Rellotges, Història i Patrimoni

 Ramon Montanyà fou  l’alcalde que es prengué la ciutat com un  repte i les reformes com una obligació. L’any 1981, el consistori consensuà una primera revisió del Pla d’Urbanisme, que calgué adaptar a la nova llei del sòl de 1976. Per altra banda, se’n modificà la filosofia: no es tractava tant de prioritzar el trànsit rodat(grans avingudes i voreres estretes) com de recuperar la ciutat per als vianants. La via de circumval.lació de  trànsit intens, es repensà com a vial de distribució de vehicles. Dins  d’aquesta mateixa línia, i en resposta a la campanya “Tots a pedalar”, duta a terme per un col.lectiu de joves l’any 81, l’Ajuntament va adoptar el compromís d’assenyalar els primers  trams del carril bici així que s’obrissin nous vials. Pel que fa als accessos al nucli urbà, se suprimiren dos passos a nivell del ferrocarril (1981), s’habilità un  nova sortida cap a la N-152 pel Graell a la carretera de la Guixa (1983)  i es construiren dos nous ...

 Tornant altra vegada al solar de la ciutat, direm que la concreció del Pla d’urbanisme passava en primer lloc per la millora i remodelació de les infraestructures. Entre els anys 1976 i 1977, es van esventrar els carrers de Verdaguer, general Barrera (actualment Dr.Junyent) bisbe Morgades, carrer de Manlleu i la totalitat del cinyell de les rambles, per tal de canviar els col.lectors i adequar les conduccions de la xarxa elèctrica, aigua i gas. Una vegada tancades les rases, se substituïren les antigues llambordes per una xapa llisa d’asfalt, alhora que s’aprofità per posar en marxa una mesura radical, inicialment criticada i incompresa: el sentit únic de circulació en tota la circumval.lació de les rambles. Hem de destacar per altra banda  que, així que s’hagué aprovat el Pla  (Pla Solans)  amb la consegüent delimitació de zones i sistemes, també es parcel.laren els terrenys del futur Polígon Industrial de Vic (actualment polígon Malloles), prop del Llobet, a la ca...

 A les acaballes del franquisme, la ciutat fou testimoni d’uns fets que comportaren, alhora, sorpresa i tensió.  El dia  11 de novembre de 1973 el clos del Mercadal va ser ocupat per nombrosos vehicles de la Policia Governativa (els grisos) en un desplegament francament inaudit. El motiu havia estat la detenció, uns dies abans a Barcelona, de 113 membres de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya. A Vic, es convocà una doble  manifestació reivindicativa a favor de la pagesia i per la llibertat dels detinguts a la parròquia barcelonina de Maria Mitjancera. El Govern Civil, amb la presència policial a Vic, volia evitar sorpreses i tallar-ho de socarrel. Hi hagué corredisses i molts carnets d’identitat requisats, sobretot als qui arribaven amb cotxe a la ciutat. En aquells moments, una societat canviant ja no esperava l’aixopluc de l’església que des de feia alguns anys s’havia anat allunyant de les adhesions fidels al règim, i esdevingué més crítica en tot el...

Des del punt de vista cultural i sociològic, la inauguració de l’Institut d’Ensenyament Mitjà Jaume Callís,l’any 1968, representà d’una banda, un notable progrés pel que fa a la normalització de l’ensenyament a la nostra ciutat i comarca mancades de centres d’aquest nivell d’escolaritat. Per l’altre cantó, suposà una exclusiva “inquietant” al introduir com a novetat per al Vic d’aquells moments, l’ensenyament mixte: una modalitat pràcticament inexistent a la nostra comarca, llevat de casos molt puntuals en acadèmies privades. Dins d’aquest context els vigatans, però sobretot la seva joventut més activa, no serien aliens a les influències cada vegada més determinants provinents dels mitjans de comunicació: ràdio i televisió, majorment. En aquest cas, la petita pantalla venia a demostrar que el món també existeix més enllà de les nostres fronteres. D’altra banda, una economia en franca recuperació va permetre a molta gent adquirir el seu primer vehicle, viatjar i obrir la ment a nou...

 Durant tota la dècada dels seixanta i principalment la següent, es  mantingué de forma ininterrompuda l’expansió dels barris del Remei i de  l’Estadi que s’anaren junyint amb els propers de sant Jaume i santa Anna, igualment en progressiva expansió. No és gens estrany que sigui en aquests moments quan es posi en marxa la primera línia d’autobusos urbans, estrenada el dia 3 d’octubre de 1965, per tal d’unir els afores amb el centre de la ciutat: una novedosa fòrmula per “anar a Vic”. Aquest moment va coincidir amb el  desvetllament del fenomen cooperatiu amb la construcció de nous habitatges socials. D’entre els blocs  construïts amb l’aportació dels seus associats, citarem els de la cooperativa Joan XXIII, al carrer Virrei Avilés i els de Sánchez Arjona, de l’avinguda de l’Estadi, al davant de la nova església parròquial de Nostra Senyora de Lurdes. Aquesta església, amb una estructura innovadora i una disposició de l’espai interior en semicercle, fou consagrad...

 Parlant del cloquer de la Seu vigatana, Josep Serra i Campdelacreu havia expressat en un cert moment: “L’admiració, serà més gran el dia en que, com ja s’ha intentat assegurant llur solidesa, s’obrissin llurs finestrals cegats, i coronant-lo dignament fos objecte d’una respectuosa i completa restauració” Ho va deixar escrit dintre les planes d’una acurada edició d’imatges fotogràfiques de Vic, publicada per ell mateix l’any 1893. Setanta anys després, el Dr. Junyent recolliria la inquietud  de Serra i Campdelacreu i, discretament, iniciaria les obres de consolidació del campanar i l’obertura dels finestrals romànics tapiats d’ençà dels terratrèmols de 1428. Les obres dutes a terme amb l’assessorament de tècnics del Servei de Patrimoni de la Diputació de Barcelona s’iniciaren el 1962.  Aquest mateix any, Joan XXIII convocava una assemblea: el Concili  Vaticà II,que  feu possible l’obertura d’uns altres finestrals. El Papa de Roma, amb aquesta reunió ecumènica de...

 La coincidència amb l’inici, per a alguns,de les vacances o la possibilitat de gaudir del primer pont d’estiu,  havia  propiciat i d’això no fa tants anys, l’estampida de “fugats incondicionals ” de la ciutat a la recerca d’altres ocis. L’argumentació  de que a Vic els dies de la Festa Major només s’hi feien Sardanes, propiciada per uns  mitjans tebis a l’hora de potenciar la nostra Festa Major, ens va fer creure gairebé, que potser anys a venir ens caldria anar a veure els nostres gegants als sorrals de Platja d’Aro. En aquest cas,  quedar-se a la ciutat se’ns ens presentava gairebé com una manera més o menys dissimulada de fer el ridícul. Anem a pams; a finals dels anys setanta, temps de canvis que volien desmarcar-se  de fórmules anteriors, en el seu afany de simplificació es va prescindir, ja no tan sols de l’antiga i històrica Banda Municipal, sinó també d’alguns elements  del cerimonial , que anys a venir amb l’esforç i l’empenta d’alguns a...