romànica, com el raval i la capella de Santa Eulàlia al sector nord-est. La majoria però d’estil gòtic, com l’antic convent de framenors, del carrer de Sant Francesc; el dels carmelitans, a la meitat del carrer de Gurb, i l’antic monestir de Santa Margarida, al carrer de Sant Pere, que ja s’havia enderrocat alguns anys abans, durant la Guerra dels Segadors. Però la ciutat, es despertaria d’aquell malson amb empenta renovada. Vic Sg. XVIII - Pintura a l'oli propietat de Miquel S. Genís Va ser partir d’aquell moment que, en situar els nous solars a una certa distància de l’antiga muralla on s’adjudicarien molts dels nous terrenys per a l’edificació de convents, quedà esbossat el perfil i l’amplada de les rambles. Així és com, gairebé sense ...

 Durant les llargues anyades de lluites contra França, en què van participar una munió de voluntaris del sometent català (entre aquests, nombrosos vigatans comandats pel veguer Sala i Saçala), la ciutat de Vic va tenir el seu moment crític l’any 1654, quan s’acantonaren a la Plana els dos cossos d’exèrcit regular: castellà i francès. Joan d’Àustria, que portava el pes del comandament dels espanyols, s’allotjà provisionalment dins una ciutat que va abandonar al cap de pocs dies perquè considerà que tenia les defenses en unes condicions precàries.  En aquest punt caldria recordar que, després d’una dècada d’adhesió dels catalans a la  monarquia francesa regentada per Lluís XIII i Lluís XIV, com a conseqüència de l’anomenada Guerra de Separació (1641-1652) contra les tropes castellanes, la Generalitat retornà a la tutela i protecció del rei Felip IV,després que aquest fes fora del govern d’Espanya al comte-duc d’Olivares al mateix temps que obtenia del monarca, la garantia d...

  Els períodes de pesta que s’iniciaren, amb la tràgicament famosa del 1348, tingueren la seva consecució periòdica al llarg dels segles següents. Al segle XVI a la malaltia se l’anomenà  “el morbo” i més endavant hom la identificà amb “la Peyrona”. Amb aquest mot se la coneix d’ençà del virulent rebrot de 1651. Al llarg d’aquest segle, el recurs a la devoció dels sants, va fer que  s’erigissin, a l’entorn de la ciutat i a la Plana, nombroses capelles votives dedicades a sant Roc i a sant Sebastià ; dos sants dels quals la llegenda hauria destacat les virtuts guaridores com a autèntics advocats contra la pesta.  Serà precisament per la pesta i la necessitat de tenir-la controlada que la ciutat es dotà, a finals del XVI, d’un cordó sanitari, per tal d’evitar l’entrada dins del seu clos, de possibles empestats. És l’anomenada paret o  muralla del“Morbo” amb sengles portes d’accés (Sant Pere, Sant Joan, Gurb, Manlleu, Roda i Guilleries), construïda a partir del 159...

 El període renaixentista, molt modest a Vic arquitectònicament parlant, es  va  significar a la nostra ciutat amb l’ampliació d’un edifici emblemàtic i històric per excel.lència: l’edifici de la Llotja, bell exemple del gòtic civil i símbol màxim del poder municipal que se sobrealçà l’any 1493, per la necessitat de donar cabuda a noves dependències. Fou en aquesta època quan s’agençà també la sala del consell del primer pis (la Sala de la Columna) que s’ennoblí amb la construcció del magnífic finestral de Jaume Cavallers, cisellat el 1509. Finestral de Jaume Cavallers de l'Ajuntament Aquesta ampliació de la primitiva Llotja arribà pocs anys després d’un fet de gran transcendència històrica, l’acompliment d’un vell somni: la reunificació de la ciutat. Un somni, però, dificultat a cada moment per les bregues intestines entre els Malla, Altarriba i Cruïlles –senyors de la Plana-  i l’oposició frontal dels comtes de Foix que no acceptaven cap proposta que representés un...

 La ciutat, no ho oblidem, va continuar emmurallada d’ençà que el rei Pere III  manà de refer l’anterior mur de defensa, perforat per rònecs habitatges i degradat pel pas dels anys. Aquesta nova estructura defensiva, tal com ja havíem avançat, va fortificar les portes principals d’accés a la ciutat amb doble torre sagetera; així es va fer als portals de  Malloles, Queralt, Santa Eulàlia i  Manlleu, mentre que als tres portals restants: Portalet, portal de Gurb i portal d’en Teixidor, s’hi va aixecar un únic bastió semicircular. Més endavant, però, al segle XV, la muralla es vestí i va senyorejar amb l’afegitó ornamental de  capelles o fornícules dedicades a la Verge a l’interior dels portals, i amb sengles creus de terme a la part forana.  Aquesta particularitat (la dedicació mariana dels portals) va tenir una sola excepció al portal de Manlleu dedicat a Sant Cristòfol. Un  nom que ha perviscut al llarg dels anys en perfecta simbiosi amb la denominació...